Paraules nuclears
mentides radioactives
abús de la paraula
per damunt del que és permés
Es busquen inversors
per fer l'OPA al discurs
per ser la veritat
potser fan falta molts diners
divendres, 29 d’abril del 2011
dimecres, 13 d’abril del 2011
no sé...
Quantes voltes m'he quedat despert
amb por per voler
dir el que senc?
La tristesa m'ha inundat la pell
per no veure més
lluny del present?
Quantes voltes he agut de fer
com si no
passara res?
Quantes voltes pense que el cervell
és condemnat
sent diferent?
Agafe el paper
em senc malament
només la tristesa és qui escriu nous fragments
Sí pense el que dic
no dic el que pens
la vida de pressa no em senta gens bé
dimecres, 9 de març del 2011
dones...
Més que res, vull dir-vos a totes les dones importants de la meua vida que us estime. A les tres.
I a totes en general, que per a reivindicar el que sou em tindreu al vostre costat sempre. Heu sigut, sou i sereu molt importants.
Per diverses raons no he pogut dir ací res abans de que oficialment siga ja dia 9 però no és una qüestió del dia. La dona discriminada, maltractada, menyspreada, la dona que lluita, sap que no és qüestió d'un dia la nostra causa i crec que em disculparà pel retard. Fa ja 2 anys digué per ací alguna cosa que algú potser encara no ha vist i que potser li interesse... http://andreutodo.blogspot.com/2009/03/dona.html
M'agradaria que ja d'una vegada deixarem enrere els prejudicis sexistes que deixen entreveure com n'és de retrògrada la "meua" societat. I en general, ja està bé de comparacions, de lectures simplificadores i fàcils, d'estadístiques, d'afirmacions generalitzadores... Perquè ho hem d'encaixar tot a motles previstos per la gran mentida dels mitjans, la política i el mode de producció de coneixement que és la ciència i la seua manera de classificar-nos? "Malalts mentals" o "discapacitats", esvalotadors, conflictius, homosexuals, transvestits, moros, dones... tot com dient: "aquells (o aquelles) són ells. Nosaltres som aquests i ells són els dolents". Tan insegurs som que sempre hem d'encarar-ho tot amb una prèvia classificació? Fem trampa! Col·loquem a la gent en categories interessades definides a priori com ens ha donat la gana per a després justificar-ho tot i que tot el nostre sistema de creences envers eixe tema siga coherent... Perquè no comencem dient que som persones? Potser amb això ja avancem molt.
Visca la dona! Gràcies per dur-me, acompanyar-me i estimar-me a la vida!
dilluns, 7 de març del 2011
espècie autorreflexiva...
se'm perd la mirada
l'horitzó és confús
programada sinàpsis
bull a la retina
un món que imagine
potser juga amb mi
l'ancestral record
d'un llinatge salvatge
diumenge, 6 de març del 2011
no poder...
Pense el teu pols
ara estic fos
vens cap a mi
crits plora el cor
Combatre amb la vida?
és absent la raó!
de prometre l'oblit
sóc culpable però
dimecres, 9 de febrer del 2011
una història...
(als llibres també està tot...)
Aquesta és la història d'un home que lluita
aquesta és la llum per damunt la foscor
un home atrapat en el gran mecanisme
que va comprenent com es juga a aquest joc.
Aquesta és la vida que li toca viure
entre màquines que fan d'ell un ser pijor
el priven d'allò que a ell el fa lliure
si no continua sel meja el patró.
Però un dia l'home
va escoltar en algun lloc
que tot això canvia
el que no sabia és com.
Va agafar un llibre
per armar-se cap i cor
en l'excèrcit per la vida
enlloc d'un ara en són molts.
Lluita! per comprendre i no et quedes parat!
aquest és lexemple que anem a seguir
fem ideologia! canviem el destí!
Moute! per camins que no havies xafat!
respon a la crida, lluita en la partida
combat el que tens al davant!
Aquesta és la història que viu dia a dia
la gent que diambula de casa al treblall
la gent que només és vella ferramenta
si està desgastada la reemplaçaran.
Aquesta és la vida que busca el sistema
no penses, treballa, sofà i a comprar!
aquell home ara s'alça com vanguarda
vanguarda que està disposada a matar!
Aquell dia l'home
va escoltar en algun lloc
que la història canvia
el que no sabia és com.
Va agafar un llibre
per armar-se cap i cor
sols entenent res canvia
la lluita és transformació!
Lluita! per comprendre i no et quedes parat!
aquest és lexemple que anem a seguir
fem ideologia! canviem el destí!
Moute! per camins que no havies xafat!
respon a la crida, lluita en la partida
combat el que tens al davant!
dimecres, 2 de febrer del 2011
tríada protectora?
estic descalç, ací he arribat, per camí molt pedregós
m'han fet parar, han reculat les pedjades del meu cor
al precipici, m'he arrimat, tantes voltes hi he caigut
he aprés a volar, el seu impuls encara no m'ha vençut
un altre matí, hem decidit, no quedar-nos més en casa
de res serviran, discursos amagats, hem de fer-nos forts i eixir
el canvi és avui, hem de parar, aquella gent armada
que no mirarà, colpejarà, això no pot quedar així
ara sóc jo el que s'ha passat?, ara sóc jo el perillós?
el que no segueix els teus consells?, el que pensa per si sol
manipulant el pensament, adormint la població
està societat emmalaltix, ací no vull viure jo
Dic NO a la civilització...
si és la poli qui té el poder per maltractar-me
si la impunitat és l'únic preu que ha de pagar
si això és la protecció que ens ofereixen
si s'ha de mantindre a bofetades la hegemonia
si no hi ha argument més enllà del garrot
si no puc ni parlar en la meua llengua
si es tapa així la mentida que ofega la vida
si és així com pretenen callar les veus
tan perillós és un estudiant reclamant poder ser això mateix?
és un terrorista aquell que només va armat amb llapis i llibres?
perquè he de callar les meues idees davant el poder militar?
perquè ho permet el poder polític? què preteneu oblidar?
...no vaiga a callar.
un dia més sortim
il·lusió i emoció no falta
valdrà la pena hui?
sabem que pot passar
pressenc el canvi
el vent s'enrareix
de sobte una tempesta
més negror en l'ambient
línia blava uniforme
el cordó es trenca
ofega l'esperança
la justícia rep porrades
la violència aflora
calla els crits de pau
dones són colpejades
la por surt corrent
la ràbia de caceria
els plors hi acudeixen
respon l'instint bàsic
la sang surt a passejar
diumenge, 9 de gener del 2011
reposo de utopía...
el viento danza tranquilo
árboles marcan el ritmo
vuela la tierra huidiza
el agua tiembla de frío
ya no queda más que calma
ya no queda más que sueño
ya no sueño la utopía
ya mi sueño es verdadero
ya murió toda esperanza
ya mis lágrimas se han ido
ya no añoro la natura
que reposa ahora conmigo
vaga vera la armonía
recorren mismo destino
lo vivido, lo soñado
lo inventado y conseguido
dimarts, 21 de desembre del 2010
tot és indiferent?
...del terra brolla el fum calent
cares desencaixades clamen al cèl...
...l'horror passeja amunt i avall
no té l'aparença que ens contaren
vesteix amb uniforme militar...
...les banderes són l'insígnia de la mort
s'apropen dalt d'aquelles màquines
porten la pólvora pertot arreu...
...la sang dibuixa ombres al terra
els cossos resten immòbils i freds
tot és cruel però no hi ha llàgrimes
no queda lloc per a la tristesa...
...relaten un panorama dessolador
el meu poble es converteix en espectacle...
...què faig quan no em queda res?
jo només caminava pel carrer
ara solament seré una xifra més
sota quin bàndol acabaré?
il·lesos, ferits o morts?...
...jo només era una persona
hi ha persones sota els uniformes?...
...perquè ens fan tot allò a nosaltres?
què els ha fet la meua gent?
som dolents i ells són bons?...
...no ens miren ni a la cara
devem fer-los molt de fàstic...
...sols lluite per sortir d'ací
sols vull sobreviure un dia més
no m'importa res més ara...
...hi ha persones que maten
hi ha persones que moren...
Les emocions es consideren part de l'àmbit privat i no del que involucra a tot el món. Sempre ressona la secularització i separació de les esferes que Webber ens va explicar una vegada. Les emocions en sí no són bones ni roïns. L'adaptació de Darwin tampoc és un criteri, perquè algunes emocions resulten adaptatives o no segons el context. L'adaptació que proporcione una emoció no li dona ningun valor veritatiu. Per exemple, falses esperances poden resultar beneficioses, o desenvolupar la llei de desintegració de l'àtom pot acabar destruint la humanitat.
¿Hi ha repressió de les pulsions en la civilització? Froid deia que sí. Podem dir que més bé hi ha una estilització en la expressió de les emocions, que respon a una lògica capitalista que necessita maximitzar beneficis venent els mateixos productes de manera diferent perquè pareguen novetats.
Què és la ciència tal i com l'entenem ara i ací? Escapa a totes les influències i determinacions que alguna vegada algun filòsof ha esmentat? Tenim un gran mostrador on triar per fer front a la puresa de la ciència: determinisme físic, biològic, social, cultural, ètnic i fins i tot humà, la moralitat i la mort de déu de Nietzsche (mentre déu diu: "Nietzsche ha mort"), la religió, les pseudo-ciències (a priori diferents de la ciència de la que parlem), les estructures de Claude Lévi-Strauss, el psicoanàlisi de Freud, l'anàlisi marxista de la societat per classes, el fracàs de la raó, els moviments de minories, el postmodernisme, el colonialisme, les neurociències, la televisió i els telenotícies de Ramonet, la guerra, el mercat, el pacte social... hi ha tants noms per a tan poques coses que em venen ara al cap! Els filòsofs en saben més encara, vos anime a que els pregunteu a ells...
Quan un científic desenvolupa una teoria entren en joc valors epistèmics, racionals i altres més profunds que tenen a veure amb la seua manera de vida, que al fi i al cap és la capitalista, valors irracionals, ací. En aquesta etapa de canvi de paradigma sí que la ciència pot ser considerada irracional però el més important és la justificació i aplicacions d'aquestes teories i no com naixen.
Amb la lògica de l'acumulació, l'imperialisme (recordem també a Lenin! no és una invenció dels comunistes) i la globalització (també hi ha nord-americans que fan crítica) hem convertit el progrés en un fi matiex. No tenim ja ningun ideal de cultura com a fi. És propi de les societats en decadència la pèrdua del sentit de la vida: el món no té ningun valor en sí mateix, és un cúmul de fets empíricament explicables, tot és indiferent, matar o morir en guerra. Tot són nombres i estadístiques.
Què esperem que passe ara? L'esteticisme de la política ens tornarà a embaucar quan tornem a posar la tele? I més que res... cap on anem? Abans hi ha agut ja persones que s'an preguntat açò. He de pensar que ara pot ser diferent? De tot açò quedarà un subjectum que alimente el nostre ideal de cultura i salve la humanitat?
dijous, 25 de novembre del 2010
és realment important...
tinc ganes de barrejar paraules
són coses importants per a mi
qui sap si un demà tot canvie
aleshores potser açò em siga útil
ha eixit moltes vegades el sol
ha canviat l'horitzó de la meua vida
no puc dir què és el que veig
sé que en el demà està la llum
no puc dir que tinga por
de vegades tinc vertigen
estic content del que he fet
vull seguir sorprenent-me
no puc parar de pensar-ho
el vent ho porta i m'invadeix
la meua mirada es perd avant
segueixc al terra els meus passos
pretenc congelar el que aprenc
tot es fon a les meues mans
sempre resta alguna ensenyança
i novament ho faig
prenc la realitat com a tràgica
és important que siga caòtica
el que escric no és la veritat
solament se que és real
diumenge, 7 de novembre del 2010
seducció...
ningú sap allò que amaga
imaginació no la supera
ella arriba però esvara
no la pot tota sencera
tan de temps has desitjat
arribar de nou on ella
quantes voltes canvies plans?
l'altra gent es desespera
il·lusió porta esperança
si la trobes per sorpresa
ja no toques més el terra
si et saluda tan contenta
qui aleshores imagina
aquella joia riallera
tan anhelada com esquiva
al trencar la barrera?
ara parles com un home?
ni tan sols mires a ella
què faras si esteu a soles?
tremolar la nit sencera
el poder de convicció
serpenteja en la paraula
també ajuda el pantaló
si en ell puja la muntanya
conta coses, fes-la riure
saps què vols, res no t'atura
tan segur i amb confiança
ella es sent ja més segura
per ací una mà tropessa
la cintura és bon inici
acarona ella distreta?
això sempre és bon indici
troba excuses, més contacte
el cabell darré l'orella
dis-li d'ella el què t'agrade
seus ulls cauen? pot ser teua!
dimarts, 2 de novembre del 2010
dijous, 28 d’octubre del 2010
recordes?
recordes les hores tirats al teu llit?
el temps no passava gaudint com a bojos
parlavem i reiem, també ens feiem rojos
recordes les tardes qe es feien de nit?
recordes mirades de complicitat?
hi ha tants moments que hem rigut dels demés
no era per malícia aquell divertment
encara ho recordes rient, veritat?
recordes fent plans com hem il·lusionat?
jo res en sabia que era tan senzill
tu veus la rialla, no veus el perill
com és que de res fas quelcom especial?
dimecres, 20 d’octubre del 2010
confusió...
resten paraules per dir el qe veig?
sols cal posar-me i escriure el qe senc
m'omplin els dubtes si mire al carrer
trobe aquest món que està molt malament
mire endins i el paissatge es confús
estones camine i s'escapa la llum
la busque a palpentes fent recorregut
no tinc gens de por si que allà ets tu
els dos horitzons són preocupació
remei trobaré per a tal situació?
remet la memòria la vella poció:
en un la paciència i en l'altre l'acció
dilluns, 18 d’octubre del 2010
possibilitat...
Impossible...
no mirar les teues fotos
no quedar bocabadat
no sentir alguna cosa
no tornar-te a recordar
no cantar mentre camine
no parlar amb papallones
no pensar-te
no besar-te
no cridar-te en silenci
no acostar-me quan et mire
no enyorar-te quan marxe
no dir-te quant t'estime
amb tu...
l'amor ara és possible!
dimarts, 5 d’octubre del 2010
papel-avión...
no se restar callado cuándo sé
que el sentimiento acalla la razón
a veces no me explico, ya lo sé
ser libro abierto no es mi profesión
hace ya tiempo que me pregunté
porqué la luna sale tras el sol
porqué un lunático cómo yo
sigue la estela de tu corazón
de madrugada creo que era
ya no me acuerdo si era yo
quién recorrió tu espalda entera
robando besos de pasión
espero no tengas en cuenta
perdóname, si es que fuí yo
quien erizaba tu silueta
con mis caricias, juguetón
ahora te lanzo este papel
mis manos transformaron en avión
todos los sueños llorados en él
va directo, apunta, a tu corazón
diumenge, 5 de setembre del 2010
franges i pous de la mort...
El terra és sec però els ulls són plens de llàgrimes
no entenc perquè aquells xiquets són els culpables
La història pega tombs i bofetades. Els senyors, sabent-se cruels en un passat, arrastren una llosa en la consciència que deixà fa anys un rastre de sang jueva per on passava i ara demanen disculpes i proclamen drets i deures amb pretensió d'universalitat per no caure en els mateixos errors. Els vassalls, potser per venjar un passat vergonyós, ara condemnen als seus veïns més febles a un infortuni pitjor que els que ells van patir i els enterren dibuixant barres i estreles sobre la seua tomba.
Jo no porte cascs blaus
sols pedres a les mans
i el desig de lluitar
pel meu poble assetjat.
Ja senc el remor
ja veig el fum
ja note l'olor
la mort als meus ulls.
Som part del territori anomenat oriental. Els pous de petroli dibuixen gran part de la nostra geografia en limaginari d'aquells qui els assetgen.
Les imatges externes creades de nosaltres sols són deformacions inventades per encaixar la nostra cultura en esquemes de coneixement que pretenen fixar una realitat desconeguda per atrapar-la i dominar-la.
La terra mai ha sigut santa. La religió sols ha baixat a la terra per a desolar-la perquè les forces del capital ara i altres tipus de poder abans han anat de la seua mà. Els paradissos promesos només fan que condemnar al sofriment dia a dia als que estem ací baix ara, als que xafem aquest sòl que la guerra ha arrassat, als que estem condemnats a morir en aquest paissatge dessolador, en aquest camp de batalla inhumà. Les maniobres militars envien salvadors uniformats que dispararan sense mirar ni tan sols a qui perquè estan acollonits. Els han menjat el cap des de xicotets. Els diferents no mereixem viure, només servim per restar al servei dels seus interessos durant un temps en forma de mà d'obra barata o moneda de canvi en operacions de concessions territorials o explotacions petrolíferes.
dissabte, 4 de setembre del 2010
calent amor fred...
la sang freda
el somriure fingit
la tendresa desespera
alguna cosa fugix
per sort
resta intacte l'amor
entre els dos amants
que ara es miren
i mentre ho fan parlen
ara callen
cançons del desig
que no cessen
les mans busquen
la distància amaga
infinita divisibilitat
de matèries immantades
dilluns, 9 d’agost del 2010
si em dius...
desperte, perplexe, et tinc al meu costat
un altre dia creia haver somiat...
t'agafe, tabrace, et senc a prop de mi
quin color més bonic té aquest matí
sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací
la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí
i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...
m'aprope , et mire, ets tu per qui suspire
el teu calor és el que necessite...
recorde, alegre, tot el que em compartit
tot el que vam sentir aquella nit
sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací
la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí
i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...
dimecres, 5 de maig del 2010
estela...
ja fa tant
que no he escoltat
allò que em dius sense parlar
tant de temps
he recordat
cada cop que ens hem mirat
la distancia es fa mes llarga
ningú la podra salvar
la teua absència més amarga
et necessite a meu costat
no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà
no veig clar
que hi ha al davant
no sé on em portarà el demà
els teus ulls
em fan volar
emb ells és amb qui vull somiar
se que brilles amb llum pròpia
jo sense tu estic apagat
ací baix sols veig inòpia
baixa del cel, tu em guiaràs
no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà
divendres, 16 d’abril del 2010
amistat...
"Mes enllà de la tristesa
on no existeix el malestar
hi ha un món que es diu amistat
Més enllà de la inocència
corrent el risc d'autoafirmar
has de ser fort per arribar"
"Més enllà". La Comuna.
Quan mires pel penya-segat de la incertesa
qualsevol imprevist et pot fer dubtar
has deixat enrrere la llum que et guiava
és ara quan comença la veritable tria.
El camí cap a aquest món mai el faràs sol
sempre tindràs la companyia dels teus
les seues petjades et guiaran si les segueixes
més enllà de la penombra trobaràs l'amistat.
dilluns, 8 de març del 2010
més dona...
dimecres, 24 de febrer del 2010
diversidad, ideología, originalidad...
El que toma una ideología como dogma es porque no sabe qué significa ideología ni falsa conciencia, ni como ésta se origina. Defender un determinismo descontextualizado, que no va con su tiempo, es no entender las leyes más básicas del devenir histórico que aparentemente profesan. Y es que no hay nada más rastrero que reificar un proceso dialéctico, abstraerlo y convertirlo en dogma para siempre. Esto es no entender nada.
Por otra parte, amigos relativistas, la ideología surge por contraposición a algo, y no es cosmovisión. Entiéndase bien esto. Lo deseable es que desaparezca la primera pero no la última. La desaparición de la ideología no es totalitarismo porque no hay una ideología impuesta a nadie. Y me gustaría advertir a los posmodernos que su relativismo y diversidad son ya una postura que me parece que se toma muy acríticamente idealizando esos conceptos en medio de una historia europea capitalista. Quienes se alzan como grandes defensores de minorías no son axiológicamente neutrales y pretenden también un reconocimiento como algo grande en la historia. Y así quedarán lo quieran o no, como un movimiento grande de los 80 y los 90 del cuál sufrimos algunas consecuencias indeseables por la perdida del rumbo y el amoralismo. Defendemos una democracia abierta, que no margine, que no excluya a minorías y grupos sociales, si. Pero, ¿para qué? ¿para seguir dando cabida en la sociedad a quién? Una diversidad que solamente fomenta y justifica la libertad para explotar no es algo deseable. Pero claro, parece que esto no se puede decir... todos tenemos nuestra voz activa y así debe ser, ¿no? Más bien la voz de los periódicos, de la tele, del vecino, del profesor... ¿es nuestra voz la que habla? Saltemos un poco por encima de nuestro momento histórico y veremos que no somos tan originales! Quizá este sea otro prejuicio posmoderno...
Quizá no hayamos tomado conciencia de nuestra posición en la esfera social y vayamos todo el día repitiendo eslóganes que escogemos del escaparate según calmen nuestra avidez de novedades de mejor manera para restregárselos o vendérselos luego al vecino y continuar así la rueda. Quizá acabemos siendo un patrón diseñado por el márketing estemos a su lado o en contra de él. ¿O esque no se venden estéticas revolucionarias fabricadas en Bangladesh, Taiwan, etc.? parece que de nada se puede hablar ya dentro de este permisivismo que nos han vendido. Y los que hablan repiten eslóganes, a favor o en contra, pero eslóganes que no son más que mercancía que quedará obsoleta con la llegada de una nueva temporada de imágen y moda.
dimarts, 16 de febrer del 2010
Canon...
divendres, 12 de febrer del 2010
el que diu la guitarra...
El que senc
el que em passa pel cap
el que ja no m'importa
si està ella al davant
El que he fet
on he anat i he tornat
la meua carretera
tot queda al meu pas
El que cante
el que diu la guitarra
quan ella li parla
a l'orella de mi
El que dic
el que escric, el que pense
el que li he insinuat
el que encara no he dit
Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu
Un somriure
una sola mirada
és tot el que anhelava
i somiava despert
Recorrent-te
una sola vegada
al teu món naufragava
enmig d'un mar obert
Una sola paraula
accelera el meu cor
i em recorda
que encara sóc viu
Un grapat de renglons
m'he deixat a algun lloc
esperant
a que acabe la nit
Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
aquest viatge
comença on vulgues tu
Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu
(No m'he tornat boig d'amor ni m'he oblidat de la política i tot això... tornarà, espere. No patiu, impacients! U escriu el que li ix... és tot!)
dijous, 11 de febrer del 2010
mis palabras y, quizá, también las tuyas...
Es curiosa la manera en que unas palabras sirven para desear otras. 'Yo' desea muchas veces a 'tu', por ejemplo. Otras, como éstas, son escritas por placer o por deseo, quizá también de placer si nos ponemos una capa con subyectum hedonista. Hegel decía que hay una cosa que el deseo desea por encima de cualquier otra. El deseo se quiere a sí mismo, al igual que la voluntad de poder se ha de querer a sí misma por encima de cualquier otra cosa, por establecer un paralelismo. Podría parecer curioso pero no lo es. Tampoco es curioso que mi deseo seas tu, o más bien que yo desee tu deseo, si no es lo mismo. Quizá sí sea curioso que mi deseo sea ya placentero mientras es eso, deseo, pero ¿cómo no gozar de tu imagen diseñada por mí mismo? Se me ocurre ahora que posiblemente, al igual que cuando nos imaginamos algo malo o terrorífico lo hacemos de la manera que más nos estremezca, también te recuerde yo a ti falseándote a mi gusto. Me gusta que lo haga porque después, cuando realmente te veo, me llevo la grata sorpresa de que te estaba pervirtiendo en mi recuerdo.
Nunca escapo del todo a las palabras. Nunca me someto totalmente a ellas tampoco. ¡Aunque no puedo evitar que al decir esto nuevamente son ellas las que hablan y no yo! Definitivamente no hay otra manera que concatenar palabras para desear. Son ellas las que desean y no yo. No las pienso a ellas. Ellas me piensan a mí. Ellas son metáforas unas de otras.
Lo único que me queda quizás es lo que puedo hacer ordenándolas de diferente manera para ver qué puedo provocar en ti, algo que no se pueda expresar. Pero voy a dejar que sean ellas quiénes hablen porque el ellas han sido las que han provocado esta maraña.
Ojalá me queden aún por oír muchas palabras. Ojalá me pueda permitir por mucho tiempo estas licencias que practico, pervirtiendo toda lógica, escapándome a toda regla, intentando reflejar aquí lo que siento. Ojalá las palabras escondan muchos conceptos, y otros los cree yo. Muchos los he descubierto en ti y todavía, por suerte, no he sabido encontrar la palabra con la que reflejarlos. Mi imaginación escapa a mis palabras muchas veces, tan pronto como mis palabras se refieren a ti o se disfrazan de metáfora. He aprehendido nuevos conceptos durante el tiempo que las palabras servían para llegar hasta ti. Espero que las palabras me aseguren llegar a buen puerto, y que todas las que he articulado, de la manera que sea, me lleven hasta ti. Que las palabras sigan provocando en mí muchos de esos pocos instantes en los cuales se me hace la boca agua intentando pronunciar tu nombre o me ocurre algo que no se puede nombrar al oír el mío desde ti.
Ojalá encuentre ese ordenamiento misterioso de palabras que permita hacerte comprensible lo que yo no entiendo. Ojalá queden palabras para que sobren palabras.
dilluns, 1 de febrer del 2010
cara...
Hi ha cares rodones, allargades, cuadrades, triangulars, cares diamnant o ovalades.
També es diu que hi ha qui fa bona cara, o mala, qui té cara de xiquet, o de vell, o fins i tot cara de mort. Hi ha cares simpàtiques, de sorpresa, d'esglai, de disgust, fastiguejades i, per descomptat, de felicitat. Cares boniques o no tan. Cares que no et cauen bé, cares que no recordes, cares que et resulten familiars...
Hi ha cares buides, profundes, esquerpes, absents, el·líptiques, interessants, hostils, cares de cansanci, de circumstàncies, de no saber què fer, cares que amaguen alguna cosa i cares que són el reflex d'alguna cosa. També està l'altra cara.
Hi ha gent que parla a la cara, gent que fa cara de poker, de pomes agres, de pocs amics... gent descarada i, per si no fóra prou, gent la cara de la qual es diu que és un poema. Interessant.
Però sense dubte la cara més curiosa és la pròpia. Sabem que la tenim, que ens acompanya, que és el nostre escut. Fins i tot la podem considerar part de la nostra personalitat perquè la reflexa. Però no l'hem vist mai directament. Sempre sabem d'ella a través d'un vidre (més reflexos), del tacte, o del testimoni d'una altra persona. Potser per això de vegades me'n oblide que jo també en tinc de cara.
dijous, 28 de gener del 2010
camí triat...
Ella sap de mi molt més que jo mateix
també sap què pot passar entre nosaltres
si no fora perquè em pot portar fins a tu
la deixaria com cada nit però per sempre.
Queden encara molts camins per recórrer
molts els he fet ja sol sense adonar-me'n
m'acusaran d'idealista si t'imagine al capdavall
però l'espera no la faig si no es per tu.
Moltes de les cançons ja te les he regalat
abans d'escriure-les ja et pertanyien
no són les paraules un bon mitjà per a aquest viatge
en elles es perden molts llocs recorreguts.
Potser el que conta al final es el destí
però ara no hi ha més qe fer camí llarg
somiant o despert, dasein o reflexiu
serà indiferent això si m'esperes tu.
somiar creure...creure somiar...
Una sola paraula seria suficient
potser siga l'elè allò que anel·le
és indiferent el que es diga
en eixe moment s'atura tot
bategant a semifuses tot es fon
com es fon la caricia autòmata
que dibuixa una silueta perfecta
que s'esborra si pretenc recordar-la
precisament per aquest intent
me n'adone que era un somni
si fóra realitat ni ho podria inentar
ella m'ompliria tot el dia
trobant el que he buscat?
buscant el que he trobat?
s'ha perdut tota esperança
el plaer és tan solitari com fidel
la guitarra ja no parla
escolta però calla com qui otorga
no m'estima la filosofia
obre finestres on no veig ni el vidre
set vides no seran prou
perquè ningú arriba a la segona
l'anhel mor al final solitari
com mor un somni fet realitat
la solitut fa moments eterns
altres ni deixen rastre
la búsqueda és desesperada
com fulla caduca en hivern
ombres des de teulades
carrerons sense sortida
túnels inacabables
pous sense fons
en tots aquests llocs t'he trobat
a la imaginació inexistencial
com, si no?
al carrer t'he perdut però.
dijous, 21 de gener del 2010
mort... i què?
Sóc conscient que arribarà. Però falta tant...
durant aquest temps he d'aprofitar
per deixar al meu pas una petjada
que marque el terreny aquest que hem xafat.
Hem divisat un món que està trastocat
un altre que plora de tant de mal
i un altre en la ment, no sabem com és
però ens sobren raons per lluitar demà.
No és una moral reactiva al final...
és força creadora i autoafirmant
sols té un camí el que ens fa feliços
la nostra empatia amb el més petit.
Lluitem contra estereotips
contra actituds interioritzades en la gent
contra qui vol fer creure que estem delirant
i tot ho fa per pròpia comoditat.
Hem ajudat a donar un gran pas
a la història d'aquest món globalitzat
no demanem resultats al moment, immediats
però sabem que tot açò no es pot parar.
Ja arribarà el moment esperat
la possibilitat d'impossibilitats
el final del trajecte, de la partida
l'última caiguda en aquest combat.
divendres, 15 de gener del 2010
art...
La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural. Tota la gent que d'alguna manera ha sobrepassat el seu temps ha sabut estar per damunt de les formes de relació predominants en la seua cultura i en el seu art, per crear-ne unes de noves que hauran de superar-se o morirà l'art amb elles. Al carrer, a les parets, dins una cervesa, en la contraportada d'un llibre, en el cristal d'un cotxe, qualsevol lloc és bo. Gaudim fent-lo. Som del tipus de gent que no trobem tranquilitat si no és en el frenesí creador del dia a dia, de la forma que siga. I a més ho fem servir per transformar el món, perquè som del tipus de gent que encara seriem més infeliços no implicant-nos per canviar-ho tot. Per açò ho fem.
Hem de traure el que portem a dins. L'art, com la filosofia, ha d'embrutar-se o morir.
Acció Revolució Tots
dimecres, 6 de gener del 2010
prioritzar...
Que algú em diga primer com s'escriu per a fer, per favor.
dimarts, 5 de gener del 2010
La Comuna...
Ja tenim al carrer el nostre primer CD. Els meus amics Joan Palomares, Joan Angel ("Jony" per a mi) i jo, Andreu ("Todo" per a ells), hem realitzat un primer esboç d'un projecte que esperem que dure molt de temps. És un CD que pretén reflexar algunes de les coses que ens han passat durant l'any que hem estat vivint junts a València i també durant el viatge que hem fet aquest estiu a Cuba. Esperem que a tota la gent li agrade la nostra xicoteta aportació artística que, a banda d'això, pretén fer pensar a la gent, ja que el més important no és el que expressem sino l'efecte que podem causar en una altra persona quan escolte la nostra música.
Donem les gràcies a Fausto, de l'estudi Pocapela, pel treball fet amb nosaltres i la seua orientació, que ha ajudat a millorar les bogeries que ens venen al cap.
Entra al nostre myspace si vols escoltar-nos:
Espere que vos agrade!
dimecres, 23 de desembre del 2009
tiempo...
Para todos aquellos que dicen: 'no tengo tiempo'.
Me río del progreso contínuo en general pero me disgusta bastante su concepción lineal del tiempo. Yo parto de una concepción cíclica del tiempo. Con esto me ahorro los creadores, no los necesito. La creación del tiempo es algo... digamos que... no muy plausible para mí. Implica un momento antes del tiempo, es decir, un tiempo que no es tiempo. El año pasado, en Lógica, podríamos hacer algo así como:
1 C→¬T
2 C→T
3 - C
4 │ ¬T MP 1,3
5 │ T MP 2,3
6 - ¬T∧T IC 4,5
7 ¬C R.Abs 3-6
Por otra parte, es cíclica "para mí" no porque para otro pueda no serlo sino porque entiendo que una concepción del tiempo no puede ser eso mismo si no es de la forma "para X". Mientras yo estoy la maquinaria temporal gira. Si no no lo hace. Pregúntale a una piedra acerca del tiempo. Que yo necesite o me sirva de él no significa que sea. Una persona es como un reloj con pilas. Muerta la persona o acabadas las pilas preguntémonos qué ha sido del tiempo.
Pasando a cuestiones más interesantes, opino que cuando trabajamos para pagar la deuda del televisor y el sofá en el que estamos clavados cada noche nos estamos equivocando acerca de nuestras propias posibilidades, aspiraciones, y papel en la sociedad. Cuando, además, llegamos al punto de sentir miedo de perder esos objetos, es entonces cuando el sistema nos ha ganado la partida.
Estamos, entre otras cosas, empleando mal nuestro tiempo y, en consecuencia, dejando de vivir nuestra vida de manera mejor. Hemos de dar un poco más de importancia a nuestro tiempo. No hay, para nosotros, vida atemporal, ni tampoco tiempo relativo a nosotros fuera de una vida. Este sistema que nos ha ganado la partida en casi todos los aspectos nos deja una parte de lo que nos ha quitado para que creamos que somos dueños de nuestra vida. Nuestra vida es estar eligiendo y, con ello, lo que elegimos. Pero no durante todo el tiempo sabemos elegir. Tampoco queremos a veces... Aunque creamos que ese tiempo mal empleado no es tal cosa y que continua siendo nuestro tiempo a conciencia y porque lo elegimos, cuidado. Sí, claro, en última instancia somos nosotros los que prendemos el televisor (no te olvido Sartre), pero ojo con la invención e interiorización de necesidades y de lo superfluo.
Atentos a la ecuación que me saco de la manga:
T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO
Entregándoles el tiempo que nos dejaba para nosotros como tiempo para el ocio, expresable ahora como:
T,OCIO = T,PERDIDO + T,NECESIDADES INVENTADAS
nos queda que:
T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO = T,SISTEMA
es decir, que nuestro tiempo total es el tiempo que el sistema ha pensado para nosotros.
¡Ya podemos estar orgullosos de ser un buen ciudadano!
Pero no todo está perdido en esta ecuación. Teniendo en cuenta que el saber no ocupa lugar pero sí tiempo, dónde lo metemos?
En este sistema el T,TRABAJO normalmente es tiempo dedicado al funcionamiento de la maquinaria y a la planificación de pérdida de tiempo tanto de nosotros como de los demás usuarios mediante la obsolescencia planificada o similares. Lo que le interesa al sistema que aprendamos durante el T,TRABAJO, como he dicho, está a su servivio. Es difícil tratar de encontrar un lugar durante este periodo para cosas provechosas.
El T,NECESIDADES (es una noción un tanto ambigua pero cada uno tendrá la suya supongo) tampoco parece ser susceptible de ser violado ni sacado de su rutina. No imagino a la gente leyendo, por poner un ejemplo, mientras lleva a los niños al colegio o se lava los dientes.
Bien, si teníamos que
T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO
se supone que entre estos tres hemos de encontrar un lugar para dedicarnos a cosas interesantes. Lo que sería:
T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES ∨ T,OCIO
Parece que está bastante claro. Pasemos sin más a ver qué nos dice la notación lógica con la ayuda de la propiedad asociativa, por si acaso. Tenemos:
1 [(T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES) ∨ T,OCIO]
2 ¬ (T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES)
3 T,OCIO SD 1,2
El silogismo disyuntivo, o MTP, no deja lugar a dudas.
Si queremos que nuestra vida merezca la pena ser vivida dediquemos el poco tiempo que tenemos a cuestiones importantes. Que no se nos escape esta reflexión de las manos.
Por cierto, muchas veces digo yo también 'no tengo tiempo'. Espero que con buen criterio.
divendres, 4 de desembre del 2009
mmm...
Una gota de tu piel...
el tacto de tu sudor...
el olor de tu mirada...
segrégase mi fuego.
Oigo pasos...
se acerca tu boca...
me invitas a probarte...
erectas mi deseo.
Cierro los ojos...
mis manos te ven...
escucho tu silueta...
su canto me llama.
Bajo hacia tu cielo...
experimento tu gravedad...
recorro sensaciones...
saboreo tu profundidad...
dijous, 3 de desembre del 2009
buscando en mi interior...
Te siento dentro
suavemente te deslizas
te tiras al agua
tu aroma me salpica.
Dejas en mí un gran vacío
tras instantes de indecisión
glorioso trance la purificación
vuelve a su cauce mi respiración.
dilluns, 16 de novembre del 2009
La pereza de la razón está de moda
Con palestinas no se salvan vidas. Pero el uso de este objeto quiere ser o devenir algo aquí.
[Mezclaré juegos de ámbitos distintos para intentar esclarecer la cuestión por contraposición. Intentaré interpretar la sociedad cuando razón y poder van de la mano y pretenden mostrarse inofensivos curanderos ante los ingenuos.]
Volviendo al caso del objeto que tanto me irrita, la conciencia de apoyo es quebrada por razón de la pereza. De apoyo, he dicho. No apoyo como consecuencia de conciencia y causa de mejoras. La 'conciencia de' puede ser falsa, quebrada, no consigue salir de sí misma, tiene conciencia de sí por mero análisis de su concepto, y entonces es objeto, al igual que el trozo de tela. Y en este caso es obvio que se equivoca quien cree que sustenta o promueve lo contrario de lo que realmente alimenta. La vida es posibilidad, y con ella responsabilidad en la elección, pero elige mal la persona el ser del cual deviene en un maniquí y se convierte en prototipo de existencia inauténtica.
La simbología como uso nunca tuvo menos que hacer en el terreno de la política. Se pensaba que llevarla significaba algo. Cuando se pregunta al sujeto portador del objeto acerca de él, se advierte que este último es solamente un portador correlato de un referente, desprovisto de sentido para el primer portador. No es que se deba exigir en el juego cotidiano este referente, no es él el elemento significativo del juego, no es esta la cuestión. Pero no puede realizar bien su papel una pieza blanca en cuanto a su simbología y forma pero que juega para las negras de otra partida porque ha perdido su tablero. Su fin y lo que le da sentido a este sirven ahora al contrincante. Esta es la regla pretendida por el sistema. Mi hipótesis está retroactivamente confirmada por la excepción de todas las entidades del género Arma X. Parece que todavía hay alguien con conciencia de lo que hace en el juego, alguien que sea algo valioso en él y lo sepa, alguien que sirva para algo pero no a nadie. Pero qué inútil es llevarla si no se es un X. Incluso se nos demuestra inversamente beneficioso hacer uso de ella fuera de esta ecuación. Fuera de este dominio ella está al servicio de la apariencia, de la moda, de la R-evolución y su justificación.
Se oye: "Por qué no te pillas la morada? Iría a juego con tus zapatillas..."
Me parece que no es esta la revuelta. Es la R-evolución del sistema contra nosotros. Sus tentáculos han vuelto a presentar-se en una dimensión que antes luchaba contra él pero que ahora lo conforma. La superación en este caso vuelve a contener la negación de su afirmación (porque no hay negación sin afirmación como no hay proposición falsa no susceptible de ser llamada verdadera cuando alguien externo interpreta) y la ha hecho suya. Ahora lucha como una fuerza más de sus filas no sujeta a ninguna Ley en el sentido ingenuo iluminista. La instrumentalización lo niega todo y lo absorbe, la Revolución racional está al servicio de la R-evolución de la corporación burguesa. Curioso proceso este de la diosa Razón tan adormecedora ahora como eficaz antes en Auschwitz, masacradora en Irak o sometedora en el ámbito legislativo.
Ahora bien, que no olvide la mediocridad atadora de esta Razón que el sistema no es el Todo. El sistema está negando algo ahora pero acabará envuelto en algo muy superior. No es que deba creerse en un desarrollo racional de categorías contrapuestas al estilo hegeliano, ya nos advierte Benjamin que la historia es más un cúmulo de atrocidades que dejan un paisaje ruinoso que un plan racional que llevará a la plenitud humana, pero se puede aprender de la experiencia, y se debe filtrar de esta, a partir de la interpretación de los hechos, con qué nos quedamos y con qué no. Entonces el papel de este sistema solamente será ser un ejemplo de mal gusto, como la palestina en este texto.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Alzar el vuelo...
-Si pudiera hablar con ese volátil le contaría lo que se oye allá abajo por todas partes:
"¡Eres importante! ¡No dejes de representar tu papel! ¡Haz que no pare la rueda! ...y tendrás recompensas a docenas al cabo del año."
[El total del mecanismo está conformado por cada pieza en un espacio y tiempo. Cada pieza se conforma con su espacio y no puede sobrepasar su tiempo.]
-Incluso el hombre sentado con su radio en la puerta del supermercado es parte activa de ese juego.
[La responsabilidad llama a la puerta. No obtiene respuesta.]
-Regalarle una parte de tu amputada remuneración mensual es... ¿Solidaridad o pura ignorancia? Aparte impuestos y fondos comunes... ¿Para qué? ¿encima he de ser yo el que cargue en mi conciencia el peso de su situación? ¿a cambio de qué? Bueno, me pagan por ser el malo... y además, ¡que coño! mi conciencia dura lo que tarda en llegar principio de mes, va acrecientándose conforme mengua mi bolsillo para volver a morir con la llegada de la nueva paga. En la dialéctica del amo y el esclavo no fuí yo quién eligió, no estaba yo cuando los dados hablaron y se distribuyó el reparto.
[¿Proceso dialéctico ha dicho? ¿se explica por lo que no es? ¿dónde está su negación? Se ha asomado por el umbral pero no ha entrado. La negación de la negación ha llamado para decir que no vendrá. Y de la superación algunos dicen que es solamente un mito.]
-Aver, ¿No me robaron ya a mi mi parte? ¿o quizá me estoy confundiendo y esa parte no me pertenecía? ¿pertenezco yo a la parte? Me stoy enredando. Lo que se es que ella me esclaviza. El engranaje convierte lo que es mío en lo que es de todos, y lo que es de todos ya no es de nadie. Espero comprenderlo correctamente porque está en juego el que mañana me levante cuando suene el despertador. Aver si me quedo esos cinco minutos más que resultan ser dos horas y durante ellos encuentro a ese pájaro... Si es así ojalá me lleve donde pueda ver sin tapujos la ideosincrasia de esta treta.
[Se sueña con sueños mientras se sueña. Mientras no se despierta se piensa el deseo. Una vez despierto se escapa uno mismo de la realidad.]
-Parece que las preguntas fundamentales no obtuvieron respuesta nunca donde yo vivo. Quizá la diferencia esté en que ya no se preguntan mis coetáneos: "Papá, ¿Porqué hay ricos y pobres?". Se cree en intereses, suerte, dioses. Quizá ya ni eso. Mi verdad es que quiero creer en ese pájaro. Quiero volar alto, alejarme del melodrama. Les pareceré más pequeño a los demás intérpretes, soy consciente de ello, pero yo al menos habré volado.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)