Les emocions es consideren part de l'àmbit privat i no del que involucra a tot el món. Sempre ressona la secularització i separació de les esferes que Webber ens va explicar una vegada. Les emocions en sí no són bones ni roïns. L'adaptació de Darwin tampoc és un criteri, perquè algunes emocions resulten adaptatives o no segons el context. L'adaptació que proporcione una emoció no li dona ningun valor veritatiu. Per exemple, falses esperances poden resultar beneficioses, o desenvolupar la llei de desintegració de l'àtom pot acabar destruint la humanitat.
¿Hi ha repressió de les pulsions en la civilització? Froid deia que sí. Podem dir que més bé hi ha una estilització en la expressió de les emocions, que respon a una lògica capitalista que necessita maximitzar beneficis venent els mateixos productes de manera diferent perquè pareguen novetats.
Què és la ciència tal i com l'entenem ara i ací? Escapa a totes les influències i determinacions que alguna vegada algun filòsof ha esmentat? Tenim un gran mostrador on triar per fer front a la puresa de la ciència: determinisme físic, biològic, social, cultural, ètnic i fins i tot humà, la moralitat i la mort de déu de Nietzsche (mentre déu diu: "Nietzsche ha mort"), la religió, les pseudo-ciències (a priori diferents de la ciència de la que parlem), les estructures de Claude Lévi-Strauss, el psicoanàlisi de Freud, l'anàlisi marxista de la societat per classes, el fracàs de la raó, els moviments de minories, el postmodernisme, el colonialisme, les neurociències, la televisió i els telenotícies de Ramonet, la guerra, el mercat, el pacte social... hi ha tants noms per a tan poques coses que em venen ara al cap! Els filòsofs en saben més encara, vos anime a que els pregunteu a ells...
Quan un científic desenvolupa una teoria entren en joc valors epistèmics, racionals i altres més profunds que tenen a veure amb la seua manera de vida, que al fi i al cap és la capitalista, valors irracionals, ací. En aquesta etapa de canvi de paradigma sí que la ciència pot ser considerada irracional però el més important és la justificació i aplicacions d'aquestes teories i no com naixen.
Amb la lògica de l'acumulació, l'imperialisme (recordem també a Lenin! no és una invenció dels comunistes) i la globalització (també hi ha nord-americans que fan crítica) hem convertit el progrés en un fi matiex. No tenim ja ningun ideal de cultura com a fi. És propi de les societats en decadència la pèrdua del sentit de la vida: el món no té ningun valor en sí mateix, és un cúmul de fets empíricament explicables, tot és indiferent, matar o morir en guerra. Tot són nombres i estadístiques.
Què esperem que passe ara? L'esteticisme de la política ens tornarà a embaucar quan tornem a posar la tele? I més que res... cap on anem? Abans hi ha agut ja persones que s'an preguntat açò. He de pensar que ara pot ser diferent? De tot açò quedarà un subjectum que alimente el nostre ideal de cultura i salve la humanitat?
