Descartes vs Hume? O ningú dels dos?

Aquestes línies te les dedique a tu, Júlia, que eres l'única que llig per ací, jeje. Són un anar i venir... igual que la meua vida ara mateix... espere no marejar massa. Però què millor que adoptar la forma del contingut, del que es diu? (reconec que aixi és més fàcil, sí) jeje.

Quin alleujament...
per fi... després de tant...
sembla que els territoris
recobren la seua identitat de sempre.
És clar que no en tenen
però jo els la pose.
I clar, la seua canvia
al mateix ritme qe la meua.
Senyal que Descartes errava?
difícil dir-ho... diria qe sí que hi és
precisament ara que la retrobe

eixa “substància” en forma d’ambient al tornar a casa.
Això sí,
res a veure amb aquella que ens intenten inculcar
als supermercats des de fa un mes
en forma de polvorons i de més.
No parle d’això,
per descomptat.
Sinó de retrobar eixa inèrcia
que tan bones sensacions donava en el passat.
De l’excés en l’afecció
a l’immutabilitat.
Del ramat,
tant en assimilar
com a l’hora d’ actuar,
a l’ Ataraxia,
aquella vella quimera per a molts
tan mal trobada per tants altres.
Però el que em plena de neguit
és la mateixa tranquilitat
de "creure" que ve alguna cosa bona
després de la tempestat.
Maleïda creença!
desencaputxada per Hume,
que tantes voltes ens enganyes
quan et gires de cul!
Així, entre dos corrents,
entre la tempesta i la calma,
anant i venint, com sempre,
la línia sembla voler fer-se corba.
Però l’hem de fer rígida!
estirar-la creant-ne de nova,
no caure en la rotonda,
ser nosaltres qui fem l’ombra...