ens encomanem a l'atzar? sí, per favor, però...com?

Parlar de l’atzar no és parlar de Loteria, a l’inrevés potser sí, però l’atzar és molt més que això. Espere de l’atzar que em porte a viure moments com quan arrastrem les mans sobre la superfície de l’aigua i la bromera ens acaricia, sentir aquella sensació entre els dits... mmm... i després romandre asseguts a la vora del vaivé de les ones i la sal se seca sobre la pell... què més podem demanar? En eixe instant és quan ens podem sentir afortunats, almenys jo.

Descartes vs Hume? O ningú dels dos?

Aquestes línies te les dedique a tu, Júlia, que eres l'única que llig per ací, jeje. Són un anar i venir... igual que la meua vida ara mateix... espere no marejar massa. Però què millor que adoptar la forma del contingut, del que es diu? (reconec que aixi és més fàcil, sí) jeje.

Quin alleujament...
per fi... després de tant...
sembla que els territoris
recobren la seua identitat de sempre.
És clar que no en tenen
però jo els la pose.
I clar, la seua canvia
al mateix ritme qe la meua.
Senyal que Descartes errava?
difícil dir-ho... diria qe sí que hi és
precisament ara que la retrobe

eixa “substància” en forma d’ambient al tornar a casa.
Això sí,
res a veure amb aquella que ens intenten inculcar
als supermercats des de fa un mes
en forma de polvorons i de més.
No parle d’això,
per descomptat.
Sinó de retrobar eixa inèrcia
que tan bones sensacions donava en el passat.
De l’excés en l’afecció
a l’immutabilitat.
Del ramat,
tant en assimilar
com a l’hora d’ actuar,
a l’ Ataraxia,
aquella vella quimera per a molts
tan mal trobada per tants altres.
Però el que em plena de neguit
és la mateixa tranquilitat
de "creure" que ve alguna cosa bona
després de la tempestat.
Maleïda creença!
desencaputxada per Hume,
que tantes voltes ens enganyes
quan et gires de cul!
Així, entre dos corrents,
entre la tempesta i la calma,
anant i venint, com sempre,
la línia sembla voler fer-se corba.
Però l’hem de fer rígida!
estirar-la creant-ne de nova,
no caure en la rotonda,
ser nosaltres qui fem l’ombra...

Un sí, un no, una línia recta.

Si la vida et pega galtades no poses l'altra galta, aprén a pegar-li-les tu!!!

Què passa?
autoreflexió.
I mentre tant
kilòmetres a mode de ciclostàtic.
El vaivé és continu
i entre tant girar i girar
esperem qe el sistema no falle.
Açò és una droga,
la vida és una droga.
Haver perdut una feceta de mi
no em preocupa
ara veig amb uns ulls superiors,
fins i tot altaners, si se vol.
Mesurar, calcular...
sí Aristòtil, necessari.
Però des del més alt
amb seguretat i convicció.
Deixem els dubtes,
titubejos i demés.
L’únic que demostren
és que la boira encara hi és.
Deixem-la arrere
com el fum del canut al caminar,
com el teu record

que deixarà pas a un altre instant.

L’instant que ara vius
i que ara ja s’ha esfumat.
És així
però això no ens ha de fer mal.
Així que,
sense més rodejos
si VOLEM...
diem...
un sí,
un no,
una línia recta.
I caminem cap a la seguretat.

Quan les paraules ja no valen...

Quan les paraules ja no valen
què ens qeda?
Tot
prescindim d’elles doncs.
Canviem de metàfores
o passem de metàfores!
passem a lacció!
serà l'única certesa
de la que estarem segurs.
Després ho racordarem
pero ja no sera igual,
no tindrà més sentit
que el que li done la raó.
Pero la vida no és això,
tampoc aquestes paraules,
si es queda ací no serà res.
La vida és aqest instant
el que acaba de passar
i el que ara vindrà.

(intempestivitats d’un 20 de Novembre, molt rallat, de vesprada)