diumenge, 8 de març de 2009

dona




Hui és el dia en què es reivindica la presència de la dona en el món. Açò podria pareixer absurd, bé, és absurd. No és un motiu d'alegria, és més un sentiment de ràbia, de rebelió, ja que quan es reivindica alguna cosa és perquè ha estat sofrint algun tipus de discriminació, menyspreu... I dic que és absurd perquè és molt trist que es tinga que reivindicar el simple fet de poder existir plenament en el món, i no una persona ni un colectiu, sinó un sexe sencer. Fins on hem arribat... és com si haguerem de reivindicar l'oxígen, o l'aigua, o coses així...
Però tot açò ja sabem perquè se celebra, perquè principalment hi ha un desequilibri, una desigualtat d'oportunitats, de tracte, d'apreciació (també en el subconscient, tant d'homes com de dones) entre homes i dones, no cal dir quin sexe ha ixit guanyant al llarg de la història, tot açò perquè en les cultures s'han apreciat unes qualitats de l'ésser humà decadent, degenerat (molts homes, per molt de múscul o valentia que tingueren), i s'han oblidat altres que moltes vegades, algunes dones més capacitades, no han pogut explotar. També hi ha desigualtats dins dels sexes mateixos, però no és tan gran, o almenys no en aspectes tan rellevants...
Ja que l'altre dia expressava el perill que té celebrar dies de tot em pareix interessant comentar algunes coses del perquè de la celebració hui, ja que no és una data arbitrària del tot, encara que continue pensant que el que ha passat fa molts anys no importa comparat amb el que podem fer el dia 7 de març, el 9, el 10... d'aquest any.

Alguns dels primers successos a tenir en compte són la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857 i l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves. Unes treballadores que precisament l’any anterior havien iniciat una vaga per demanar millors condicions laborals. Aquest tràgic succés va tenir posteriorment una gran incidència en la legislació laboral dels Estats Units. Ja podiem apreciar un sentiment de reivindicació per part de les dones en aquests anys.
Un altre element important en la gènesi d’aquesta data és la lluita pel dret al vot de les dones. En aquest sentit, a partir del 1908 les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de les Dones el darrer diumenge de febrer per reinvindicar el dret al sufragi. I el 1910, dins de la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar la creació del Dia Internacional de les Dones per tal de “promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat”, o el que entenien ells per açò, clar. En resposta a la idea de Zetkin, l’any següent més d’un milió d’europees i nord-americanes van sortir al carrer per reclamar els seus drets.
Però no va ser fins a l’esclat de la Primer Guerra Mundial quan la pau es va convertir en un dels lemes preeminents de les marxes feministes, i en especial, quan el vuit de març del 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i el retorn dels soldats, que es va fixar la data actual com a dia d’especial significació femenina.
Finalment, als anys seixanta i setanta, quan la lluita feminista va ressorgir amb força, les Nacions Unides van declarar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.
Bé, aquests són uns fets importants però el més important és que algun dia ja no tinga sentit celebrar açò, o sí, però que no tinga que ser per reivindicar un desequilibri sinó simplement pel celebrar, com dia Kant, solament pel "voler", jeje.
Per últim, no vull que semble pilota ni res, perquè no ho sóc però volia donar gràcies a les dones per existir (sense elles no estariem ací els homes, ni elles sense nosaltres, és clar, un exemple de la "dualitat del cosmos" que diuen alguns) perquè sou el que dona sentit a la vida el 90% del temps. Gràcies.

7 comentaris:

Tovarich German ha dit...

Xe, ma encantat tio de veres, mai m'havia aparat a veurer el dia de la dona així.

Enhorabona pel text

Alba Pons ha dit...

Andreu un bon comentari, però com ja t'he dit no li veig massa sentit a les celebracions d'aquest típus...pense que el fet que hi haja el dia de la dona significa que segueix havent desigualtat, i no crec que siga un motiu de celebració, evidentment.
A més a més, la gran inutilitat de les "festes" que es monten els polítics eixe dia...curiosament eixe dia, sols eixe tot es tornen FEMINISTES! i la els 364 dies restants?? a no! eixos no son importants! no ixen per la tele!!!
el dia de la dona, si existeix no hauria de ser un dia en el que es lluita per la igualtat entre sexes, hauria de ser una lluita contínua dia rere dia, i hora rere hora.
Es tot, pense que queda suficientment clara la meva postura sobre aquest tema. Viva tu andreu!! pròxima estació....Cuba!!

Andreu_blog ha dit...

Totalment d'acord Alba, en eixe aspecte et recomane el que vax escriure al respecte "història d'un dia que en matà 364" bsts

Marc ha dit...

Ie Walter! Està de puta mare (lo de puta mare no va en contra de ninguna dona, i mira q les mares son l'ostia! són deeses! Per cert, axo de puta mare d'on ve?) Res tio, que m'ha agradat, felicitats!

Anònim ha dit...

Es conveniente reivindicar este dia cada año. Sino...quien se acordaría de las mujeres? Si, se acuerdan cuando conviene. Aunque haya hombres que alomejor no piensas igual..hay MUY POCOS. El 90 % son "imbeciles". Y "El dia de la dona" almenos les recuerda que existimos :-( :-)

pau moratal ha dit...

com has parlat del dret de vot en este pais va existir Clara Campoamor(supose ke saps ki es)i va ser l'impulsora del dret al vot femeni

Gemma ha dit...

Hola Andreu !!, també he creat un blog, però no acabo de fer-ho prou be, crec que no poden deixarme missatges, ho pots comprobar??, la adreça és mesdona.blogspot.com, gracies. Gemma.