ens encomanem a l'atzar? sí, per favor, però...com?

Parlar de l’atzar no és parlar de Loteria, a l’inrevés potser sí, però l’atzar és molt més que això. Espere de l’atzar que em porte a viure moments com quan arrastrem les mans sobre la superfície de l’aigua i la bromera ens acaricia, sentir aquella sensació entre els dits... mmm... i després romandre asseguts a la vora del vaivé de les ones i la sal se seca sobre la pell... què més podem demanar? En eixe instant és quan ens podem sentir afortunats, almenys jo.

Descartes vs Hume? O ningú dels dos?

Aquestes línies te les dedique a tu, Júlia, que eres l'única que llig per ací, jeje. Són un anar i venir... igual que la meua vida ara mateix... espere no marejar massa. Però què millor que adoptar la forma del contingut, del que es diu? (reconec que aixi és més fàcil, sí) jeje.

Quin alleujament...
per fi... després de tant...
sembla que els territoris
recobren la seua identitat de sempre.
És clar que no en tenen
però jo els la pose.
I clar, la seua canvia
al mateix ritme qe la meua.
Senyal que Descartes errava?
difícil dir-ho... diria qe sí que hi és
precisament ara que la retrobe

eixa “substància” en forma d’ambient al tornar a casa.
Això sí,
res a veure amb aquella que ens intenten inculcar
als supermercats des de fa un mes
en forma de polvorons i de més.
No parle d’això,
per descomptat.
Sinó de retrobar eixa inèrcia
que tan bones sensacions donava en el passat.
De l’excés en l’afecció
a l’immutabilitat.
Del ramat,
tant en assimilar
com a l’hora d’ actuar,
a l’ Ataraxia,
aquella vella quimera per a molts
tan mal trobada per tants altres.
Però el que em plena de neguit
és la mateixa tranquilitat
de "creure" que ve alguna cosa bona
després de la tempestat.
Maleïda creença!
desencaputxada per Hume,
que tantes voltes ens enganyes
quan et gires de cul!
Així, entre dos corrents,
entre la tempesta i la calma,
anant i venint, com sempre,
la línia sembla voler fer-se corba.
Però l’hem de fer rígida!
estirar-la creant-ne de nova,
no caure en la rotonda,
ser nosaltres qui fem l’ombra...

Un sí, un no, una línia recta.

Si la vida et pega galtades no poses l'altra galta, aprén a pegar-li-les tu!!!

Què passa?
autoreflexió.
I mentre tant
kilòmetres a mode de ciclostàtic.
El vaivé és continu
i entre tant girar i girar
esperem qe el sistema no falle.
Açò és una droga,
la vida és una droga.
Haver perdut una feceta de mi
no em preocupa
ara veig amb uns ulls superiors,
fins i tot altaners, si se vol.
Mesurar, calcular...
sí Aristòtil, necessari.
Però des del més alt
amb seguretat i convicció.
Deixem els dubtes,
titubejos i demés.
L’únic que demostren
és que la boira encara hi és.
Deixem-la arrere
com el fum del canut al caminar,
com el teu record

que deixarà pas a un altre instant.

L’instant que ara vius
i que ara ja s’ha esfumat.
És així
però això no ens ha de fer mal.
Així que,
sense més rodejos
si VOLEM...
diem...
un sí,
un no,
una línia recta.
I caminem cap a la seguretat.

Quan les paraules ja no valen...

Quan les paraules ja no valen
què ens qeda?
Tot
prescindim d’elles doncs.
Canviem de metàfores
o passem de metàfores!
passem a lacció!
serà l'única certesa
de la que estarem segurs.
Després ho racordarem
pero ja no sera igual,
no tindrà més sentit
que el que li done la raó.
Pero la vida no és això,
tampoc aquestes paraules,
si es queda ací no serà res.
La vida és aqest instant
el que acaba de passar
i el que ara vindrà.

(intempestivitats d’un 20 de Novembre, molt rallat, de vesprada)

Amunt i avall...

Bé, un altre dia en el tren...

Tornem a partir
cap al destí de la rutina.
Reflexions de 4euros
per tornar a començar.
Fugir i fingir s’acaba de moment
si més no d’eixa forma
perque porte la màscara
fins i tot en somnis.
Pero sí, és cert,
d’alguna forma és un descans.
Enrere queden nerviosimsmes
malhumors i maldecaps.
En els últims viatges
els dos bandols es confonen
ja no se si en realitat
estic anant-me’n o me’n torne.
Entre sacsons i rumors
la gent, la de sempre
cares plasmades en 2d
desprovistes de significat ni contigut.
El de dins desprotegeix en certa forma
però si busques refugi a fora
en la finestra del tren
continuen passant la mateixa pel·lícula.
Allà fora no hi ha res,
tampoc fronteres.
cosa que ací dins el tren
creen els mp3.
En la societat del benestar
continua tot com sempre
buit de quantitats infinites
sols entre la multitut.
Perquè serà que
entre tanta gent
no hi ha res
ens falta tot?
De sobte el mòbil
fa una mala passada
la cançó del “What you were”
arriba inoportuna però esperada.
El maleït repertori
ara em fa mal.
Dies abans
fins i tot el trobava curt.
Ràpid, de pressa!
queden 10 minuts...
la ferida ha estat oberta
i n’he de tancar l’escletxa.
Però l’horitzó de l’arribada
tampoc em tranquilitza massa
El metro ens espera,
la sensació de buit s’exagera.
De sobte, me n’he adonat,
el bitllet no era aquest.
Creia viatjar cap a l’oblit
i ara arribe als records, als retrets.

Records de tren

L'altre dia venint cap a València amb el tren se'm vingué al cap açò. No crec que a ningú li interesse però a Internet ja hi ha tanta merda que un poc més...

Enmig del núvol nocturn
aquell solet.
La foscor latia
i el cor calent.
Mirades qe es busquen
mans que s’encontren
respiracions que es barregen
i el meu cor a cent.

L' exageració de la innocència
em va somriure interiorment
quan el perfum de roses dolces
embriagava el vell ambient.

Qui diria que tanta embriaguesa
això sí, pels dos permesa,
fins i tot per a Dionís
seria un excés.

Solament l’atzar
que ho possibilita tot
des de l’ Apocalipsi
fins l’ Armaggeddon

pogué portar-me a tal embús
que lluny de ser un fi
era on començaven
els meus somnis, el meu camí.

Un camí que ve i se’n va
que el notes perquè el recorres
però que quan el busques
s’ha esfumat, ja no està.

I així em sentia jo
caminant per un no sé on
en busca de sí sé el que
de vegades somiant, de vegades en tren.

(no dóne més de si en 30 minuts...)

De nou ací...

Ja torne ací perquè la gent no s'enterava en l'altre.