Hi ha cares rodones, allargades, cuadrades, triangulars, cares diamnant o ovalades.
També es diu que hi ha qui fa bona cara, o mala, qui té cara de xiquet, o de vell, o fins i tot cara de mort. Hi ha cares simpàtiques, de sorpresa, d'esglai, de disgust, fastiguejades i, per descomptat, de felicitat. Cares boniques o no tan. Cares que no et cauen bé, cares que no recordes, cares que et resulten familiars...
Hi ha cares buides, profundes, esquerpes, absents, el·líptiques, interessants, hostils, cares de cansanci, de circumstàncies, de no saber què fer, cares que amaguen alguna cosa i cares que són el reflex d'alguna cosa. També està l'altra cara.
Hi ha gent que parla a la cara, gent que fa cara de poker, de pomes agres, de pocs amics... gent descarada i, per si no fóra prou, gent la cara de la qual es diu que és un poema. Interessant.
Però sense dubte la cara més curiosa és la pròpia. Sabem que la tenim, que ens acompanya, que és el nostre escut. Fins i tot la podem considerar part de la nostra personalitat perquè la reflexa. Però no l'hem vist mai directament. Sempre sabem d'ella a través d'un vidre (més reflexos), del tacte, o del testimoni d'una altra persona. Potser per això de vegades me'n oblide que jo també en tinc de cara.
3 comentaris:
M'encanta el que has escrit. Deixant de banda el "per suposat" que vull que corregesques per un "per descomptat" tot l'escrit m'ha encantat.
Potser pel fet que no recordem que tenim cara i possiblement perquè no ens l'hem vista mai com sí la veiem a la resta de persones, és el motiu pel qual de vegades no acabem de coneixer-nos a nosaltres mateixos i sols els altres sí indaguen un poc en la nostra expressió i es preocupen de desxifrar-la podran arribar a coneixer-nos molt més que nosaltres que som el cos que du enganxada la nostra cara i què mai no veurem al natural.
Fes cas a Aineta, tens massa talent com per no voler escriure amb la màxima correcció. Respectes les cares jo trobe curiós que no notem els canvis en la nostra cara -ni la dels fills- fins que no veiem una foto, éssent les que veiem tots els dies,igual és per això mateix.
Curiosa reflexió la teua, Fonter. És veritat que fins que no ens veiem estampats en una fotografia o separats per una llarg període de temps no som capaços de veure els canvis que la nostra cara va fent.
Tanmateix, no sempre sabem veure els canvis de la nostra cara, encara que ens vegem reflexats.
Tendim a fixar-nos en els cabells quan volem veure un canvi en nosaltres mateixos perquè és allò que més crida l'atenció. Però quan els cabells no han canviat sempre podem dir: bé no he canviat massa no? I l'altra persona calla i riu.
En canvi, en la resta de persones solem dir: com de gros/flac s'ha fet? està més vell no? o més jove? El cas és que això de veure'ns la cara crec que no s'ha inventat encara. Tot arribarà ... i potser aquell futur dia ens fartarem de veure'ns tot el dia.
Publica un comentari a l'entrada