divendres, 27 de març de 2009

flow...

M'han dit hui que com explicar-li filosofia a un xiquet que es passa el dia mirant anuncis a la tele, que la filosofia és tot i que no és res (en açò estic totalment d'acord), que no queda lloc en aquest món per a eixes coses, i menys a la tele (cosa totalment falsa perquè fa molt poc al Canal Encuentro argentí Jose pablo Feinmann ha fet un programa prou lúdic sobre filosofia, a l'abast de tots)...

El primer que li he dit al xiquet és que em diguera el primer anunci que se li vinguera al cap. M'ha parlat del dels futbolistes que canvien camisetes per natilles. Molt trist, sí (hauria sigut extrany que em parlara d'algun d'esgotament de recursos o així...). L'únic que li he pogut dir és que hi han altres coses més importants a la vida, jo per exemple en compte d'una natilla per una camiseta canviaria un coixí com el que tinc ara per una respiració al meu costat. A més, quin coixí hi ha millor per a dormir-se que sentir les dues respiracions? Ara a temps, ara a contratemps, temps, contratemps, temps, contratemps... i precisament el temps, que creiem que es caracteritzava abans per potenciar l'oblit... quin temps aquell en que cada cosa era causa del seu efecte!... fins que ens adomen que l'oblit és voluntari.

La vivència, l'autèntic flow, l'assimilem en la consciència i després el podem tenir en el rebost de la memòria, però el cervell té el vici de relegar a la memòria aquelles coses amb les quals tenim un "deute", per dir-ho així. El problema ve quan ens adonem també de que el que fem moltes vegades té la seua raó de ser al subconscient, allí on tenim tabús, deutes, també preferències i creences últimes moltes vegades no fonamentades, les quals ens predisposen, etc.

Les coses doloroses la majoria del temps no les tenim a la consciència, el cervell s'encarrega de no recordar-les per tal de ser feliços. Però ens predisposen en la manera de fer i per tant, de ser, perquè no som sinó el que fem. Algú dirà: “si no sóc no puc fer” i jo li preguntaré “què és el ser?” “has elegit ser?”, és clar que no (si ho haguera fet aniria de nou abans el “fer” que el “ser”), i com el que ens interessa és el que podem fer hem de saber com ho podem aconseguir, aleshores estarem així vertaderament elegint el que som. Així de fàcil, bonic i fastigós també.

Aleshores perquè recordar allò que ens fa mal? Per què el maleït deute no se'n va ja? És perquè ho volem així? Confie en que sí... Ara bé, per a desfer-se d'això crec que l'única manera és la paraula, el diàleg, també amb un mateix, és clar, perquè pensar és això, parlar amb un Jo-consciència-suport-metafísic que no existeix, però que dona continuitat a les vivències i records, ajudats per la categoria temporal. Altra vegada el temps... sempre el temps... quant n'haurà de passar per a aprendre?... no a oblidar sinó a voler, a voler el que ens convé. Pensem, parlem amb un mateix, diguem-ho com vulgam... parlem amb els demés, és l'única manera, el diàleg, el millor dels metges, i no eixe fals curander que és el temps. Elegim bé, preferim, somiem, fluïm, canviem també, com en l'anunci, sí, però per coses que valen la pena, per favor.

Bé, crec que ha quedat clar que l'anunci té tota la pseudo-filosofia barata que vulgam, així que sí que queda lloc en aquest món per a la filosofia i sí que hi han coses que mereixen que lluitem per elles... apliquem-nos aquell “pienso, luego insisto” que tant m'agrada. Ànims! I a fluïr!

diumenge, 8 de març de 2009

dona




Hui és el dia en què es reivindica la presència de la dona en el món. Açò podria pareixer absurd, bé, és absurd. No és un motiu d'alegria, és més un sentiment de ràbia, de rebelió, ja que quan es reivindica alguna cosa és perquè ha estat sofrint algun tipus de discriminació, menyspreu... I dic que és absurd perquè és molt trist que es tinga que reivindicar el simple fet de poder existir plenament en el món, i no una persona ni un colectiu, sinó un sexe sencer. Fins on hem arribat... és com si haguerem de reivindicar l'oxígen, o l'aigua, o coses així...
Però tot açò ja sabem perquè se celebra, perquè principalment hi ha un desequilibri, una desigualtat d'oportunitats, de tracte, d'apreciació (també en el subconscient, tant d'homes com de dones) entre homes i dones, no cal dir quin sexe ha ixit guanyant al llarg de la història, tot açò perquè en les cultures s'han apreciat unes qualitats de l'ésser humà decadent, degenerat (molts homes, per molt de múscul o valentia que tingueren), i s'han oblidat altres que moltes vegades, algunes dones més capacitades, no han pogut explotar. També hi ha desigualtats dins dels sexes mateixos, però no és tan gran, o almenys no en aspectes tan rellevants...
Ja que l'altre dia expressava el perill que té celebrar dies de tot em pareix interessant comentar algunes coses del perquè de la celebració hui, ja que no és una data arbitrària del tot, encara que continue pensant que el que ha passat fa molts anys no importa comparat amb el que podem fer el dia 7 de març, el 9, el 10... d'aquest any.

Alguns dels primers successos a tenir en compte són la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857 i l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves. Unes treballadores que precisament l’any anterior havien iniciat una vaga per demanar millors condicions laborals. Aquest tràgic succés va tenir posteriorment una gran incidència en la legislació laboral dels Estats Units. Ja podiem apreciar un sentiment de reivindicació per part de les dones en aquests anys.
Un altre element important en la gènesi d’aquesta data és la lluita pel dret al vot de les dones. En aquest sentit, a partir del 1908 les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de les Dones el darrer diumenge de febrer per reinvindicar el dret al sufragi. I el 1910, dins de la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar la creació del Dia Internacional de les Dones per tal de “promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat”, o el que entenien ells per açò, clar. En resposta a la idea de Zetkin, l’any següent més d’un milió d’europees i nord-americanes van sortir al carrer per reclamar els seus drets.
Però no va ser fins a l’esclat de la Primer Guerra Mundial quan la pau es va convertir en un dels lemes preeminents de les marxes feministes, i en especial, quan el vuit de març del 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i el retorn dels soldats, que es va fixar la data actual com a dia d’especial significació femenina.
Finalment, als anys seixanta i setanta, quan la lluita feminista va ressorgir amb força, les Nacions Unides van declarar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.
Bé, aquests són uns fets importants però el més important és que algun dia ja no tinga sentit celebrar açò, o sí, però que no tinga que ser per reivindicar un desequilibri sinó simplement pel celebrar, com dia Kant, solament pel "voler", jeje.
Per últim, no vull que semble pilota ni res, perquè no ho sóc però volia donar gràcies a les dones per existir (sense elles no estariem ací els homes, ni elles sense nosaltres, és clar, un exemple de la "dualitat del cosmos" que diuen alguns) perquè sou el que dona sentit a la vida el 90% del temps. Gràcies.

dissabte, 7 de març de 2009

si los tiburones fueran hombres

"- Si los tiburones fueran hombres –preguntó al señor K la hija pequeña de su patrona:-¿se portarían mejor con los pececitos?
-Claro que sí -respondió el señor K.- Si los tiburones fueran hombres harían construir en el mar cajas enormes para los pececitos, con toda clase de alimentos en su interior, tanto plantas como materias animales. Se preocuparían de que las cajas tuvieran siempre agua fresca y adoptarían todo tipo de medidas sanitarias. Si, por ejemplo, un pececito se lastimase una aleta, en seguida se la vendarían de modo que el pececito no se les muriera prematuramente a los tiburones. Para que los pececitos no se pusieran tristes, habría, de cuando en cuando, grandes fiestas acuáticas, pues los pececitos alegres tienen mejor sabor que los tristes. También habría escuelas en el interior de las cajas. En esas escuelas se enseñaría a los pececitos a entrar en las fauces de los tiburones. Éstos necesitarían tener nociones de geografía para mejor localizar a los grandes tiburones, que andan por ahí holgazaneando. Lo principal sería, naturalmente, la formación moral de los pececitos. Se les enseñaría que no hay nada mas grande ni hermoso para un pececito que sacrificarse con alegría; también se les enseñaría a tener fe en los tiburones, ya creerles cuando les dijesen que ellos ya se ocupan de forjarles un hermoso porvenir. Se les daría a entender que este porvenir que se les auguraba sólo estaría asegurado si aprendían a obedecer. Los pececillos deberían guardarse bien de las bajas pasiones, así como de cualquier inclinación materialista, egoísta o marxista. Si algún pececillo mostrase semejantes tendencias, sus compañeros deberían comunicarlo inmediatamente a los tiburones.
Si los tiburones fueran hombres, se harían naturalmente a la guerra entre sí para conquistar cajas y pececillos ajenos. Además cada tiburón obligaría a sus propios pececillos a combatir en esas guerras. Cada tiburón enseñaría a sus pececillos que entre ellos y los pececillos de otros tiburones existe una enorme diferencia. Si bien todos los pececillos son mudos, lo cierto es que callan en idiomas muy distintos y por eso jamás logran entenderse. A cada pececillo que matase en una guerra a un par de pececillos enemigos, de. esos que callan en otro idioma, se les concedería una medalla de vareo y se le otorgaría además el título de héroe. Silos tiburones fueran hombres, tendrían también su arte. Habría hermosos cuadros en los que se representarían los dientes de los tiburones en colores maravillosos; y sus fauces puros jardines recreo en los que da gusto retozar. Los teatros del fondo del mar mostrarían a heroicos pececillos entrando entusiasmados en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que, a sus sones, arrullados por los pensamientos más deliciosos' como en un ensueño, los pececillos se precipitarían en tropel, pececillos por la banda, dentro de esas fauces. Habría así mismo una religión, si los tiburones fueran hombres. Esa religión enseñaría que la verdadera vida comienza para los pececillos en el estómago de los tiburones. Además, si los tiburones fueran hombres, los pececillos dejarían de ser todos iguales como lo son ahora. Algunos ocuparían ciertos cargos, lo que los colocaría por encima de los demás.
A aquellos pececillos que fueran un poco más grandes se les permitiría incluso tragarse a los más pequeños. Los tiburones verían esta práctica con agrado, pues les proporcionaría mayores bocados. Los pececillos más gordos que serían los que ocupasen ciertos puestos, se encargarían de mantener el orden entre los demás pececillos, y se harían maestros y oficiales, ingenieros especializados en la construcción de cajas, etc. En una palabra: habría por fin en el mar una cultura si los tiburones fueran hombres."

Bertol Brecht, "Historias del señor Keuner"


Aquest text m'ha paregut molt bonic, és molt interessant la manera en què apunta els inicis de la societat a partir de la degeneració de la cultura a través de la moral, el deure, l'alienació que patim quan ocupem un lloc dins la societat representant un teatre ja escrit on tot ha estat dissenyat, etc. Gràcies Melani per passar-me'l!