dimarts, 11 de novembre de 2008

Amunt i avall...

Bé, un altre dia en el tren...
Tornem a partir
cap al destí de la rutina.
Reflexions de 4euros
per tornar a començar.
Fugir i fingir s’acaba de moment
si més no d’eixa forma
perque porte la màscara
fins i tot en somnis.
Pero sí, és cert,
d’alguna forma és un descans.
Enrere queden nerviosimsmes
malhumors i maldecaps.
En els últims viatges
els dos bandols es confonen
ja no se si en realitat
estic anant-me’n o me’n torne.
Entre sacsons i rumors
la gent, la de sempre
cares plasmades en 2d
desprovistes de significat ni contigut.
El de dins desprotegeix en certa forma
però si busques refugi a fora
en la finestra del tren
continuen passant la mateixa pel·lícula.
Allà fora no hi ha res,
tampoc fronteres.
cosa que ací dins el tren
creen els mp3.
En la societat del benestar
continua tot com sempre
buit de quantitats infinites
sols entre la multitut.
Perquè serà que
entre tanta gent
no hi ha res
ens falta tot?
De sobte el mòbil
fa una mala passada
la cançó del “What you were”
arriba inoportuna però esperada.
El maleït repertori
ara em fa mal.
Dies abans
fins i tot el trobava curt.
Ràpid, de pressa!
queden 10 minuts...
la ferida ha estat oberta
i n’he de tancar l’escletxa.
Però l’horitzó de l’arribada
tampoc em tranquilitza massa
El metro ens espera,
la sensació de buit s’exagera.
De sobte, me n’he adonat,
el bitllet no era aquest.
Creia viatjar cap a l’oblit
i ara arribe als records, als retrets.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Records de tren

L'altre dia venint cap a València amb el tren se'm vingué al cap açò. No crec que a ningú li interesse però a Internet ja hi ha tanta merda que un poc més...
Enmig del núvol nocturn
aquell solet.
La foscor latia
i el cor calent.

Mirades qe es busquen
mans que s’encontren
respiracions que es barregen
i el meu cor a cent.
L' exageració de la innocència
em va somriure interiorment
quan el perfum de roses dolces
embriagava el vell ambient.

Qui diria que tanta embriaguesa
això sí, pels dos permesa,
fins i tot per a Dionís
seria un excés.
Solament l’atzar
que ho possibilita tot
des de l’ Apocalipsi
fins l’ Armaggeddon
pogué portar-me a tal embús
que lluny de ser un fi
era on començaven
els meus somnis, el meu camí.
Un camí que ve i se’n va
que el notes perquè el recorres
però que quan el busques
s’ha esfumat, ja no està.
I així em sentia jo
caminant per un no sé on
en busca de sí sé el que
de vegades somiant, de vegades en tren.
(no dóne més de si en 30 minuts...)