dimarts, 21 de desembre de 2010

tot és indiferent?


...del terra brolla el fum calent
cares desencaixades clamen al cèl...

...l'horror passeja amunt i avall
no té l'aparença que ens contaren
vesteix amb uniforme militar...

...les banderes són l'insígnia de la mort
s'apropen dalt d'aquelles màquines
porten la pólvora pertot arreu...

...la sang dibuixa ombres al terra
els cossos resten immòbils i freds
tot és cruel però no hi ha llàgrimes
no queda lloc per a la tristesa...

...relaten un panorama dessolador
el meu poble es converteix en espectacle...

...què faig quan no em queda res?
jo només caminava pel carrer
ara solament seré una xifra més
sota quin bàndol acabaré?
il·lesos, ferits o morts?...

...jo només era una persona
hi ha persones sota els uniformes?...

...perquè ens fan tot allò a nosaltres?
què els ha fet la meua gent?
som dolents i ells són bons?...

...no ens miren ni a la cara
devem fer-los molt de fàstic...

...sols lluite per sortir d'ací
sols vull sobreviure un dia més
no m'importa res més ara...

...hi ha persones que maten
hi ha persones que moren...

Les emocions es consideren part de l'àmbit privat i no del que involucra a tot el món. Sempre ressona la secularització i separació de les esferes que Webber ens va explicar una vegada. Les emocions en sí no són bones ni roïns. L'adaptació de Darwin tampoc és un criteri, perquè algunes emocions resulten adaptatives o no segons el context. L'adaptació que proporcione una emoció no li dona ningun valor veritatiu. Per exemple, falses esperances poden resultar beneficioses, o desenvolupar la llei de desintegració de l'àtom pot acabar destruint la humanitat.

¿Hi ha repressió de les pulsions en la civilització? Froid deia que sí. Podem dir que més bé hi ha una estilització en la expressió de les emocions, que respon a una lògica capitalista que necessita maximitzar beneficis venent els mateixos productes de manera diferent perquè pareguen novetats.

Què és la ciència tal i com l'entenem ara i ací? Escapa a totes les influències i determinacions que alguna vegada algun filòsof ha esmentat? Tenim un gran mostrador on triar per fer front a la puresa de la ciència: determinisme físic, biològic, social, cultural, ètnic i fins i tot humà, la moralitat i la mort de déu de Nietzsche (mentre déu diu: "Nietzsche ha mort"), la religió, les pseudo-ciències (a priori diferents de la ciència de la que parlem), les estructures de Claude Lévi-Strauss, el psicoanàlisi de Freud, l'anàlisi marxista de la societat per classes, el fracàs de la raó, els moviments de minories, el postmodernisme, el colonialisme, les neurociències, la televisió i els telenotícies de Ramonet, la guerra, el mercat, el pacte social... hi ha tants noms per a tan poques coses que em venen ara al cap! Els filòsofs en saben més encara, vos anime a que els pregunteu a ells...

Quan un científic desenvolupa una teoria entren en joc valors epistèmics, racionals i altres més profunds que tenen a veure amb la seua manera de vida, que al fi i al cap és la capitalista, valors irracionals, ací. En aquesta etapa de canvi de paradigma sí que la ciència pot ser considerada irracional però el més important és la justificació i aplicacions d'aquestes teories i no com naixen.

Amb la lògica de l'acumulació, l'imperialisme (recordem també a Lenin! no és una invenció dels comunistes) i la globalització (també hi ha nord-americans que fan crítica) hem convertit el progrés en un fi matiex. No tenim ja ningun ideal de cultura com a fi. És propi de les societats en decadència la pèrdua del sentit de la vida: el món no té ningun valor en sí mateix, és un cúmul de fets empíricament explicables, tot és indiferent, matar o morir en guerra. Tot són nombres i estadístiques.

Què esperem que passe ara? L'esteticisme de la política ens tornarà a embaucar quan tornem a posar la tele? I més que res... cap on anem? Abans hi ha agut ja persones que s'an preguntat açò. He de pensar que ara pot ser diferent? De tot açò quedarà un subjectum que alimente el nostre ideal de cultura i salve la humanitat?


dijous, 25 de novembre de 2010

és realment important...




tinc ganes de barrejar paraules
són coses importants per a mi
qui sap si un demà tot canvie
aleshores potser açò em siga útil

ha eixit moltes vegades el sol
ha canviat l'horitzó de la meua vida
no puc dir què és el que veig
sé que en el demà està la llum

no puc dir que tinga por
de vegades tinc vertigen
estic content del que he fet
vull seguir sorprenent-me

no puc parar de pensar-ho
el vent ho porta i m'invadeix
la meua mirada es perd avant
segueixc al terra els meus passos

pretenc congelar el que aprenc
tot es fon a les meues mans
sempre resta alguna ensenyança
i novament ho faig

prenc la realitat com a tràgica
és important que siga caòtica
el que escric no és la veritat
solament se que és real

diumenge, 7 de novembre de 2010

seducció...



ningú sap allò que amaga
imaginació no la supera
ella arriba però esvara
no la pot tota sencera

tan de temps has desitjat
arribar de nou on ella
quantes voltes canvies plans?
l'altra gent es desespera

il·lusió porta esperança
si la trobes per sorpresa
ja no toques més el terra
si et saluda tan contenta

qui aleshores imagina
aquella joia riallera
tan anhelada com esquiva
al trencar la barrera?

ara parles com un home?
ni tan sols mires a ella
què faras si esteu a soles?
tremolar la nit sencera

el poder de convicció
serpenteja en la paraula
també ajuda el pantaló
si en ell puja la muntanya

conta coses, fes-la riure
saps què vols, res no t'atura
tan segur i amb confiança
ella es sent ja més segura

per ací una mà tropessa
la cintura és bon inici
acarona ella distreta?
això sempre és bon indici

troba excuses, més contacte
el cabell darré l'orella
dis-li d'ella el què t'agrade
seus ulls cauen? pot ser teua!

dimarts, 2 de novembre de 2010

Teo...


94. Felicitats Teo. Et vull.

dijous, 28 d’octubre de 2010

recordes?



recordes les hores tirats al teu llit?
el temps no passava gaudint com a bojos
parlavem i reiem, també ens feiem rojos
recordes les tardes qe es feien de nit?

recordes mirades de complicitat?
hi ha tants moments que hem rigut dels demés
no era per malícia aquell divertment
encara ho recordes rient, veritat?

recordes fent plans com hem il·lusionat?
jo res en sabia que era tan senzill
tu veus la rialla, no veus el perill
com és que de res fas quelcom especial?

dimecres, 20 d’octubre de 2010

confusió...



resten paraules per dir el qe veig?
sols cal posar-me i escriure el qe senc
m'omplin els dubtes si mire al carrer
trobe aquest món que està molt malament

mire endins i el paissatge es confús
estones camine i s'escapa la llum
la busque a palpentes fent recorregut
no tinc gens de por si que allà ets tu

els dos horitzons són preocupació
remei trobaré per a tal situació?
remet la memòria la vella poció:
en un la paciència i en l'altre l'acció

dilluns, 18 d’octubre de 2010

possibilitat...



Impossible...

no mirar les teues fotos
no quedar bocabadat
no sentir alguna cosa
no tornar-te a recordar
no cantar mentre camine
no parlar amb papallones
no pensar-te
no besar-te
no cridar-te en silenci
no acostar-me quan et mire
no enyorar-te quan marxe
no dir-te quant t'estime

amb tu...
l'amor ara és possible!

dimarts, 5 d’octubre de 2010

papel-avión...



no se restar callado cuándo sé
que el sentimiento acalla la razón
a veces no me explico, ya lo sé
ser libro abierto no es mi profesión

hace ya tiempo que me pregunté
porqué la luna sale tras el sol
porqué un lunático cómo yo
sigue la estela de tu corazón


de madrugada creo que era
ya no me acuerdo si era yo
quién recorrió tu espalda entera
robando besos de pasión

espero no tengas en cuenta
perdóname, si es que fuí yo
quien erizaba tu silueta
con mis caricias, juguetón


ahora te lanzo este papel
mis manos transformaron en avión
todos los sueños llorados en él
va directo, apunta, a tu corazón

diumenge, 5 de setembre de 2010

franges i pous de la mort...



El terra és sec però els ulls són plens de llàgrimes
no entenc perquè aquells xiquets són els culpables


La història pega tombs i bofetades. Els senyors, sabent-se cruels en un passat, arrastren una llosa en la consciència que deixà fa anys un rastre de sang jueva per on passava i ara demanen disculpes i proclamen drets i deures amb pretensió d'universalitat per no caure en els mateixos errors. Els vassalls, potser per venjar un passat vergonyós, ara condemnen als seus veïns més febles a un infortuni pitjor que els que ells van patir i els enterren dibuixant barres i estreles sobre la seua tomba.

Jo no porte cascs blaus
sols pedres a les mans
i el desig de lluitar
pel meu poble assetjat.

Ja senc el remor
ja veig el fum
ja note l'olor
la mort als meus ulls.




Som part del territori anomenat oriental. Els pous de petroli dibuixen gran part de la nostra geografia en limaginari d'aquells qui els assetgen.

Les imatges externes creades de nosaltres sols són deformacions inventades per encaixar la nostra cultura en esquemes de coneixement que pretenen fixar una realitat desconeguda per atrapar-la i dominar-la.

La terra mai ha sigut santa. La religió sols ha baixat a la terra per a desolar-la perquè les forces del capital ara i altres tipus de poder abans han anat de la seua mà. Els paradissos promesos només fan que condemnar al sofriment dia a dia als que estem ací baix ara, als que xafem aquest sòl que la guerra ha arrassat, als que estem condemnats a morir en aquest paissatge dessolador, en aquest camp de batalla inhumà. Les maniobres militars envien salvadors uniformats que dispararan sense mirar ni tan sols a qui perquè estan acollonits. Els han menjat el cap des de xicotets. Els diferents no mereixem viure, només servim per restar al servei dels seus interessos durant un temps en forma de mà d'obra barata o moneda de canvi en operacions de concessions territorials o explotacions petrolíferes.


dissabte, 4 de setembre de 2010

calent amor fred...




la sang freda
el somriure fingit
la tendresa desespera
alguna cosa fugix

per sort
resta intacte l'amor
entre els dos amants
que ara es miren

i mentre ho fan parlen
ara callen
cançons del desig
que no cessen

les mans busquen
la distància amaga
infinita divisibilitat
de matèries immantades

dilluns, 9 d’agost de 2010

si em dius...




desperte, perplexe, et tinc al meu costat
un altre dia creia haver somiat...

t'agafe, tabrace, et senc a prop de mi
quin color més bonic té aquest matí


sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí


i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...


m'aprope , et mire, ets tu per qui suspire
el teu calor és el que necessite...

recorde, alegre, tot el que em compartit
tot el que vam sentir aquella nit


sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí


i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...

dimecres, 5 de maig de 2010

estela...


ja fa tant
que no he escoltat
allò que em dius sense parlar

tant de temps
he recordat
cada cop que ens hem mirat


la distancia es fa mes llarga
ningú la podra salvar

la teua absència més amarga
et necessite a meu costat


no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà


no veig clar
que hi ha al davant
no sé on em portarà el demà

els teus ulls
em fan volar
emb ells és amb qui vull somiar


se que brilles amb llum pròpia
jo sense tu estic apagat

ací baix sols veig inòpia
baixa del cel, tu em guiaràs


no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà

divendres, 16 d’abril de 2010

amistat...



"Mes enllà de la tristesa
on no existeix el malestar
hi ha un món que es diu amistat

Més enllà de la inocència
corrent el risc d'autoafirmar
has de ser fort per arribar"

"Més enllà". La Comuna.


Arran d'una cançó que estem gravant amb La Comuna m'agradaria esmentar la importància que tenen a la vida els teus semblants, la gent que comparteix alguna de les teues formes de veure la vida o que fins i tot no fent-ho t'aprecia i està al teu costat sempre. Els nostres amics són un tresor que ens l'hem trobat i l'hem elegit a la vegada, un tresor que ens obri les portes a un món que és el nostre, on estem a gust, un món semblant al que volem construir.

Quan mires pel penya-segat de la incertesa
qualsevol imprevist et pot fer dubtar
has deixat enrrere la llum que et guiava
és ara quan comença la veritable tria.

El camí cap a aquest món mai el faràs sol
sempre tindràs la companyia dels teus
les seues petjades et guiaran si les segueixes
més enllà de la penombra trobaràs l'amistat.


dilluns, 8 de març de 2010

més dona...



Visca la dona!!!

No està de sobres remetre'm al que digué ací fa un any. Deu ser de les poques coses sobre les quals encara pense igual...


dimecres, 24 de febrer de 2010

diversidad, ideología, originalidad...



El que toma una ideología como dogma es porque no sabe qué significa ideología ni falsa conciencia, ni como ésta se origina. Defender un determinismo descontextualizado, que no va con su tiempo, es no entender las leyes más básicas del devenir histórico que aparentemente profesan. Y es que no hay nada más rastrero que reificar un proceso dialéctico, abstraerlo y convertirlo en dogma para siempre. Esto es no entender nada.

Por otra parte, amigos relativistas, la ideología surge por contraposición a algo, y no es cosmovisión. Entiéndase bien esto. Lo deseable es que desaparezca la primera pero no la última. La desaparición de la ideología no es totalitarismo porque no hay una ideología impuesta a nadie. Y me gustaría advertir a los posmodernos que su relativismo y diversidad son ya una postura que me parece que se toma muy acríticamente idealizando esos conceptos en medio de una historia europea capitalista. Quienes se alzan como grandes defensores de minorías no son axiológicamente neutrales y pretenden también un reconocimiento como algo grande en la historia. Y así quedarán lo quieran o no, como un movimiento grande de los 80 y los 90 del cuál sufrimos algunas consecuencias indeseables por la perdida del rumbo y el amoralismo. Defendemos una democracia abierta, que no margine, que no excluya a minorías y grupos sociales, si. Pero, ¿para qué? ¿para seguir dando cabida en la sociedad a quién? Una diversidad que solamente fomenta y justifica la libertad para explotar no es algo deseable. Pero claro, parece que esto no se puede decir... todos tenemos nuestra voz activa y así debe ser, ¿no? Más bien la voz de los periódicos, de la tele, del vecino, del profesor... ¿es nuestra voz la que habla? Saltemos un poco por encima de nuestro momento histórico y veremos que no somos tan originales! Quizá este sea otro prejuicio posmoderno...

Quizá no hayamos tomado conciencia de nuestra posición en la esfera social y vayamos todo el día repitiendo eslóganes que escogemos del escaparate según calmen nuestra avidez de novedades de mejor manera para restregárselos o vendérselos luego al vecino y continuar así la rueda. Quizá acabemos siendo un patrón diseñado por el márketing estemos a su lado o en contra de él. ¿O esque no se venden estéticas revolucionarias fabricadas en Bangladesh, Taiwan, etc.? parece que de nada se puede hablar ya dentro de este permisivismo que nos han vendido. Y los que hablan repiten eslóganes, a favor o en contra, pero eslóganes que no son más que mercancía que quedará obsoleta con la llegada de una nueva temporada de imágen y moda.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Canon...



Adorno deia que no és possible escriure poesia després d'Auschwitz. Per raons totalment oposades pense que és difícil fer música després del Canon de Pachelbel. Sempre m'ha paregut un dels moments més alts de la creació estètica. El seu obstinato per a Basso Continuo és infinit.

divendres, 12 de febrer de 2010

el que diu la guitarra...



El que senc
el que em passa pel cap
el que ja no m'importa
si està ella al davant

El que he fet
on he anat i he tornat
la meua carretera
tot queda al meu pas

El que cante
el que diu la guitarra
quan ella li parla
a l'orella de mi

El que dic
el que escric, el que pense
el que li he insinuat
el que encara no he dit


Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu


Un somriure
una sola mirada
és tot el que anhelava
i somiava despert

Recorrent-te
una sola vegada
al teu món naufragava
enmig d'un mar obert

Una sola paraula
accelera el meu cor
i em recorda
que encara sóc viu

Un grapat de renglons
m'he deixat a algun lloc
esperant
a que acabe la nit


Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
aquest viatge
comença on vulgues tu

Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu


(No m'he tornat boig d'amor ni m'he oblidat de la política i tot això... tornarà, espere. No patiu, impacients! U escriu el que li ix... és tot!)

dijous, 11 de febrer de 2010

mis palabras y, quizá, también las tuyas...



Es curiosa la manera en que unas palabras sirven para desear otras. 'Yo' desea muchas veces a 'tu', por ejemplo. Otras, como éstas, son escritas por placer o por deseo, quizá también de placer si nos ponemos una capa con subyectum hedonista. Hegel decía que hay una cosa que el deseo desea por encima de cualquier otra. El deseo se quiere a sí mismo, al igual que la voluntad de poder se ha de querer a sí misma por encima de cualquier otra cosa, por establecer un paralelismo. Podría parecer curioso pero no lo es. Tampoco es curioso que mi deseo seas tu, o más bien que yo desee tu deseo, si no es lo mismo. Quizá sí sea curioso que mi deseo sea ya placentero mientras es eso, deseo, pero ¿cómo no gozar de tu imagen diseñada por mí mismo? Se me ocurre ahora que posiblemente, al igual que cuando nos imaginamos algo malo o terrorífico lo hacemos de la manera que más nos estremezca, también te recuerde yo a ti falseándote a mi gusto. Me gusta que lo haga porque después, cuando realmente te veo, me llevo la grata sorpresa de que te estaba pervirtiendo en mi recuerdo.

Nunca escapo del todo a las palabras. Nunca me someto totalmente a ellas tampoco. ¡Aunque no puedo evitar que al decir esto nuevamente son ellas las que hablan y no yo! Definitivamente no hay otra manera que concatenar palabras para desear. Son ellas las que desean y no yo. No las pienso a ellas. Ellas me piensan a mí. Ellas son metáforas unas de otras.

Lo único que me queda quizás es lo que puedo hacer ordenándolas de diferente manera para ver qué puedo provocar en ti, algo que no se pueda expresar. Pero voy a dejar que sean ellas quiénes hablen porque el ellas han sido las que han provocado esta maraña.

Ojalá me queden aún por oír muchas palabras. Ojalá me pueda permitir por mucho tiempo estas licencias que practico, pervirtiendo toda lógica, escapándome a toda regla, intentando reflejar aquí lo que siento. Ojalá las palabras escondan muchos conceptos, y otros los cree yo. Muchos los he descubierto en ti y todavía, por suerte, no he sabido encontrar la palabra con la que reflejarlos. Mi imaginación escapa a mis palabras muchas veces, tan pronto como mis palabras se refieren a ti o se disfrazan de metáfora. He aprehendido nuevos conceptos durante el tiempo que las palabras servían para llegar hasta ti. Espero que las palabras me aseguren llegar a buen puerto, y que todas las que he articulado, de la manera que sea, me lleven hasta ti. Que las palabras sigan provocando en mí muchos de esos pocos instantes en los cuales se me hace la boca agua intentando pronunciar tu nombre o me ocurre algo que no se puede nombrar al oír el mío desde ti.

Ojalá encuentre ese ordenamiento misterioso de palabras que permita hacerte comprensible lo que yo no entiendo. Ojalá queden palabras para que sobren palabras.

dilluns, 1 de febrer de 2010

cara...



Hi ha cares rodones, allargades, cuadrades, triangulars, cares diamnant o ovalades.

També es diu que hi ha qui fa bona cara, o mala, qui té cara de xiquet, o de vell, o fins i tot cara de mort. Hi ha cares simpàtiques, de sorpresa, d'esglai, de disgust, fastiguejades i, per descomptat, de felicitat. Cares boniques o no tan. Cares que no et cauen bé, cares que no recordes, cares que et resulten familiars...

Hi ha cares buides, profundes, esquerpes, absents, el·líptiques, interessants, hostils, cares de cansanci, de circumstàncies, de no saber què fer, cares que amaguen alguna cosa i cares que són el reflex d'alguna cosa. També està l'altra cara.

Hi ha gent que parla a la cara, gent que fa cara de poker, de pomes agres, de pocs amics... gent descarada i, per si no fóra prou, gent la cara de la qual es diu que és un poema. Interessant.

Però sense dubte la cara més curiosa és la pròpia. Sabem que la tenim, que ens acompanya, que és el nostre escut. Fins i tot la podem considerar part de la nostra personalitat perquè la reflexa. Però no l'hem vist mai directament. Sempre sabem d'ella a través d'un vidre (més reflexos), del tacte, o del testimoni d'una altra persona. Potser per això de vegades me'n oblide que jo també en tinc de cara.

dijous, 28 de gener de 2010

camí triat...



Ella sap de mi molt més que jo mateix
també sap què pot passar entre nosaltres
si no fora perquè em pot portar fins a tu
la deixaria com cada nit però per sempre.

Queden encara molts camins per recórrer
molts els he fet ja sol sense adonar-me'n
m'acusaran d'idealista si t'imagine al capdavall
però l'espera no la faig si no es per tu.

Moltes de les cançons ja te les he regalat
abans d'escriure-les ja et pertanyien
no són les paraules un bon mitjà per a aquest viatge
en elles es perden molts llocs recorreguts.

Potser el que conta al final es el destí
però ara no hi ha més qe fer camí llarg
somiant o despert, dasein o reflexiu
serà indiferent això si m'esperes tu.

somiar creure...creure somiar...


Una sola paraula seria suficient
potser siga l'elè allò que anel·le
és indiferent el que es diga
en eixe moment s'atura tot

bategant a semifuses tot es fon
com es fon la caricia autòmata
que dibuixa una silueta perfecta
que s'esborra si pretenc recordar-la

precisament per aquest intent
me n'adone que era un somni
si fóra realitat ni ho podria inentar
ella m'ompliria tot el dia

trobant el que he buscat?
buscant el que he trobat?
s'ha perdut tota esperança
el plaer és tan solitari com fidel

la guitarra ja no parla
escolta però calla com qui otorga
no m'estima la filosofia
obre finestres on no veig ni el vidre

set vides no seran prou
perquè ningú arriba a la segona
l'anhel mor al final solitari
com mor un somni fet realitat

la solitut fa moments eterns
altres ni deixen rastre
la búsqueda és desesperada
com fulla caduca en hivern

ombres des de teulades
carrerons sense sortida
túnels inacabables
pous sense fons

en tots aquests llocs t'he trobat
a la imaginació inexistencial
com, si no?
al carrer t'he perdut però.

dijous, 21 de gener de 2010

mort... i què?

Sóc conscient que arribarà. Però falta tant...
durant aquest temps he d'aprofitar
per deixar al meu pas una petjada
que marque el terreny aquest que hem xafat.

Hem divisat un món que està trastocat
un altre que plora de tant de mal
i un altre en la ment, no sabem com és
però ens sobren raons per lluitar demà.

No és una moral reactiva al final...
és força creadora i autoafirmant
sols té un camí el que ens fa feliços
la nostra empatia amb el més petit.

Lluitem contra estereotips
contra actituds interioritzades en la gent
contra qui vol fer creure que estem delirant
i tot ho fa per pròpia comoditat.

Hem ajudat a donar un gran pas
a la història d'aquest món globalitzat
no demanem resultats al moment, immediats
però sabem que tot açò no es pot parar.

Ja arribarà el moment esperat
la possibilitat d'impossibilitats
el final del trajecte, de la partida
l'última caiguda en aquest combat.

divendres, 15 de gener de 2010

art...

La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural. Tota la gent que d'alguna manera ha sobrepassat el seu temps ha sabut estar per damunt de les formes de relació predominants en la seua cultura i en el seu art, per crear-ne unes de noves que hauran de superar-se o morirà l'art amb elles. Al carrer, a les parets, dins una cervesa, en la contraportada d'un llibre, en el cristal d'un cotxe, qualsevol lloc és bo. Gaudim fent-lo. Som del tipus de gent que no trobem tranquilitat si no és en el frenesí creador del dia a dia, de la forma que siga. I a més ho fem servir per transformar el món, perquè som del tipus de gent que encara seriem més infeliços no implicant-nos per canviar-ho tot. Per açò ho fem.
Hem de traure el que portem a dins. L'art, com la filosofia, ha d'embrutar-se o morir.

Acció Revolució Tots

dimecres, 6 de gener de 2010

prioritzar...


Que com es fa per escriure?
Que algú em diga primer com s'escriu per a fer, per favor.

dimarts, 5 de gener de 2010

La Comuna...



Ja tenim al carrer el nostre primer CD. Els meus amics Joan Palomares, Joan Angel ("Jony" per a mi) i jo, Andreu ("Todo" per a ells), hem realitzat un primer esboç d'un projecte que esperem que dure molt de temps. És un CD que pretén reflexar algunes de les coses que ens han passat durant l'any que hem estat vivint junts a València i també durant el viatge que hem fet aquest estiu a Cuba. Esperem que a tota la gent li agrade la nostra xicoteta aportació artística que, a banda d'això, pretén fer pensar a la gent, ja que el més important no és el que expressem sino l'efecte que podem causar en una altra persona quan escolte la nostra música.

Donem les gràcies a Fausto, de l'estudi Pocapela, pel treball fet amb nosaltres i la seua orientació, que ha ajudat a millorar les bogeries que ens venen al cap.


Entra al nostre myspace si vols escoltar-nos:


Espere que vos agrade!