He publicat a RXI un article d'opinió: "Música compromesa, per què?".
Música compromesa, per què?
Hi ha gent que ens pregunta per què fem música compromesa, per què polititzem la música o, més ben dit, per què fem de la música una ferramenta al servei del necessari canvi social.
En primer lloc, des d’una perspectiva personal, i sense pensar gaire, podríem dir simplement que gaudim fent-ho. Som del tipus de gent que no trobem tranquil·litat si no és en el frenesí creador del dia a dia, de la forma que siga. I a més ho fem servir per transformar el món, perquè som del tipus de gent que encara seriem més infeliços no implicant-nos per canviar-ho tot. Per açò ho fem.
Per altra banda, per què la música? No és casualitat. La música és art. La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural. Tota la gent que d’alguna manera ha sobrepassat el seu temps ha sabut estar per damunt de les formes de relació predominants en la seua cultura i en el seu art, per crear-ne unes de noves que, amb el temps, hauran de superar-se, o morirà l’art amb elles.
L’art no és simple repetició d’altre art. La música no pot ser repetició d’altra música, encara que sigui bona música. Els clàssics són aquelles peces que en qualsevol moment present tenen alguna cosa a dir-nos gràcies a la seva riquesa, però per a això ja estan ells. El que fa que la música siga una ferramenta molt valuosa a l’hora d’expressar la realitat que ens envolta, o a l’hora de proposar altres realitats, és la capacitat potencial de generar significats, combinant recursos literaris i musicals. Una metàfora, un canvi de temps o harmonia… tot açò ens fa veure que a la vida les coses poden ser d’una altra manera i, per tant, tenim l’obligació d’intentar aconseguir-ho. La música no ha d’aportar-nos una simple experiència estètica. De fet tot deixa petjada en nosaltres i aleshores tenim l’obligació de triar quina petjada volem deixar nosaltres.
Cada treball musical compromès amb aquesta tasca ha de poder expressar alguna realitat que ens desagrada observant-la baix el prisma de la deformació artística, i aquest té la capacitat de donar-li la volta a les coses per fer visible el que deuria de ser evident però que per un seguit de raons –de l’esteticisme a la política passant pels grans mitjans de desinformació– no ho és. L’esteticisme que ens venen, inclús la música que enes venen, és una simple repetició de patrons que conviden a la mediocritat en els millors dels casos. En la resta d'ocasions no transmet res.
El canvi social és necessari i la música ens ajuda a veure i fer veure d’una altra manera aquesta realitat absurda en la que estem immersos. Alhora, ens presenta altres realitats que cadascú haurà d’interpretar i continuar enriquint per a que siga possible la transformació real. Cada aportació és important perquè pot fer que molta més gent tingui ganes d’implicar-se i treure el que du a dins, allò que a l’escola li digueren que no estava bé treure perquè havíem de ser tots iguals.
A cada barri, a cada local d’assaig, hem de treballar per donar llum a allò que ens intenten amagar. La música ha d’embrutar-se o morir.