dimarts, 6 de setembre de 2011

és passat...



Quan m'assec a les estreles
pense coses que ja sé,
mire en elles i em reflexe
mentre el món dorm davall meu.

Quan se'm passa el temps tan ràpid
un record es fa tan lent...
quan sent la pressió a l'estómac
pel vertigen del que em fet.

No hi ha temps per a reflexionar
si no vols perdre't la vida ni un instant.
Aquesta nit no és la realitat
sols un instant interior d'ésser somiant.

No hi ha temps per ser la veritat
el dia a dia l'empeny a ser mortal.
El futur pensat és el passat
que s'ha escapat i que ja no es pot canviar.


Fora del camí
podré seguir prescindint del meu destí.
Aquesta nit
és el fi d'una història marcada.

Puge dalt del cim
per veure què és el que he fet per ser aquí.
Reconstruint
les petjades he seguit creixent per dins.


dilluns, 5 de setembre de 2011

alguna cosa ha canviat...


Hola de nou! Demane disculpes per la tardança però últimament han passat moltes coses. Després han passat els examens i, més tard, han tornat a passar moltes coses, algunes socials i d'altres personals.

Vivim un moment singular, especial, també delicat. Pense que les condicions socials han canviat perquè encara que quasi totes les coses s'han mantés i algunes fins i tot han empitjorat (ara fins i tot tenim bous a Gandia!), almenys ja sabem com no s'han de fer les coses.

Quan el dia dos de maig escrivia "pathos de la indignació..." encara no sabia que eixa paraula anava a sonar i ressonar tantes vegades en l'esfera pública espanyola. La coincidència em va sorprendre molt.

Foren uns dies molt especials per a mi ja que per primera vegada a la vida vaig sentir ací una emoció solament comparable al sentiment de satisfacció que vaig tenir en la meua curta estada a Cuba fa dos estius en veure la manera en que els cubans entenien la vida. Allí em sentia com a casa i els carrers de Camagüey i La Havana d'alguna manera eren els meus carrers també perquè semblaven els carrers de tots els cubans. Doncs eixe mateix sentiment m'omplia cada vegada que anava a la Plaça de la Indiganció de Gandia i veia a xiquets, dones, jubilats, petits comerciants, immigrants i qualsevol persona que tinguera ganes de fer-ho, agafar un megàfon i dir el que pensava de l'actual situació social, expressar el que l'angoixava, dir el que creia que podia oferir a la resta o qualsevol altra cosa sense cap tipus de por ni vergonya per si les seues idees serien massa ingènues per ser escoltades per tots. Mentre estava allí no parava de ressonar al meu cap allò de:

Hi ha un munt de persones
hi ha un munt de visions
nungú calla, però.
quan s'uneix la passió

Però, al mateix temps que em deixava dur per eixa grata sorpresa, per eixa satisfacció pel despertar d'una veu dormida durant tant de temps, no podia deixar de pensar quins perills comportava tot allò per a la realització d'una veritable revolució social. Alguns amics teniem la sensació de que allò no era el que portavem tants anys esperant. Sabiem que en un mateix moviment hi havia molts grups diferents però d'alguna manera haviem de callar i no ser "massa radicals" perquè per a una vegada que passa alguna cosa el que tocava era deixar que les coses passaren per veure on acabava tot allò. Personalment, des dels primers dies, ja sentia que el moviment anava a dividir-se entre la gent que pretenia quedar bé amb la democràcia i la gent que preteniem radicalitzar el moviment. El primer era el grup de la gent no formada i que en eixos moments estava vivint més una revolució personal que social i el segon erem la gent que feia ja molt de temps que havíem viscut eixa revolució en les formes, personal, i que no necessitàvem perdre el temps somiant sino canviant les coses del nostre voltant.

Doncs bé, passat un temps està ben clar com NO s'han de fer les coses si no volem que "el sistema", ja siguen els mitjans, les empreses o els partits polítics, es posen al capdavant d'una revolució que no els pertany sino que suposadament hauria d'acabar amb ells i la seua hegemonia sobre l'opinió pública. Crec que es varen fer moltes coses malament. I és que en una data tan propera a les eleccions com aquell 15 de maig alguns fins i tot ja parlaven de formar un partit polític que defensara les idees del moviment! Altres, polítics amb sou, s'apuntaven a les manis com si res passara! A internet i a la tele parlaven de l' Spanish Revolution, com si poguerem estar-ne orgullosos d'una revolució així... d'una revolució que a penes alçava la veu aquesta era callada per les porres dels antidisturbis... d'una vergonyosa revolució democràtica i fins i tot constitucional algunes vegades... Vist d'es d'ací és per a pixar-se de riure!

Però bé, cal traure alguna ensenyança de tot el que es s'ha viscut, i algunes coses que començaren eixe dia encara es mantenen vives entre la gent que vertaderament té ganes de canviar les coses. Invite a la gent a continuar llegint, formant-se i informant-se, que és una tasca que requereix molt esforç i revisar molts llocs diferents i des de totes les perspectives. Hem d'aprofitar que s'ha parlat de moltes coses que estaven mortes per fer que estiguen latents en l'opinió pública, en les converses del dia a dia, dels amics que passaven de tot, dels veïns... però no deixem d'aprofitar algunes coses que ja sabem de la història i dels llibres perquè no val la pena repetir errors ni refer troballes de pedres precioses que ja varem enterrar perquè en realitat no son valuoses. Continuem lluitant i fent difusió! Continuem fent pensar!