flow...

M'han dit hui que com explicar-li filosofia a un xiquet que es passa el dia mirant anuncis a la tele, que la filosofia és tot i que no és res (en açò estic totalment d'acord), que no queda lloc en aquest món per a eixes coses, i menys a la tele (cosa totalment falsa perquè fa molt poc al Canal Encuentro argentí Jose pablo Feinmann ha fet un programa prou lúdic sobre filosofia, a l'abast de tots)...

El primer que li he dit al xiquet és que em diguera el primer anunci que se li vinguera al cap. M'ha parlat del dels futbolistes que canvien camisetes per natilles. Molt trist, sí (hauria sigut extrany que em parlara d'algun d'esgotament de recursos o així...). L'únic que li he pogut dir és que hi han altres coses més importants a la vida, jo per exemple en compte d'una natilla per una camiseta canviaria un coixí com el que tinc ara per una respiració al meu costat. A més, quin coixí hi ha millor per a dormir-se que sentir les dues respiracions? Ara a temps, ara a contratemps, temps, contratemps, temps, contratemps... i precisament el temps, que creiem que es caracteritzava abans per potenciar l'oblit... quin temps aquell en que cada cosa era causa del seu efecte!... fins que ens adomen que l'oblit és voluntari.

La vivència, l'autèntic flow, l'assimilem en la consciència i després el podem tenir en el rebost de la memòria, però el cervell té el vici de relegar a la memòria aquelles coses amb les quals tenim un "deute", per dir-ho així. El problema ve quan ens adonem també de que el que fem moltes vegades té la seua raó de ser al subconscient, allí on tenim tabús, deutes, també preferències i creences últimes moltes vegades no fonamentades, les quals ens predisposen, etc.

Les coses doloroses la majoria del temps no les tenim a la consciència, el cervell s'encarrega de no recordar-les per tal de ser feliços. Però ens predisposen en la manera de fer i per tant, de ser, perquè no som sinó el que fem. Algú dirà: “si no sóc no puc fer” i jo li preguntaré “què és el ser?” “has elegit ser?”, és clar que no (si ho haguera fet aniria de nou abans el “fer” que el “ser”), i com el que ens interessa és el que podem fer hem de saber com ho podem aconseguir, aleshores estarem així vertaderament elegint el que som. Així de fàcil, bonic i fastigós també.

Aleshores perquè recordar allò que ens fa mal? Per què el maleït deute no se'n va ja? És perquè ho volem així? Confie en que sí... Ara bé, per a desfer-se d'això crec que l'única manera és la paraula, el diàleg, també amb un mateix, és clar, perquè pensar és això, parlar amb un Jo-consciència-suport-metafísic que no existeix, però que dona continuitat a les vivències i records, ajudats per la categoria temporal. Altra vegada el temps... sempre el temps... quant n'haurà de passar per a aprendre?... no a oblidar sinó a voler, a voler el que ens convé. Pensem, parlem amb un mateix, diguem-ho com vulgam... parlem amb els demés, és l'única manera, el diàleg, el millor dels metges, i no eixe fals curander que és el temps. Elegim bé, preferim, somiem, fluïm, canviem també, com en l'anunci, sí, però per coses que valen la pena, per favor.

Bé, crec que ha quedat clar que l'anunci té tota la pseudo-filosofia barata que vulgam, així que sí que queda lloc en aquest món per a la filosofia i sí que hi han coses que mereixen que lluitem per elles... apliquem-nos aquell “pienso, luego insisto” que tant m'agrada. Ànims! I a fluïr!