dissabte, 14 de febrer de 2009

història d'un dia que en matà 364

Com totes les commemoracions aquesta també és odiosa, una més dintre d'un oblit que vol durar tots els dies de l'any menys un. Al igual que el que ix el dia 8 de març amb el llaç violeta o l'1 de maig a fer com si protestara, per no parlar d'idioteses com el dia de la mare, o del pare, que vindran d'ací a poc, tot açò són 364 dies d'intentar oblidar-ho i no fer res per allò que suposadament dóna sentit a tal commemoració. I és que regalant un ram de flors o una colònia ens estem estimant com no s'ha vist mai, encara que lèndemà peguem un crit quan no tenim taula parada o veiem el desastre que ha deixat el porc del tio que es deixa les sabatilles i els calçotets pel terra quan s'acaba de dutxar. Això és amor, està molt clar.

Caldria que tots ferem un poc d'autoreflexió sobre la comoditat que suposa per a tots que existeixquen dies de tot. I és que fa 10 dies va ser, per exemple, el Dia Mundial contra el Càncer i no vaig sentir quasi res per l'entorn, ni tampoc anuncis a la tele a l'estil dels de colònies, cotxes, etc., per suposat. Tampoc conec massa gent que sàpiga que l'1 de desembre és el Dia Mundial contra la SIDA, o el 16 d'octubre el de l'Alimentació, i així uns quants més que no interessen als mitjans i a les empreses.

Pel que fa a mi, l'ocasió no requeria dir res però bé, en aquest moment l'amor és de recambra, no a primera línia de sentiments, de pell, sinó al carregador (en tots els sentits hermenèuticament posssibles dels infinits horitzons de tal ambigüitat, ^^). I això és ara, hermenèutica, interpretació, fusió d'horitzons. Continue seguint a Dionís però amb Ἀταραξία.