la paraula arrancada...

Camins de solitud malcarada

petjades de desesperació

brises de desolació arrancada

alés gelats dispersos

Hia ha paraules que busquen ser

volant disperses trobaran un missatger

un sentiment que no té nom

s'enamora d'un poema buit per dins

L' ahir és l'equipatge del viatger

aquell ésser fugitiu que mira endavant

perd la meitat d'ell en cada lloc xafat

retroba un altre jo en cada port

Noves selves humides ens acolliran

el terra sec queda al fons del llac

espècies broten i fan el fruit

d'un nou missatge que difondre amb plors

Resten vides per fer i desfer

dels que moren altres naixeran

però el terra és sempre el mateix

hi ha ferides que no es borraran

és passat...

Quan m'assec a les estreles

pense coses que ja sé,

mire en elles i em reflexe

mentre el món dorm davall meu.

Quan se'm passa el temps tan ràpid

un record es fa tan lent...

quan sent la pressió a l'estómac

pel vertigen del que em fet.

No hi ha temps per a reflexionar

si no vols perdre't la vida ni un instant.

Aquesta nit no és la realitat

sols un instant interior d'ésser somiant.

No hi ha temps per ser la veritat

el dia a dia l'empeny a ser mortal.

El futur pensat és el passat

que s'ha escapat i que ja no es pot canviar.

Fora del camí

podré seguir prescindint del meu destí.

Aquesta nit

és el fi d'una història marcada.

Puge dalt del cim

per veure què és el que he fet per ser aquí.

Reconstruint

les petjades he seguit creixent per dins.

alguna cosa ha canviat...

Hola de nou! Demane disculpes per la tardança però últimament han passat moltes coses. Després han passat els examens i, més tard, han tornat a passar moltes coses, algunes socials i d'altres personals.

Vivim un moment singular, especial, també delicat. Pense que les condicions socials han canviat perquè encara que quasi totes les coses s'han mantés i algunes fins i tot han empitjorat (ara fins i tot tenim bous a Gandia!), almenys ja sabem com no s'han de fer les coses.

Quan el dia dos de maig escrivia "pathos de la indignació..." encara no sabia que eixa paraula anava a sonar i ressonar tantes vegades en l'esfera pública espanyola. La coincidència em va sorprendre molt.

Foren uns dies molt especials per a mi ja que per primera vegada a la vida vaig sentir ací una emoció solament comparable al sentiment de satisfacció que vaig tenir en la meua curta estada a Cuba fa dos estius en veure la manera en que els cubans entenien la vida. Allí em sentia com a casa i els carrers de Camagüey i La Havana d'alguna manera eren els meus carrers també perquè semblaven els carrers de tots els cubans. Doncs eixe mateix sentiment m'omplia cada vegada que anava a la Plaça de la Indiganció de Gandia i veia a xiquets, dones, jubilats, petits comerciants, immigrants i qualsevol persona que tinguera ganes de fer-ho, agafar un megàfon i dir el que pensava de l'actual situació social, expressar el que l'angoixava, dir el que creia que podia oferir a la resta o qualsevol altra cosa sense cap tipus de por ni vergonya per si les seues idees serien massa ingènues per ser escoltades per tots. Mentre estava allí no parava de ressonar al meu cap allò de:

Hi ha un munt de persones

hi ha un munt de visions

nungú calla, però.

quan s'uneix la passió

Però, al mateix temps que em deixava dur per eixa grata sorpresa, per eixa satisfacció pel despertar d'una veu dormida durant tant de temps, no podia deixar de pensar quins perills comportava tot allò per a la realització d'una veritable revolució social. Alguns amics teniem la sensació de que allò no era el que portavem tants anys esperant. Sabiem que en un mateix moviment hi havia molts grups diferents però d'alguna manera haviem de callar i no ser "massa radicals" perquè per a una vegada que passa alguna cosa el que tocava era deixar que les coses passaren per veure on acabava tot allò. Personalment, des dels primers dies, ja sentia que el moviment anava a dividir-se entre la gent que pretenia quedar bé amb la democràcia i la gent que preteniem radicalitzar el moviment. El primer era el grup de la gent no formada i que en eixos moments estava vivint més una revolució personal que social i el segon erem la gent que feia ja molt de temps que havíem viscut eixa revolució en les formes, personal, i que no necessitàvem perdre el temps somiant sino canviant les coses del nostre voltant.

Doncs bé, passat un temps està ben clar com NO s'han de fer les coses si no volem que "el sistema", ja siguen els mitjans, les empreses o els partits polítics, es posen al capdavant d'una revolució que no els pertany sino que suposadament hauria d'acabar amb ells i la seua hegemonia sobre l'opinió pública. Crec que es varen fer moltes coses malament. I és que en una data tan propera a les eleccions com aquell 15 de maig alguns fins i tot ja parlaven de formar un partit polític que defensara les idees del moviment! Altres, polítics amb sou, s'apuntaven a les manis com si res passara! A internet i a la tele parlaven de l' Spanish Revolution, com si poguerem estar-ne orgullosos d'una revolució així... d'una revolució que a penes alçava la veu aquesta era callada per les porres dels antidisturbis... d'una vergonyosa revolució democràtica i fins i tot constitucional algunes vegades... Vist d'es d'ací és per a pixar-se de riure!

Però bé, cal traure alguna ensenyança de tot el que es s'ha viscut, i algunes coses que començaren eixe dia encara es mantenen vives entre la gent que vertaderament té ganes de canviar les coses. Invite a la gent a continuar llegint, formant-se i informant-se, que és una tasca que requereix molt esforç i revisar molts llocs diferents i des de totes les perspectives. Hem d'aprofitar que s'ha parlat de moltes coses que estaven mortes per fer que estiguen latents en l'opinió pública, en les converses del dia a dia, dels amics que passaven de tot, dels veïns... però no deixem d'aprofitar algunes coses que ja sabem de la història i dels llibres perquè no val la pena repetir errors ni refer troballes de pedres precioses que ja varem enterrar perquè en realitat no son valuoses. Continuem lluitant i fent difusió! Continuem fent pensar!

pathos de la indignació...

Hi ha fets que s'encreuen

hi ha il·lusió d'explicació

hi ha causalitats borroses

només hi ha interpretació

Hi ha esperança i hi ha idees

hi ha gent convençuda

hi ha fronts de batalla

hi ha motius per lluitar

Com seria la vida

no pensant la mentida?

quan no hi tens cap ferida

què et mou per avançar?

Hi ha un munt de persones

hi ha un munt de visions

nungú calla, però.

quan s'uneix la passió

l'explosió del discurs...

Paraules nuclears

mentides radioactives

abús de la paraula

per damunt del que és permés

Es busquen inversors

per fer l'OPA al discurs

per ser la veritat

potser fan falta molts diners

no sé...

Quantes voltes m'he quedat despert

amb por per voler

dir el que senc?

La tristesa m'ha inundat la pell

per no veure més

lluny del present?

Quantes voltes he agut de fer

com si no

passara res?

Quantes voltes pense que el cervell

és condemnat

sent diferent?

Agafe el paper

em senc malament

només la tristesa és qui escriu nous fragments

Sí pense el que dic

no dic el que pens

la vida de pressa no em senta gens bé

dones...

Més que res, vull dir-vos a totes les dones importants de la meua vida que us estime. A les tres.

I a totes en general, que per a reivindicar el que sou em tindreu al vostre costat sempre. Heu sigut, sou i sereu molt importants.

Per diverses raons no he pogut dir ací res abans de que oficialment siga ja dia 9 però no és una qüestió del dia. La dona discriminada, maltractada, menyspreada, la dona que lluita, sap que no és qüestió d'un dia la nostra causa i crec que em disculparà pel retard. Fa ja 2 anys digué per ací alguna cosa que algú potser encara no ha vist i que potser li interesse... http://andreutodo.blogspot.com/2009/03/dona.html

M'agradaria que ja d'una vegada deixarem enrere els prejudicis sexistes que deixen entreveure com n'és de retrògrada la "meua" societat. I en general, ja està bé de comparacions, de lectures simplificadores i fàcils, d'estadístiques, d'afirmacions generalitzadores... Perquè ho hem d'encaixar tot a motles previstos per la gran mentida dels mitjans, la política i el mode de producció de coneixement que és la ciència i la seua manera de classificar-nos? "Malalts mentals" o "discapacitats", esvalotadors, conflictius, homosexuals, transvestits, moros, dones... tot com dient: "aquells (o aquelles) són ells. Nosaltres som aquests i ells són els dolents". Tan insegurs som que sempre hem d'encarar-ho tot amb una prèvia classificació? Fem trampa! Col·loquem a la gent en categories interessades definides a priori com ens ha donat la gana per a després justificar-ho tot i que tot el nostre sistema de creences envers eixe tema siga coherent... Perquè no comencem dient que som persones? Potser amb això ja avancem molt.

Visca la dona! Gràcies per dur-me, acompanyar-me i estimar-me a la vida!

espècie autorreflexiva...

se'm perd la mirada

l'horitzó és confús

programada sinàpsis

bull a la retina

un món que imagine

potser juga amb mi

l'ancestral record

d'un llinatge salvatge

no poder...

Pense el teu pols

ara estic fos

vens cap a mi

crits plora el cor

Combatre amb la vida?

és absent la raó!

de prometre l'oblit

sóc culpable però

una història...

(als llibres també està tot...)

Aquesta és la història d'un home que lluita

aquesta és la llum per damunt la foscor

un home atrapat en el gran mecanisme

que va comprenent com es juga a aquest joc.

Aquesta és la vida que li toca viure

entre màquines que fan d'ell un ser pijor

el priven d'allò que a ell el fa lliure

si no continua sel meja el patró.

Però un dia l'home

va escoltar en algun lloc

que tot això canvia

el que no sabia és com.

Va agafar un llibre

per armar-se cap i cor

en l'excèrcit per la vida

enlloc d'un ara en són molts.

Lluita! per comprendre i no et quedes parat!

aquest és lexemple que anem a seguir

fem ideologia! canviem el destí!

Moute! per camins que no havies xafat!

respon a la crida, lluita en la partida

combat el que tens al davant!

Aquesta és la història que viu dia a dia

la gent que diambula de casa al treblall

la gent que només és vella ferramenta

si està desgastada la reemplaçaran.

Aquesta és la vida que busca el sistema

no penses, treballa, sofà i a comprar!

aquell home ara s'alça com vanguarda

vanguarda que està disposada a matar!

Aquell dia l'home

va escoltar en algun lloc

que la història canvia

el que no sabia és com.

Va agafar un llibre

per armar-se cap i cor

sols entenent res canvia

la lluita és transformació!

Lluita! per comprendre i no et quedes parat!

aquest és lexemple que anem a seguir

fem ideologia! canviem el destí!

Moute! per camins que no havies xafat!

respon a la crida, lluita en la partida

combat el que tens al davant!

tríada protectora?

estic descalç, ací he arribat, per camí molt pedregós

m'han fet parar, han reculat les pedjades del meu cor

al precipici, m'he arrimat, tantes voltes hi he caigut

he aprés a volar, el seu impuls encara no m'ha vençut

un altre matí, hem decidit, no quedar-nos més en casa

de res serviran, discursos amagats, hem de fer-nos forts i eixir

el canvi és avui, hem de parar, aquella gent armada

que no mirarà, colpejarà, això no pot quedar així

ara sóc jo el que s'ha passat?, ara sóc jo el perillós?

el que no segueix els teus consells?, el que pensa per si sol

manipulant el pensament, adormint la població

està societat emmalaltix, ací no vull viure jo

Dic NO a la civilització...

si és la poli qui té el poder per maltractar-me

si la impunitat és l'únic preu que ha de pagar

si això és la protecció que ens ofereixen

si s'ha de mantindre a bofetades la hegemonia

si no hi ha argument més enllà del garrot

si no puc ni parlar en la meua llengua

si es tapa així la mentida que ofega la vida

si és així com pretenen callar les veus

tan perillós és un estudiant reclamant poder ser això mateix?

és un terrorista aquell que només va armat amb llapis i llibres?

perquè he de callar les meues idees davant el poder militar?

perquè ho permet el poder polític? què preteneu oblidar?

...no vaiga a callar.

un dia més sortim

il·lusió i emoció no falta

valdrà la pena hui?

sabem que pot passar

pressenc el canvi

el vent s'enrareix

de sobte una tempesta

més negror en l'ambient

línia blava uniforme

el cordó es trenca

ofega l'esperança

la justícia rep porrades

la violència aflora

calla els crits de pau

dones són colpejades

la por surt corrent

la ràbia de caceria

els plors hi acudeixen

respon l'instint bàsic

la sang surt a passejar

reposo de utopía...

el viento danza tranquilo

árboles marcan el ritmo

vuela la tierra huidiza

el agua tiembla de frío

ya no queda más que calma

ya no queda más que sueño

ya no sueño la utopía

ya mi sueño es verdadero

ya murió toda esperanza

ya mis lágrimas se han ido

ya no añoro la natura

que reposa ahora conmigo

vaga vera la armonía

recorren mismo destino

lo vivido, lo soñado

lo inventado y conseguido