...estem buits de quantitats infinites...vençuts però no convençuts...i morirem en l'abundància si no repartim un producte col·lectiu social com és el capital creat per tots els països del món amb el seu treball...pensem que dominem els esclaus però la maquinària se'ns ha anat de les mans i ara es gira contra nosaltres, contra les altres espècies i contra tot el planeta...
dimecres, 23 de desembre del 2009
tiempo...
divendres, 4 de desembre del 2009
mmm...
dijous, 3 de desembre del 2009
buscando en mi interior...
dilluns, 16 de novembre del 2009
La pereza de la razón está de moda
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Alzar el vuelo...
dimarts, 15 de setembre del 2009
sembrarem la consciència...
Com un arbre que creix
que s'estira i que floreix
les idees broten en la gent
que es cuida i s'enriqueix.
sempre alerta als canvis
el substrat de la consciència
fermenta amb l'expreiència.
la sensibilitat la posa en marxa
després podem les impureses
per reforçar les nobleses.
no tingam por a demanar
per ingenus que pugam semblar
un altre parer a un company.
som únics, com també els nostres fruits
però el llegat de collites anteriors
és tot un cultiu de molt de profit.
no volem semblar banals
però si el terreny no ens és favoralble
no sigam arrogants.
no esperem massa per fer balanç
no deixem la sembra per cap d'any
revoltem-nos quan cal!
divendres, 28 d’agost del 2009
jo també vull un partit!
dilluns, 10 d’agost del 2009
carta a la Comissió de Festes...
Malgastar diners i recursos per a editar eixa merda de llibre amb pseudopoesia barata i propaganda dels polítics està fora de lloc. Un dels que escriu parla en les seues dos poesies de la llibertat i la repressió en un llibre de festes editat per una empresa privada de Paiporta, i baix la supervisió de la Comissió de Festes i l'Ajuntament, vergonyós. A més, també parla del matrimoni eclesiàstic i l'amor a la parella, quant ell abandonà la seua família per anar-se'n amb una altra, cosa que em pareix perfecta, però que li lleva tota credibilitat i respecte per part meua. Podriem dir que és el Al Gore de La Font. I la poesia de la contraportada (la de la fotògrafa) ja vos deixa per baix de l'altura de les sabates; una crítica a la tradició en un llibre de festes patronals, és l'antinòmia més gran que podrieu haver fet, per a gust meu, increïble, felicitats a la fotògrafa, per cert. Però, clar, segur que ni vos heu adonat d'això, més preocupats en l'aspecte quantitatiu que pel qualitatiu del llibre. I ja no parlem de les fotos de Camps, Rus o Gaspar, comissaris de corporacions que es posen el trage de salvadors de nosequin dimoni estatal. Vos felicite, m'heu sorprés, pensava que no es podia caure més baix, però ara veig que sí."
dilluns, 3 d’agost del 2009
Cuba
divendres, 29 de maig del 2009
sorra...
dimecres, 15 d’abril del 2009
canvi... per si de cas...
divendres, 27 de març del 2009
flow...
M'han dit hui que com explicar-li filosofia a un xiquet que es passa el dia mirant anuncis a la tele, que la filosofia és tot i que no és res (en açò estic totalment d'acord), que no queda lloc en aquest món per a eixes coses, i menys a la tele (cosa totalment falsa perquè fa molt poc al Canal Encuentro argentí Jose pablo Feinmann ha fet un programa prou lúdic sobre filosofia, a l'abast de tots)...
El primer que li he dit al xiquet és que em diguera el primer anunci que se li vinguera al cap. M'ha parlat del dels futbolistes que canvien camisetes per natilles. Molt trist, sí (hauria sigut extrany que em parlara d'algun d'esgotament de recursos o així...). L'únic que li he pogut dir és que hi han altres coses més importants a la vida, jo per exemple en compte d'una natilla per una camiseta canviaria un coixí com el que tinc ara per una respiració al meu costat. A més, quin coixí hi ha millor per a dormir-se que sentir les dues respiracions? Ara a temps, ara a contratemps, temps, contratemps, temps, contratemps... i precisament el temps, que creiem que es caracteritzava abans per potenciar l'oblit... quin temps aquell en que cada cosa era causa del seu efecte!... fins que ens adomen que l'oblit és voluntari.
La vivència, l'autèntic flow, l'assimilem en la consciència i després el podem tenir en el rebost de la memòria, però el cervell té el vici de relegar a la memòria aquelles coses amb les quals tenim un "deute", per dir-ho així. El problema ve quan ens adonem també de que el que fem moltes vegades té la seua raó de ser al subconscient, allí on tenim tabús, deutes, també preferències i creences últimes moltes vegades no fonamentades, les quals ens predisposen, etc.
Les coses doloroses la majoria del temps no les tenim a la consciència, el cervell s'encarrega de no recordar-les per tal de ser feliços. Però ens predisposen en la manera de fer i per tant, de ser, perquè no som sinó el que fem. Algú dirà: “si no sóc no puc fer” i jo li preguntaré “què és el ser?” “has elegit ser?”, és clar que no (si ho haguera fet aniria de nou abans el “fer” que el “ser”), i com el que ens interessa és el que podem fer hem de saber com ho podem aconseguir, aleshores estarem així vertaderament elegint el que som. Així de fàcil, bonic i fastigós també.
Aleshores perquè recordar allò que ens fa mal? Per què el maleït deute no se'n va ja? És perquè ho volem així? Confie en que sí... Ara bé, per a desfer-se d'això crec que l'única manera és la paraula, el diàleg, també amb un mateix, és clar, perquè pensar és això, parlar amb un Jo-consciència-suport-metafísic que no existeix, però que dona continuitat a les vivències i records, ajudats per la categoria temporal. Altra vegada el temps... sempre el temps... quant n'haurà de passar per a aprendre?... no a oblidar sinó a voler, a voler el que ens convé. Pensem, parlem amb un mateix, diguem-ho com vulgam... parlem amb els demés, és l'única manera, el diàleg, el millor dels metges, i no eixe fals curander que és el temps. Elegim bé, preferim, somiem, fluïm, canviem també, com en l'anunci, sí, però per coses que valen la pena, per favor.
Bé, crec que ha quedat clar que l'anunci té tota la pseudo-filosofia barata que vulgam, així que sí que queda lloc en aquest món per a la filosofia i sí que hi han coses que mereixen que lluitem per elles... apliquem-nos aquell “pienso, luego insisto” que tant m'agrada. Ànims! I a fluïr!
diumenge, 8 de març del 2009
dona
dissabte, 7 de març del 2009
si los tiburones fueran hombres
"- Si los tiburones fueran hombres –preguntó al señor K la hija pequeña de su patrona:-¿se portarían mejor con los pececitos?
-Claro que sí -respondió el señor K.- Si los tiburones fueran hombres harían construir en el mar cajas enormes para los pececitos, con toda clase de alimentos en su interior, tanto plantas como materias animales. Se preocuparían de que las cajas tuvieran siempre agua fresca y adoptarían todo tipo de medidas sanitarias. Si, por ejemplo, un pececito se lastimase una aleta, en seguida se la vendarían de modo que el pececito no se les muriera prematuramente a los tiburones. Para que los pececitos no se pusieran tristes, habría, de cuando en cuando, grandes fiestas acuáticas, pues los pececitos alegres tienen mejor sabor que los tristes. También habría escuelas en el interior de las cajas. En esas escuelas se enseñaría a los pececitos a entrar en las fauces de los tiburones. Éstos necesitarían tener nociones de geografía para mejor localizar a los grandes tiburones, que andan por ahí holgazaneando. Lo principal sería, naturalmente, la formación moral de los pececitos. Se les enseñaría que no hay nada mas grande ni hermoso para un pececito que sacrificarse con alegría; también se les enseñaría a tener fe en los tiburones, ya creerles cuando les dijesen que ellos ya se ocupan de forjarles un hermoso porvenir. Se les daría a entender que este porvenir que se les auguraba sólo estaría asegurado si aprendían a obedecer. Los pececillos deberían guardarse bien de las bajas pasiones, así como de cualquier inclinación materialista, egoísta o marxista. Si algún pececillo mostrase semejantes tendencias, sus compañeros deberían comunicarlo inmediatamente a los tiburones.
Si los tiburones fueran hombres, se harían naturalmente a la guerra entre sí para conquistar cajas y pececillos ajenos. Además cada tiburón obligaría a sus propios pececillos a combatir en esas guerras. Cada tiburón enseñaría a sus pececillos que entre ellos y los pececillos de otros tiburones existe una enorme diferencia. Si bien todos los pececillos son mudos, lo cierto es que callan en idiomas muy distintos y por eso jamás logran entenderse. A cada pececillo que matase en una guerra a un par de pececillos enemigos, de. esos que callan en otro idioma, se les concedería una medalla de vareo y se le otorgaría además el título de héroe. Silos tiburones fueran hombres, tendrían también su arte. Habría hermosos cuadros en los que se representarían los dientes de los tiburones en colores maravillosos; y sus fauces puros jardines recreo en los que da gusto retozar. Los teatros del fondo del mar mostrarían a heroicos pececillos entrando entusiasmados en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que, a sus sones, arrullados por los pensamientos más deliciosos' como en un ensueño, los pececillos se precipitarían en tropel, pececillos por la banda, dentro de esas fauces. Habría así mismo una religión, si los tiburones fueran hombres. Esa religión enseñaría que la verdadera vida comienza para los pececillos en el estómago de los tiburones. Además, si los tiburones fueran hombres, los pececillos dejarían de ser todos iguales como lo son ahora. Algunos ocuparían ciertos cargos, lo que los colocaría por encima de los demás.
A aquellos pececillos que fueran un poco más grandes se les permitiría incluso tragarse a los más pequeños. Los tiburones verían esta práctica con agrado, pues les proporcionaría mayores bocados. Los pececillos más gordos que serían los que ocupasen ciertos puestos, se encargarían de mantener el orden entre los demás pececillos, y se harían maestros y oficiales, ingenieros especializados en la construcción de cajas, etc. En una palabra: habría por fin en el mar una cultura si los tiburones fueran hombres."
Bertol Brecht, "Historias del señor Keuner"
Aquest text m'ha paregut molt bonic, és molt interessant la manera en què apunta els inicis de la societat a partir de la degeneració de la cultura a través de la moral, el deure, l'alienació que patim quan ocupem un lloc dins la societat representant un teatre ja escrit on tot ha estat dissenyat, etc. Gràcies Melani per passar-me'l!
dissabte, 14 de febrer del 2009
història d'un dia que en matà 364
Com totes les commemoracions aquesta també és odiosa, una més dintre d'un oblit que vol durar tots els dies de l'any menys un. Al igual que el que ix el dia 8 de març amb el llaç violeta o l'1 de maig a fer com si protestara, per no parlar d'idioteses com el dia de la mare, o del pare, que vindran d'ací a poc, tot açò són 364 dies d'intentar oblidar-ho i no fer res per allò que suposadament dóna sentit a tal commemoració. I és que regalant un ram de flors o una colònia ens estem estimant com no s'ha vist mai, encara que lèndemà peguem un crit quan no tenim taula parada o veiem el desastre que ha deixat el porc del tio que es deixa les sabatilles i els calçotets pel terra quan s'acaba de dutxar. Això és amor, està molt clar.
Caldria que tots ferem un poc d'autoreflexió sobre la comoditat que suposa per a tots que existeixquen dies de tot. I és que fa 10 dies va ser, per exemple, el Dia Mundial contra el Càncer i no vaig sentir quasi res per l'entorn, ni tampoc anuncis a la tele a l'estil dels de colònies, cotxes, etc., per suposat. Tampoc conec massa gent que sàpiga que l'1 de desembre és el Dia Mundial contra la SIDA, o el 16 d'octubre el de l'Alimentació, i així uns quants més que no interessen als mitjans i a les empreses.
Pel que fa a mi, l'ocasió no requeria dir res però bé, en aquest moment l'amor és de recambra, no a primera línia de sentiments, de pell, sinó al carregador (en tots els sentits hermenèuticament posssibles dels infinits horitzons de tal ambigüitat, ^^). I això és ara, hermenèutica, interpretació, fusió d'horitzons. Continue seguint a Dionís però amb Ἀταραξία.