diumenge, 29 de novembre de 2015

Massa arqueòlegs, massa pocs genis.

Vivim un temps devaluat. Qualsevol pot dir-se o ser considerat polític, músic, poeta, pensador, artista o bohemi en general... Veig molts reconstructors, molts arqueòlegs torts en el poble dels cegs, però molt pocs genis i creadors.

divendres, 24 d’octubre de 2014

Nou single "Al vent"


Nous reptes aconseguits! Aquesta vegada xafe un terreny diferent, proper al rap, junt a Carles Gallardo, que ha fet un treball excel·lent realitzant la música d'aquesta cançó que tinc el plaer de cantar per a La Tuerka. Donem les gràcies al programa per l'oportunitat i a Arrels Audiovisuals per ajudar-nos en la gravació del vídeo, especialment a Carles Sánchez Escrivà



dimarts, 17 de juny de 2014

Andreu Todo - Simbiosi (2014)

Nou disc en descàrrega directa gratuïta!!! Molt prompte estarà disponible el disc físic per tan sols 5 € !!!



diumenge, 8 de juny de 2014

2n Avançament del nou disc "Simbiosi" (2014) d'Andreu Todo




dissabte, 31 de maig de 2014

Avançament del nou disc "Simbiosi" (2014) d'Andreu Todo




dijous, 8 de maig de 2014

Pròximament... Nou disc!!! SIMBIOSI




divendres, 3 de maig de 2013

El meu primer CD en solitari... "Calidoscopi"


Ja està disponible per a qui el vullga escoltar el meu primer CD en solitari... "Calidoscopi". El podeu sentir i descarregar gratuïtament al meu  http://andreutodo.bandcamp.com/



També podeu colaborar obtenint el disc en format físic per 3 euros.
Contacte: 687247423 - Andreutod_7@hotmail.com - https://www.facebook.com/AndreuTodo 

dilluns, 29 d’abril de 2013

"Calidoscopi". Portada del CD


Aquesta serà la portada del meu CD en solitari "Calidoscopi":



El disseny l'he fet jo mateix. Espere que vos agrade.



dimarts, 16 d’abril de 2013

"Calidoscopi" molt prompte...


Despres de molta feina arriba el meu primer CD en solitari. El seu nom es "Calidoscopi" i en breu estara editat per a tots aquells que vullgau escoltar-lo.






Aquesta es una captura ultimant la gravacio del master definitiu.






dimecres, 12 de desembre de 2012

Música compromesa, per què?

He publicat a RXI un article d'opinió: "Música compromesa, per què?".





Música compromesa, per què?
Hi ha gent que ens pregunta per què fem música compromesa, per què polititzem la música o, més ben dit, per què fem de la música una ferramenta al servei del necessari canvi social.
En primer lloc, des d’una perspectiva personal, i sense pensar gaire, podríem dir simplement que gaudim fent-ho. Som del tipus de gent que no trobem tranquil·litat si no és en el frenesí creador del dia a dia, de la forma que siga. I a més ho fem servir per transformar el món, perquè som del tipus de gent que encara seriem més infeliços no implicant-nos per canviar-ho tot. Per açò ho fem.
Per altra banda, per què la música? No és casualitat. La música és art. La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural. Tota la gent que d’alguna manera ha sobrepassat el seu temps ha sabut estar per damunt de les formes de relació predominants en la seua cultura i en el seu art, per crear-ne unes de noves que, amb el temps, hauran de superar-se, o morirà l’art amb elles.
L’art no és simple repetició d’altre art. La música no pot ser repetició d’altra música, encara que sigui bona música. Els clàssics són aquelles peces que en qualsevol moment present tenen alguna cosa a dir-nos gràcies a la seva riquesa, però per a això ja estan ells. El que fa que la música siga una ferramenta molt valuosa a l’hora d’expressar la realitat que ens envolta, o a l’hora de proposar altres realitats, és la capacitat potencial de generar significats, combinant recursos literaris i musicals. Una metàfora, un canvi de temps o harmonia… tot açò ens fa veure que a la vida les coses poden ser d’una altra manera i, per tant, tenim l’obligació d’intentar aconseguir-ho. La música no ha d’aportar-nos una simple experiència estètica. De fet tot deixa petjada en nosaltres i aleshores tenim l’obligació de triar quina petjada volem deixar nosaltres.
Cada treball musical compromès amb aquesta tasca ha de poder expressar alguna realitat que ens desagrada observant-la baix el prisma de la deformació artística, i aquest té la capacitat de donar-li la volta a les coses per fer visible el que deuria de ser evident però que per un seguit de raons –de l’esteticisme a la política passant pels grans mitjans de desinformació– no ho és. L’esteticisme que ens venen, inclús la música que enes venen, és una simple repetició de patrons que conviden a la mediocritat en els millors dels casos. En la resta d'ocasions no transmet res.
El canvi social és necessari i la música ens ajuda a veure i fer veure d’una altra manera aquesta realitat absurda en la que estem immersos. Alhora, ens presenta altres realitats que cadascú haurà d’interpretar i continuar enriquint per a que siga possible la transformació real. Cada aportació és important perquè pot fer que molta més gent tingui ganes d’implicar-se i treure el que du a dins, allò que a l’escola li digueren que no estava bé treure perquè havíem de ser tots iguals.
A cada barri, a cada local d’assaig, hem de treballar per donar llum a allò que ens intenten amagar. La música ha d’embrutar-se o morir.

dimecres, 13 de juny de 2012

banalitats quotidianes...


la imaginacio es posa en marxa, m'atrapa
somiant cançons per resistir aquesta farsa
no lluitaré, no cridaré, des de ma casa
si ens fem costat i em fas de eco açò no acaba

obri la porta els teus somnis comencen
cantar cançons com a teràpia diu el metge
és malaltissa, obsessiva, la tasca
d'estimular consciències plenes de ressaca

no pararem a pensar, ja està massa clar
la situació només pot canviar actuant
ells van amb tratge de marca, tu ja ho saps
últimament estan sortint-los regalats

aquest país de la costa no és sincer
la tele autònoma no pinta massa bé
inaugurant amb el símbol del nou retall
la paradoxa no maquilla la vritat

dimecres, 4 d’abril de 2012

música...


Després de molt de temps des de l'última vegada que estigué ací, vinc ara però només de passada...

Aquestos mesos han passat moltes coses a la meua vida però principalment m'ha mantingut ocupat i apartat d'ací un nou projecte que encara està creant-se. Es tracta d'un projecte molt ambiciós: la gravació del meu primer CD en solitari. Cabria comentar que a banda del temps dedicat a la composició i gravació de la música (que això és qüestió de com tingues el dia i en cinc mesos hi han hagut dies propicis de sobra) he dedicat molt de temps a la realització d'un home estudio del qual estic molt content pel que fa a relació rendiment/preu, sobretot pel que fa al tema de la gravació vocal... i és que en açò de l'enregistrament de so no hi ha límit de preu però u ha de trobar un punt en el que les necessitats estiguen cobertes i aleshores tancar la butxaca i començar a fer molta feina després d'informar-se molt.

Pel que fa als resultats no sé si serà gran cosa o del vostre gust el que jo puga mostrar a través de les cançons però, si alguna us fa reflexionar o replantejar-vos a vosaltres mateixos d'una altra manera, amb això l'objectiu ja estaria complert. De moment estic començant amb les mescles així que encara queda molt per fer. Tan prompte com siga possible penjaré alguna cosa per ací perquè la tasteu.

Salut i música!

diumenge, 16 d’octubre de 2011

la paraula arrancada...



Camins de solitud malcarada
petjades de desesperació
brises de desolació arrancada
alés gelats dispersos

Hia ha paraules que busquen ser
volant disperses trobaran un missatger
un sentiment que no té nom
s'enamora d'un poema buit per dins

L' ahir és l'equipatge del viatger
aquell ésser fugitiu que mira endavant
perd la meitat d'ell en cada lloc xafat
retroba un altre jo en cada port

Noves selves humides ens acolliran
el terra sec queda al fons del llac
espècies broten i fan el fruit
d'un nou missatge que difondre amb plors


Resten vides per fer i desfer
dels que moren altres naixeran
però el terra és sempre el mateix
hi ha ferides que no es borraran

dimarts, 6 de setembre de 2011

és passat...



Quan m'assec a les estreles
pense coses que ja sé,
mire en elles i em reflexe
mentre el món dorm davall meu.

Quan se'm passa el temps tan ràpid
un record es fa tan lent...
quan sent la pressió a l'estómac
pel vertigen del que em fet.

No hi ha temps per a reflexionar
si no vols perdre't la vida ni un instant.
Aquesta nit no és la realitat
sols un instant interior d'ésser somiant.

No hi ha temps per ser la veritat
el dia a dia l'empeny a ser mortal.
El futur pensat és el passat
que s'ha escapat i que ja no es pot canviar.


Fora del camí
podré seguir prescindint del meu destí.
Aquesta nit
és el fi d'una història marcada.

Puge dalt del cim
per veure què és el que he fet per ser aquí.
Reconstruint
les petjades he seguit creixent per dins.


dilluns, 5 de setembre de 2011

alguna cosa ha canviat...


Hola de nou! Demane disculpes per la tardança però últimament han passat moltes coses. Després han passat els examens i, més tard, han tornat a passar moltes coses, algunes socials i d'altres personals.

Vivim un moment singular, especial, també delicat. Pense que les condicions socials han canviat perquè encara que quasi totes les coses s'han mantés i algunes fins i tot han empitjorat (ara fins i tot tenim bous a Gandia!), almenys ja sabem com no s'han de fer les coses.

Quan el dia dos de maig escrivia "pathos de la indignació..." encara no sabia que eixa paraula anava a sonar i ressonar tantes vegades en l'esfera pública espanyola. La coincidència em va sorprendre molt.

Foren uns dies molt especials per a mi ja que per primera vegada a la vida vaig sentir ací una emoció solament comparable al sentiment de satisfacció que vaig tenir en la meua curta estada a Cuba fa dos estius en veure la manera en que els cubans entenien la vida. Allí em sentia com a casa i els carrers de Camagüey i La Havana d'alguna manera eren els meus carrers també perquè semblaven els carrers de tots els cubans. Doncs eixe mateix sentiment m'omplia cada vegada que anava a la Plaça de la Indiganció de Gandia i veia a xiquets, dones, jubilats, petits comerciants, immigrants i qualsevol persona que tinguera ganes de fer-ho, agafar un megàfon i dir el que pensava de l'actual situació social, expressar el que l'angoixava, dir el que creia que podia oferir a la resta o qualsevol altra cosa sense cap tipus de por ni vergonya per si les seues idees serien massa ingènues per ser escoltades per tots. Mentre estava allí no parava de ressonar al meu cap allò de:

Hi ha un munt de persones
hi ha un munt de visions
nungú calla, però.
quan s'uneix la passió

Però, al mateix temps que em deixava dur per eixa grata sorpresa, per eixa satisfacció pel despertar d'una veu dormida durant tant de temps, no podia deixar de pensar quins perills comportava tot allò per a la realització d'una veritable revolució social. Alguns amics teniem la sensació de que allò no era el que portavem tants anys esperant. Sabiem que en un mateix moviment hi havia molts grups diferents però d'alguna manera haviem de callar i no ser "massa radicals" perquè per a una vegada que passa alguna cosa el que tocava era deixar que les coses passaren per veure on acabava tot allò. Personalment, des dels primers dies, ja sentia que el moviment anava a dividir-se entre la gent que pretenia quedar bé amb la democràcia i la gent que preteniem radicalitzar el moviment. El primer era el grup de la gent no formada i que en eixos moments estava vivint més una revolució personal que social i el segon erem la gent que feia ja molt de temps que havíem viscut eixa revolució en les formes, personal, i que no necessitàvem perdre el temps somiant sino canviant les coses del nostre voltant.

Doncs bé, passat un temps està ben clar com NO s'han de fer les coses si no volem que "el sistema", ja siguen els mitjans, les empreses o els partits polítics, es posen al capdavant d'una revolució que no els pertany sino que suposadament hauria d'acabar amb ells i la seua hegemonia sobre l'opinió pública. Crec que es varen fer moltes coses malament. I és que en una data tan propera a les eleccions com aquell 15 de maig alguns fins i tot ja parlaven de formar un partit polític que defensara les idees del moviment! Altres, polítics amb sou, s'apuntaven a les manis com si res passara! A internet i a la tele parlaven de l' Spanish Revolution, com si poguerem estar-ne orgullosos d'una revolució així... d'una revolució que a penes alçava la veu aquesta era callada per les porres dels antidisturbis... d'una vergonyosa revolució democràtica i fins i tot constitucional algunes vegades... Vist d'es d'ací és per a pixar-se de riure!

Però bé, cal traure alguna ensenyança de tot el que es s'ha viscut, i algunes coses que començaren eixe dia encara es mantenen vives entre la gent que vertaderament té ganes de canviar les coses. Invite a la gent a continuar llegint, formant-se i informant-se, que és una tasca que requereix molt esforç i revisar molts llocs diferents i des de totes les perspectives. Hem d'aprofitar que s'ha parlat de moltes coses que estaven mortes per fer que estiguen latents en l'opinió pública, en les converses del dia a dia, dels amics que passaven de tot, dels veïns... però no deixem d'aprofitar algunes coses que ja sabem de la història i dels llibres perquè no val la pena repetir errors ni refer troballes de pedres precioses que ja varem enterrar perquè en realitat no son valuoses. Continuem lluitant i fent difusió! Continuem fent pensar!

dilluns, 2 de maig de 2011

pathos de la indignació...



Hi ha fets que s'encreuen
hi ha il·lusió d'explicació
hi ha causalitats borroses
només hi ha interpretació

Hi ha esperança i hi ha idees
hi ha gent convençuda
hi ha fronts de batalla
hi ha motius per lluitar

Com seria la vida
no pensant la mentida?
quan no hi tens cap ferida
què et mou per avançar?

Hi ha un munt de persones
hi ha un munt de visions
nungú calla, però.
quan s'uneix la passió


divendres, 29 d’abril de 2011

l'explosió del discurs...



Paraules nuclears
mentides radioactives
abús de la paraula
per damunt del que és permés

Es busquen inversors
per fer l'OPA al discurs
per ser la veritat
potser fan falta molts diners

dimecres, 13 d’abril de 2011

no sé...


Quantes voltes m'he quedat despert
amb por per voler
dir el que senc?

La tristesa m'ha inundat la pell
per no veure més
lluny del present?

Quantes voltes he agut de fer
com si no
passara res?

Quantes voltes pense que el cervell
és condemnat
sent diferent?


Agafe el paper
em senc malament
només la tristesa és qui escriu nous fragments

Sí pense el que dic
no dic el que pens
la vida de pressa no em senta gens bé

dimecres, 9 de març de 2011

dones...



Més que res, vull dir-vos a totes les dones importants de la meua vida que us estime. A les tres.

I a totes en general, que per a reivindicar el que sou em tindreu al vostre costat sempre. Heu sigut, sou i sereu molt importants.

Per diverses raons no he pogut dir ací res abans de que oficialment siga ja dia 9 però no és una qüestió del dia. La dona discriminada, maltractada, menyspreada, la dona que lluita, sap que no és qüestió d'un dia la nostra causa i crec que em disculparà pel retard. Fa ja 2 anys digué per ací alguna cosa que algú potser encara no ha vist i que potser li interesse... http://andreutodo.blogspot.com/2009/03/dona.html

M'agradaria que ja d'una vegada deixarem enrere els prejudicis sexistes que deixen entreveure com n'és de retrògrada la "meua" societat. I en general, ja està bé de comparacions, de lectures simplificadores i fàcils, d'estadístiques, d'afirmacions generalitzadores... Perquè ho hem d'encaixar tot a motles previstos per la gran mentida dels mitjans, la política i el mode de producció de coneixement que és la ciència i la seua manera de classificar-nos? "Malalts mentals" o "discapacitats", esvalotadors, conflictius, homosexuals, transvestits, moros, dones... tot com dient: "aquells (o aquelles) són ells. Nosaltres som aquests i ells són els dolents". Tan insegurs som que sempre hem d'encarar-ho tot amb una prèvia classificació? Fem trampa! Col·loquem a la gent en categories interessades definides a priori com ens ha donat la gana per a després justificar-ho tot i que tot el nostre sistema de creences envers eixe tema siga coherent... Perquè no comencem dient que som persones? Potser amb això ja avancem molt.

Visca la dona! Gràcies per dur-me, acompanyar-me i estimar-me a la vida!

dilluns, 7 de març de 2011

espècie autorreflexiva...



se'm perd la mirada
l'horitzó és confús
programada sinàpsis
bull a la retina
un món que imagine
potser juga amb mi
l'ancestral record
d'un llinatge salvatge

diumenge, 6 de març de 2011

no poder...


Pense el teu pols
ara estic fos
vens cap a mi
crits plora el cor

Combatre amb la vida?
és absent la raó!
de prometre l'oblit
sóc culpable però

dimecres, 9 de febrer de 2011

una història...


(als llibres també està tot...)

Aquesta és la història d'un home que lluita
aquesta és la llum per damunt la foscor
un home atrapat en el gran mecanisme
que va comprenent com es juga a aquest joc.

Aquesta és la vida que li toca viure
entre màquines que fan d'ell un ser pijor
el priven d'allò que a ell el fa lliure
si no continua sel meja el patró.


Però un dia l'home
va escoltar en algun lloc
que tot això canvia
el que no sabia és com.

Va agafar un llibre
per armar-se cap i cor
en l'excèrcit per la vida
enlloc d'un ara en són molts.


Lluita! per comprendre i no et quedes parat!
aquest és lexemple que anem a seguir
fem ideologia! canviem el destí!

Moute! per camins que no havies xafat!
respon a la crida, lluita en la partida
combat el que tens al davant!


Aquesta és la història que viu dia a dia
la gent que diambula de casa al treblall
la gent que només és vella ferramenta
si està desgastada la reemplaçaran.

Aquesta és la vida que busca el sistema
no penses, treballa, sofà i a comprar!
aquell home ara s'alça com vanguarda
vanguarda que està disposada a matar!


Aquell dia l'home
va escoltar en algun lloc
que la història canvia
el que no sabia és com.

Va agafar un llibre
per armar-se cap i cor
sols entenent res canvia
la lluita és transformació!


Lluita! per comprendre i no et quedes parat!
aquest és lexemple que anem a seguir
fem ideologia! canviem el destí!

Moute! per camins que no havies xafat!
respon a la crida, lluita en la partida
combat el que tens al davant!

dimecres, 2 de febrer de 2011

tríada protectora?



estic descalç, ací he arribat, per camí molt pedregós
m'han fet parar, han reculat les pedjades del meu cor
al precipici, m'he arrimat, tantes voltes hi he caigut
he aprés a volar, el seu impuls encara no m'ha vençut

un altre matí, hem decidit, no quedar-nos més en casa
de res serviran, discursos amagats, hem de fer-nos forts i eixir
el canvi és avui, hem de parar, aquella gent armada
que no mirarà, colpejarà, això no pot quedar així

ara sóc jo el que s'ha passat?, ara sóc jo el perillós?
el que no segueix els teus consells?, el que pensa per si sol
manipulant el pensament, adormint la població
està societat emmalaltix, ací no vull viure jo


Dic NO a la civilització...

si és la poli qui té el poder per maltractar-me
si la impunitat és l'únic preu que ha de pagar
si això és la protecció que ens ofereixen
si s'ha de mantindre a bofetades la hegemonia

si no hi ha argument més enllà del garrot
si no puc ni parlar en la meua llengua
si es tapa així la mentida que ofega la vida
si és així com pretenen callar les veus

tan perillós és un estudiant reclamant poder ser això mateix?
és un terrorista aquell que només va armat amb llapis i llibres?
perquè he de callar les meues idees davant el poder militar?
perquè ho permet el poder polític? què preteneu oblidar?

...no vaiga a callar.

un dia més sortim
il·lusió i emoció no falta
valdrà la pena hui?
sabem que pot passar

pressenc el canvi
el vent s'enrareix
de sobte una tempesta
més negror en l'ambient

línia blava uniforme
el cordó es trenca
ofega l'esperança
la justícia rep porrades

la violència aflora
calla els crits de pau
dones són colpejades
la por surt corrent

la ràbia de caceria
els plors hi acudeixen
respon l'instint bàsic
la sang surt a passejar

diumenge, 9 de gener de 2011

reposo de utopía...




el viento danza tranquilo
árboles marcan el ritmo
vuela la tierra huidiza
el agua tiembla de frío

ya no queda más que calma
ya no queda más que sueño
ya no sueño la utopía
ya mi sueño es verdadero

ya murió toda esperanza
ya mis lágrimas se han ido
ya no añoro la natura
que reposa ahora conmigo

vaga vera la armonía
recorren mismo destino
lo vivido, lo soñado
lo inventado y conseguido

dimarts, 21 de desembre de 2010

tot és indiferent?


...del terra brolla el fum calent
cares desencaixades clamen al cèl...

...l'horror passeja amunt i avall
no té l'aparença que ens contaren
vesteix amb uniforme militar...

...les banderes són l'insígnia de la mort
s'apropen dalt d'aquelles màquines
porten la pólvora pertot arreu...

...la sang dibuixa ombres al terra
els cossos resten immòbils i freds
tot és cruel però no hi ha llàgrimes
no queda lloc per a la tristesa...

...relaten un panorama dessolador
el meu poble es converteix en espectacle...

...què faig quan no em queda res?
jo només caminava pel carrer
ara solament seré una xifra més
sota quin bàndol acabaré?
il·lesos, ferits o morts?...

...jo només era una persona
hi ha persones sota els uniformes?...

...perquè ens fan tot allò a nosaltres?
què els ha fet la meua gent?
som dolents i ells són bons?...

...no ens miren ni a la cara
devem fer-los molt de fàstic...

...sols lluite per sortir d'ací
sols vull sobreviure un dia més
no m'importa res més ara...

...hi ha persones que maten
hi ha persones que moren...

Les emocions es consideren part de l'àmbit privat i no del que involucra a tot el món. Sempre ressona la secularització i separació de les esferes que Webber ens va explicar una vegada. Les emocions en sí no són bones ni roïns. L'adaptació de Darwin tampoc és un criteri, perquè algunes emocions resulten adaptatives o no segons el context. L'adaptació que proporcione una emoció no li dona ningun valor veritatiu. Per exemple, falses esperances poden resultar beneficioses, o desenvolupar la llei de desintegració de l'àtom pot acabar destruint la humanitat.

¿Hi ha repressió de les pulsions en la civilització? Froid deia que sí. Podem dir que més bé hi ha una estilització en la expressió de les emocions, que respon a una lògica capitalista que necessita maximitzar beneficis venent els mateixos productes de manera diferent perquè pareguen novetats.

Què és la ciència tal i com l'entenem ara i ací? Escapa a totes les influències i determinacions que alguna vegada algun filòsof ha esmentat? Tenim un gran mostrador on triar per fer front a la puresa de la ciència: determinisme físic, biològic, social, cultural, ètnic i fins i tot humà, la moralitat i la mort de déu de Nietzsche (mentre déu diu: "Nietzsche ha mort"), la religió, les pseudo-ciències (a priori diferents de la ciència de la que parlem), les estructures de Claude Lévi-Strauss, el psicoanàlisi de Freud, l'anàlisi marxista de la societat per classes, el fracàs de la raó, els moviments de minories, el postmodernisme, el colonialisme, les neurociències, la televisió i els telenotícies de Ramonet, la guerra, el mercat, el pacte social... hi ha tants noms per a tan poques coses que em venen ara al cap! Els filòsofs en saben més encara, vos anime a que els pregunteu a ells...

Quan un científic desenvolupa una teoria entren en joc valors epistèmics, racionals i altres més profunds que tenen a veure amb la seua manera de vida, que al fi i al cap és la capitalista, valors irracionals, ací. En aquesta etapa de canvi de paradigma sí que la ciència pot ser considerada irracional però el més important és la justificació i aplicacions d'aquestes teories i no com naixen.

Amb la lògica de l'acumulació, l'imperialisme (recordem també a Lenin! no és una invenció dels comunistes) i la globalització (també hi ha nord-americans que fan crítica) hem convertit el progrés en un fi matiex. No tenim ja ningun ideal de cultura com a fi. És propi de les societats en decadència la pèrdua del sentit de la vida: el món no té ningun valor en sí mateix, és un cúmul de fets empíricament explicables, tot és indiferent, matar o morir en guerra. Tot són nombres i estadístiques.

Què esperem que passe ara? L'esteticisme de la política ens tornarà a embaucar quan tornem a posar la tele? I més que res... cap on anem? Abans hi ha agut ja persones que s'an preguntat açò. He de pensar que ara pot ser diferent? De tot açò quedarà un subjectum que alimente el nostre ideal de cultura i salve la humanitat?


dijous, 25 de novembre de 2010

és realment important...




tinc ganes de barrejar paraules
són coses importants per a mi
qui sap si un demà tot canvie
aleshores potser açò em siga útil

ha eixit moltes vegades el sol
ha canviat l'horitzó de la meua vida
no puc dir què és el que veig
sé que en el demà està la llum

no puc dir que tinga por
de vegades tinc vertigen
estic content del que he fet
vull seguir sorprenent-me

no puc parar de pensar-ho
el vent ho porta i m'invadeix
la meua mirada es perd avant
segueixc al terra els meus passos

pretenc congelar el que aprenc
tot es fon a les meues mans
sempre resta alguna ensenyança
i novament ho faig

prenc la realitat com a tràgica
és important que siga caòtica
el que escric no és la veritat
solament se que és real

diumenge, 7 de novembre de 2010

seducció...



ningú sap allò que amaga
imaginació no la supera
ella arriba però esvara
no la pot tota sencera

tan de temps has desitjat
arribar de nou on ella
quantes voltes canvies plans?
l'altra gent es desespera

il·lusió porta esperança
si la trobes per sorpresa
ja no toques més el terra
si et saluda tan contenta

qui aleshores imagina
aquella joia riallera
tan anhelada com esquiva
al trencar la barrera?

ara parles com un home?
ni tan sols mires a ella
què faras si esteu a soles?
tremolar la nit sencera

el poder de convicció
serpenteja en la paraula
també ajuda el pantaló
si en ell puja la muntanya

conta coses, fes-la riure
saps què vols, res no t'atura
tan segur i amb confiança
ella es sent ja més segura

per ací una mà tropessa
la cintura és bon inici
acarona ella distreta?
això sempre és bon indici

troba excuses, més contacte
el cabell darré l'orella
dis-li d'ella el què t'agrade
seus ulls cauen? pot ser teua!

dimarts, 2 de novembre de 2010

Teo...


94. Felicitats Teo. Et vull.

dijous, 28 d’octubre de 2010

recordes?



recordes les hores tirats al teu llit?
el temps no passava gaudint com a bojos
parlavem i reiem, també ens feiem rojos
recordes les tardes qe es feien de nit?

recordes mirades de complicitat?
hi ha tants moments que hem rigut dels demés
no era per malícia aquell divertment
encara ho recordes rient, veritat?

recordes fent plans com hem il·lusionat?
jo res en sabia que era tan senzill
tu veus la rialla, no veus el perill
com és que de res fas quelcom especial?

dimecres, 20 d’octubre de 2010

confusió...



resten paraules per dir el qe veig?
sols cal posar-me i escriure el qe senc
m'omplin els dubtes si mire al carrer
trobe aquest món que està molt malament

mire endins i el paissatge es confús
estones camine i s'escapa la llum
la busque a palpentes fent recorregut
no tinc gens de por si que allà ets tu

els dos horitzons són preocupació
remei trobaré per a tal situació?
remet la memòria la vella poció:
en un la paciència i en l'altre l'acció

dilluns, 18 d’octubre de 2010

possibilitat...



Impossible...

no mirar les teues fotos
no quedar bocabadat
no sentir alguna cosa
no tornar-te a recordar
no cantar mentre camine
no parlar amb papallones
no pensar-te
no besar-te
no cridar-te en silenci
no acostar-me quan et mire
no enyorar-te quan marxe
no dir-te quant t'estime

amb tu...
l'amor ara és possible!

dimarts, 5 d’octubre de 2010

papel-avión...



no se restar callado cuándo sé
que el sentimiento acalla la razón
a veces no me explico, ya lo sé
ser libro abierto no es mi profesión

hace ya tiempo que me pregunté
porqué la luna sale tras el sol
porqué un lunático cómo yo
sigue la estela de tu corazón


de madrugada creo que era
ya no me acuerdo si era yo
quién recorrió tu espalda entera
robando besos de pasión

espero no tengas en cuenta
perdóname, si es que fuí yo
quien erizaba tu silueta
con mis caricias, juguetón


ahora te lanzo este papel
mis manos transformaron en avión
todos los sueños llorados en él
va directo, apunta, a tu corazón

diumenge, 5 de setembre de 2010

franges i pous de la mort...



El terra és sec però els ulls són plens de llàgrimes
no entenc perquè aquells xiquets són els culpables


La història pega tombs i bofetades. Els senyors, sabent-se cruels en un passat, arrastren una llosa en la consciència que deixà fa anys un rastre de sang jueva per on passava i ara demanen disculpes i proclamen drets i deures amb pretensió d'universalitat per no caure en els mateixos errors. Els vassalls, potser per venjar un passat vergonyós, ara condemnen als seus veïns més febles a un infortuni pitjor que els que ells van patir i els enterren dibuixant barres i estreles sobre la seua tomba.

Jo no porte cascs blaus
sols pedres a les mans
i el desig de lluitar
pel meu poble assetjat.

Ja senc el remor
ja veig el fum
ja note l'olor
la mort als meus ulls.




Som part del territori anomenat oriental. Els pous de petroli dibuixen gran part de la nostra geografia en limaginari d'aquells qui els assetgen.

Les imatges externes creades de nosaltres sols són deformacions inventades per encaixar la nostra cultura en esquemes de coneixement que pretenen fixar una realitat desconeguda per atrapar-la i dominar-la.

La terra mai ha sigut santa. La religió sols ha baixat a la terra per a desolar-la perquè les forces del capital ara i altres tipus de poder abans han anat de la seua mà. Els paradissos promesos només fan que condemnar al sofriment dia a dia als que estem ací baix ara, als que xafem aquest sòl que la guerra ha arrassat, als que estem condemnats a morir en aquest paissatge dessolador, en aquest camp de batalla inhumà. Les maniobres militars envien salvadors uniformats que dispararan sense mirar ni tan sols a qui perquè estan acollonits. Els han menjat el cap des de xicotets. Els diferents no mereixem viure, només servim per restar al servei dels seus interessos durant un temps en forma de mà d'obra barata o moneda de canvi en operacions de concessions territorials o explotacions petrolíferes.


dissabte, 4 de setembre de 2010

calent amor fred...




la sang freda
el somriure fingit
la tendresa desespera
alguna cosa fugix

per sort
resta intacte l'amor
entre els dos amants
que ara es miren

i mentre ho fan parlen
ara callen
cançons del desig
que no cessen

les mans busquen
la distància amaga
infinita divisibilitat
de matèries immantades

dilluns, 9 d’agost de 2010

si em dius...




desperte, perplexe, et tinc al meu costat
un altre dia creia haver somiat...

t'agafe, tabrace, et senc a prop de mi
quin color més bonic té aquest matí


sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí


i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...


m'aprope , et mire, ets tu per qui suspire
el teu calor és el que necessite...

recorde, alegre, tot el que em compartit
tot el que vam sentir aquella nit


sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí


i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...

dimecres, 5 de maig de 2010

estela...


ja fa tant
que no he escoltat
allò que em dius sense parlar

tant de temps
he recordat
cada cop que ens hem mirat


la distancia es fa mes llarga
ningú la podra salvar

la teua absència més amarga
et necessite a meu costat


no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà


no veig clar
que hi ha al davant
no sé on em portarà el demà

els teus ulls
em fan volar
emb ells és amb qui vull somiar


se que brilles amb llum pròpia
jo sense tu estic apagat

ací baix sols veig inòpia
baixa del cel, tu em guiaràs


no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà

divendres, 16 d’abril de 2010

amistat...



"Mes enllà de la tristesa
on no existeix el malestar
hi ha un món que es diu amistat

Més enllà de la inocència
corrent el risc d'autoafirmar
has de ser fort per arribar"

"Més enllà". La Comuna.


Arran d'una cançó que estem gravant amb La Comuna m'agradaria esmentar la importància que tenen a la vida els teus semblants, la gent que comparteix alguna de les teues formes de veure la vida o que fins i tot no fent-ho t'aprecia i està al teu costat sempre. Els nostres amics són un tresor que ens l'hem trobat i l'hem elegit a la vegada, un tresor que ens obri les portes a un món que és el nostre, on estem a gust, un món semblant al que volem construir.

Quan mires pel penya-segat de la incertesa
qualsevol imprevist et pot fer dubtar
has deixat enrrere la llum que et guiava
és ara quan comença la veritable tria.

El camí cap a aquest món mai el faràs sol
sempre tindràs la companyia dels teus
les seues petjades et guiaran si les segueixes
més enllà de la penombra trobaràs l'amistat.


dilluns, 8 de març de 2010

més dona...



Visca la dona!!!

No està de sobres remetre'm al que digué ací fa un any. Deu ser de les poques coses sobre les quals encara pense igual...


dimecres, 24 de febrer de 2010

diversidad, ideología, originalidad...



El que toma una ideología como dogma es porque no sabe qué significa ideología ni falsa conciencia, ni como ésta se origina. Defender un determinismo descontextualizado, que no va con su tiempo, es no entender las leyes más básicas del devenir histórico que aparentemente profesan. Y es que no hay nada más rastrero que reificar un proceso dialéctico, abstraerlo y convertirlo en dogma para siempre. Esto es no entender nada.

Por otra parte, amigos relativistas, la ideología surge por contraposición a algo, y no es cosmovisión. Entiéndase bien esto. Lo deseable es que desaparezca la primera pero no la última. La desaparición de la ideología no es totalitarismo porque no hay una ideología impuesta a nadie. Y me gustaría advertir a los posmodernos que su relativismo y diversidad son ya una postura que me parece que se toma muy acríticamente idealizando esos conceptos en medio de una historia europea capitalista. Quienes se alzan como grandes defensores de minorías no son axiológicamente neutrales y pretenden también un reconocimiento como algo grande en la historia. Y así quedarán lo quieran o no, como un movimiento grande de los 80 y los 90 del cuál sufrimos algunas consecuencias indeseables por la perdida del rumbo y el amoralismo. Defendemos una democracia abierta, que no margine, que no excluya a minorías y grupos sociales, si. Pero, ¿para qué? ¿para seguir dando cabida en la sociedad a quién? Una diversidad que solamente fomenta y justifica la libertad para explotar no es algo deseable. Pero claro, parece que esto no se puede decir... todos tenemos nuestra voz activa y así debe ser, ¿no? Más bien la voz de los periódicos, de la tele, del vecino, del profesor... ¿es nuestra voz la que habla? Saltemos un poco por encima de nuestro momento histórico y veremos que no somos tan originales! Quizá este sea otro prejuicio posmoderno...

Quizá no hayamos tomado conciencia de nuestra posición en la esfera social y vayamos todo el día repitiendo eslóganes que escogemos del escaparate según calmen nuestra avidez de novedades de mejor manera para restregárselos o vendérselos luego al vecino y continuar así la rueda. Quizá acabemos siendo un patrón diseñado por el márketing estemos a su lado o en contra de él. ¿O esque no se venden estéticas revolucionarias fabricadas en Bangladesh, Taiwan, etc.? parece que de nada se puede hablar ya dentro de este permisivismo que nos han vendido. Y los que hablan repiten eslóganes, a favor o en contra, pero eslóganes que no son más que mercancía que quedará obsoleta con la llegada de una nueva temporada de imágen y moda.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Canon...



Adorno deia que no és possible escriure poesia després d'Auschwitz. Per raons totalment oposades pense que és difícil fer música després del Canon de Pachelbel. Sempre m'ha paregut un dels moments més alts de la creació estètica. El seu obstinato per a Basso Continuo és infinit.

divendres, 12 de febrer de 2010

el que diu la guitarra...



El que senc
el que em passa pel cap
el que ja no m'importa
si està ella al davant

El que he fet
on he anat i he tornat
la meua carretera
tot queda al meu pas

El que cante
el que diu la guitarra
quan ella li parla
a l'orella de mi

El que dic
el que escric, el que pense
el que li he insinuat
el que encara no he dit


Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu


Un somriure
una sola mirada
és tot el que anhelava
i somiava despert

Recorrent-te
una sola vegada
al teu món naufragava
enmig d'un mar obert

Una sola paraula
accelera el meu cor
i em recorda
que encara sóc viu

Un grapat de renglons
m'he deixat a algun lloc
esperant
a que acabe la nit


Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
aquest viatge
comença on vulgues tu

Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu


(No m'he tornat boig d'amor ni m'he oblidat de la política i tot això... tornarà, espere. No patiu, impacients! U escriu el que li ix... és tot!)

dijous, 11 de febrer de 2010

mis palabras y, quizá, también las tuyas...



Es curiosa la manera en que unas palabras sirven para desear otras. 'Yo' desea muchas veces a 'tu', por ejemplo. Otras, como éstas, son escritas por placer o por deseo, quizá también de placer si nos ponemos una capa con subyectum hedonista. Hegel decía que hay una cosa que el deseo desea por encima de cualquier otra. El deseo se quiere a sí mismo, al igual que la voluntad de poder se ha de querer a sí misma por encima de cualquier otra cosa, por establecer un paralelismo. Podría parecer curioso pero no lo es. Tampoco es curioso que mi deseo seas tu, o más bien que yo desee tu deseo, si no es lo mismo. Quizá sí sea curioso que mi deseo sea ya placentero mientras es eso, deseo, pero ¿cómo no gozar de tu imagen diseñada por mí mismo? Se me ocurre ahora que posiblemente, al igual que cuando nos imaginamos algo malo o terrorífico lo hacemos de la manera que más nos estremezca, también te recuerde yo a ti falseándote a mi gusto. Me gusta que lo haga porque después, cuando realmente te veo, me llevo la grata sorpresa de que te estaba pervirtiendo en mi recuerdo.

Nunca escapo del todo a las palabras. Nunca me someto totalmente a ellas tampoco. ¡Aunque no puedo evitar que al decir esto nuevamente son ellas las que hablan y no yo! Definitivamente no hay otra manera que concatenar palabras para desear. Son ellas las que desean y no yo. No las pienso a ellas. Ellas me piensan a mí. Ellas son metáforas unas de otras.

Lo único que me queda quizás es lo que puedo hacer ordenándolas de diferente manera para ver qué puedo provocar en ti, algo que no se pueda expresar. Pero voy a dejar que sean ellas quiénes hablen porque el ellas han sido las que han provocado esta maraña.

Ojalá me queden aún por oír muchas palabras. Ojalá me pueda permitir por mucho tiempo estas licencias que practico, pervirtiendo toda lógica, escapándome a toda regla, intentando reflejar aquí lo que siento. Ojalá las palabras escondan muchos conceptos, y otros los cree yo. Muchos los he descubierto en ti y todavía, por suerte, no he sabido encontrar la palabra con la que reflejarlos. Mi imaginación escapa a mis palabras muchas veces, tan pronto como mis palabras se refieren a ti o se disfrazan de metáfora. He aprehendido nuevos conceptos durante el tiempo que las palabras servían para llegar hasta ti. Espero que las palabras me aseguren llegar a buen puerto, y que todas las que he articulado, de la manera que sea, me lleven hasta ti. Que las palabras sigan provocando en mí muchos de esos pocos instantes en los cuales se me hace la boca agua intentando pronunciar tu nombre o me ocurre algo que no se puede nombrar al oír el mío desde ti.

Ojalá encuentre ese ordenamiento misterioso de palabras que permita hacerte comprensible lo que yo no entiendo. Ojalá queden palabras para que sobren palabras.

dilluns, 1 de febrer de 2010

cara...



Hi ha cares rodones, allargades, cuadrades, triangulars, cares diamnant o ovalades.

També es diu que hi ha qui fa bona cara, o mala, qui té cara de xiquet, o de vell, o fins i tot cara de mort. Hi ha cares simpàtiques, de sorpresa, d'esglai, de disgust, fastiguejades i, per descomptat, de felicitat. Cares boniques o no tan. Cares que no et cauen bé, cares que no recordes, cares que et resulten familiars...

Hi ha cares buides, profundes, esquerpes, absents, el·líptiques, interessants, hostils, cares de cansanci, de circumstàncies, de no saber què fer, cares que amaguen alguna cosa i cares que són el reflex d'alguna cosa. També està l'altra cara.

Hi ha gent que parla a la cara, gent que fa cara de poker, de pomes agres, de pocs amics... gent descarada i, per si no fóra prou, gent la cara de la qual es diu que és un poema. Interessant.

Però sense dubte la cara més curiosa és la pròpia. Sabem que la tenim, que ens acompanya, que és el nostre escut. Fins i tot la podem considerar part de la nostra personalitat perquè la reflexa. Però no l'hem vist mai directament. Sempre sabem d'ella a través d'un vidre (més reflexos), del tacte, o del testimoni d'una altra persona. Potser per això de vegades me'n oblide que jo també en tinc de cara.

dijous, 28 de gener de 2010

camí triat...



Ella sap de mi molt més que jo mateix
també sap què pot passar entre nosaltres
si no fora perquè em pot portar fins a tu
la deixaria com cada nit però per sempre.

Queden encara molts camins per recórrer
molts els he fet ja sol sense adonar-me'n
m'acusaran d'idealista si t'imagine al capdavall
però l'espera no la faig si no es per tu.

Moltes de les cançons ja te les he regalat
abans d'escriure-les ja et pertanyien
no són les paraules un bon mitjà per a aquest viatge
en elles es perden molts llocs recorreguts.

Potser el que conta al final es el destí
però ara no hi ha més qe fer camí llarg
somiant o despert, dasein o reflexiu
serà indiferent això si m'esperes tu.

somiar creure...creure somiar...


Una sola paraula seria suficient
potser siga l'elè allò que anel·le
és indiferent el que es diga
en eixe moment s'atura tot

bategant a semifuses tot es fon
com es fon la caricia autòmata
que dibuixa una silueta perfecta
que s'esborra si pretenc recordar-la

precisament per aquest intent
me n'adone que era un somni
si fóra realitat ni ho podria inentar
ella m'ompliria tot el dia

trobant el que he buscat?
buscant el que he trobat?
s'ha perdut tota esperança
el plaer és tan solitari com fidel

la guitarra ja no parla
escolta però calla com qui otorga
no m'estima la filosofia
obre finestres on no veig ni el vidre

set vides no seran prou
perquè ningú arriba a la segona
l'anhel mor al final solitari
com mor un somni fet realitat

la solitut fa moments eterns
altres ni deixen rastre
la búsqueda és desesperada
com fulla caduca en hivern

ombres des de teulades
carrerons sense sortida
túnels inacabables
pous sense fons

en tots aquests llocs t'he trobat
a la imaginació inexistencial
com, si no?
al carrer t'he perdut però.