dijous, 25 de novembre del 2010

és realment important...




tinc ganes de barrejar paraules
són coses importants per a mi
qui sap si un demà tot canvie
aleshores potser açò em siga útil

ha eixit moltes vegades el sol
ha canviat l'horitzó de la meua vida
no puc dir què és el que veig
sé que en el demà està la llum

no puc dir que tinga por
de vegades tinc vertigen
estic content del que he fet
vull seguir sorprenent-me

no puc parar de pensar-ho
el vent ho porta i m'invadeix
la meua mirada es perd avant
segueixc al terra els meus passos

pretenc congelar el que aprenc
tot es fon a les meues mans
sempre resta alguna ensenyança
i novament ho faig

prenc la realitat com a tràgica
és important que siga caòtica
el que escric no és la veritat
solament se que és real

diumenge, 7 de novembre del 2010

seducció...



ningú sap allò que amaga
imaginació no la supera
ella arriba però esvara
no la pot tota sencera

tan de temps has desitjat
arribar de nou on ella
quantes voltes canvies plans?
l'altra gent es desespera

il·lusió porta esperança
si la trobes per sorpresa
ja no toques més el terra
si et saluda tan contenta

qui aleshores imagina
aquella joia riallera
tan anhelada com esquiva
al trencar la barrera?

ara parles com un home?
ni tan sols mires a ella
què faras si esteu a soles?
tremolar la nit sencera

el poder de convicció
serpenteja en la paraula
també ajuda el pantaló
si en ell puja la muntanya

conta coses, fes-la riure
saps què vols, res no t'atura
tan segur i amb confiança
ella es sent ja més segura

per ací una mà tropessa
la cintura és bon inici
acarona ella distreta?
això sempre és bon indici

troba excuses, més contacte
el cabell darré l'orella
dis-li d'ella el què t'agrade
seus ulls cauen? pot ser teua!

dimarts, 2 de novembre del 2010

Teo...


94. Felicitats Teo. Et vull.

dijous, 28 d’octubre del 2010

recordes?



recordes les hores tirats al teu llit?
el temps no passava gaudint com a bojos
parlavem i reiem, també ens feiem rojos
recordes les tardes qe es feien de nit?

recordes mirades de complicitat?
hi ha tants moments que hem rigut dels demés
no era per malícia aquell divertment
encara ho recordes rient, veritat?

recordes fent plans com hem il·lusionat?
jo res en sabia que era tan senzill
tu veus la rialla, no veus el perill
com és que de res fas quelcom especial?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

confusió...



resten paraules per dir el qe veig?
sols cal posar-me i escriure el qe senc
m'omplin els dubtes si mire al carrer
trobe aquest món que està molt malament

mire endins i el paissatge es confús
estones camine i s'escapa la llum
la busque a palpentes fent recorregut
no tinc gens de por si que allà ets tu

els dos horitzons són preocupació
remei trobaré per a tal situació?
remet la memòria la vella poció:
en un la paciència i en l'altre l'acció

dilluns, 18 d’octubre del 2010

possibilitat...



Impossible...

no mirar les teues fotos
no quedar bocabadat
no sentir alguna cosa
no tornar-te a recordar
no cantar mentre camine
no parlar amb papallones
no pensar-te
no besar-te
no cridar-te en silenci
no acostar-me quan et mire
no enyorar-te quan marxe
no dir-te quant t'estime

amb tu...
l'amor ara és possible!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

papel-avión...



no se restar callado cuándo sé
que el sentimiento acalla la razón
a veces no me explico, ya lo sé
ser libro abierto no es mi profesión

hace ya tiempo que me pregunté
porqué la luna sale tras el sol
porqué un lunático cómo yo
sigue la estela de tu corazón


de madrugada creo que era
ya no me acuerdo si era yo
quién recorrió tu espalda entera
robando besos de pasión

espero no tengas en cuenta
perdóname, si es que fuí yo
quien erizaba tu silueta
con mis caricias, juguetón


ahora te lanzo este papel
mis manos transformaron en avión
todos los sueños llorados en él
va directo, apunta, a tu corazón

diumenge, 5 de setembre del 2010

franges i pous de la mort...



El terra és sec però els ulls són plens de llàgrimes
no entenc perquè aquells xiquets són els culpables


La història pega tombs i bofetades. Els senyors, sabent-se cruels en un passat, arrastren una llosa en la consciència que deixà fa anys un rastre de sang jueva per on passava i ara demanen disculpes i proclamen drets i deures amb pretensió d'universalitat per no caure en els mateixos errors. Els vassalls, potser per venjar un passat vergonyós, ara condemnen als seus veïns més febles a un infortuni pitjor que els que ells van patir i els enterren dibuixant barres i estreles sobre la seua tomba.

Jo no porte cascs blaus
sols pedres a les mans
i el desig de lluitar
pel meu poble assetjat.

Ja senc el remor
ja veig el fum
ja note l'olor
la mort als meus ulls.




Som part del territori anomenat oriental. Els pous de petroli dibuixen gran part de la nostra geografia en limaginari d'aquells qui els assetgen.

Les imatges externes creades de nosaltres sols són deformacions inventades per encaixar la nostra cultura en esquemes de coneixement que pretenen fixar una realitat desconeguda per atrapar-la i dominar-la.

La terra mai ha sigut santa. La religió sols ha baixat a la terra per a desolar-la perquè les forces del capital ara i altres tipus de poder abans han anat de la seua mà. Els paradissos promesos només fan que condemnar al sofriment dia a dia als que estem ací baix ara, als que xafem aquest sòl que la guerra ha arrassat, als que estem condemnats a morir en aquest paissatge dessolador, en aquest camp de batalla inhumà. Les maniobres militars envien salvadors uniformats que dispararan sense mirar ni tan sols a qui perquè estan acollonits. Els han menjat el cap des de xicotets. Els diferents no mereixem viure, només servim per restar al servei dels seus interessos durant un temps en forma de mà d'obra barata o moneda de canvi en operacions de concessions territorials o explotacions petrolíferes.


dissabte, 4 de setembre del 2010

calent amor fred...




la sang freda
el somriure fingit
la tendresa desespera
alguna cosa fugix

per sort
resta intacte l'amor
entre els dos amants
que ara es miren

i mentre ho fan parlen
ara callen
cançons del desig
que no cessen

les mans busquen
la distància amaga
infinita divisibilitat
de matèries immantades

dilluns, 9 d’agost del 2010

si em dius...




desperte, perplexe, et tinc al meu costat
un altre dia creia haver somiat...

t'agafe, tabrace, et senc a prop de mi
quin color més bonic té aquest matí


sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí


i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...


m'aprope , et mire, ets tu per qui suspire
el teu calor és el que necessite...

recorde, alegre, tot el que em compartit
tot el que vam sentir aquella nit


sentir la teua veu ho es tot per mi
no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir
un dia més fent junts aquest camí


i si em dius vine no podre dubtar
no perdré el temps pensant en el demà...
el meu amor és vertader amor
si et tinc amb mi res no pot ser millor...

dimecres, 5 de maig del 2010

estela...


ja fa tant
que no he escoltat
allò que em dius sense parlar

tant de temps
he recordat
cada cop que ens hem mirat


la distancia es fa mes llarga
ningú la podra salvar

la teua absència més amarga
et necessite a meu costat


no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà


no veig clar
que hi ha al davant
no sé on em portarà el demà

els teus ulls
em fan volar
emb ells és amb qui vull somiar


se que brilles amb llum pròpia
jo sense tu estic apagat

ací baix sols veig inòpia
baixa del cel, tu em guiaràs


no calen perquès
no digues res més
tu eres l'estel que em guiarà

divendres, 16 d’abril del 2010

amistat...



"Mes enllà de la tristesa
on no existeix el malestar
hi ha un món que es diu amistat

Més enllà de la inocència
corrent el risc d'autoafirmar
has de ser fort per arribar"

"Més enllà". La Comuna.


Arran d'una cançó que estem gravant amb La Comuna m'agradaria esmentar la importància que tenen a la vida els teus semblants, la gent que comparteix alguna de les teues formes de veure la vida o que fins i tot no fent-ho t'aprecia i està al teu costat sempre. Els nostres amics són un tresor que ens l'hem trobat i l'hem elegit a la vegada, un tresor que ens obri les portes a un món que és el nostre, on estem a gust, un món semblant al que volem construir.

Quan mires pel penya-segat de la incertesa
qualsevol imprevist et pot fer dubtar
has deixat enrrere la llum que et guiava
és ara quan comença la veritable tria.

El camí cap a aquest món mai el faràs sol
sempre tindràs la companyia dels teus
les seues petjades et guiaran si les segueixes
més enllà de la penombra trobaràs l'amistat.


dilluns, 8 de març del 2010

més dona...



Visca la dona!!!

No està de sobres remetre'm al que digué ací fa un any. Deu ser de les poques coses sobre les quals encara pense igual...


dimecres, 24 de febrer del 2010

diversidad, ideología, originalidad...



El que toma una ideología como dogma es porque no sabe qué significa ideología ni falsa conciencia, ni como ésta se origina. Defender un determinismo descontextualizado, que no va con su tiempo, es no entender las leyes más básicas del devenir histórico que aparentemente profesan. Y es que no hay nada más rastrero que reificar un proceso dialéctico, abstraerlo y convertirlo en dogma para siempre. Esto es no entender nada.

Por otra parte, amigos relativistas, la ideología surge por contraposición a algo, y no es cosmovisión. Entiéndase bien esto. Lo deseable es que desaparezca la primera pero no la última. La desaparición de la ideología no es totalitarismo porque no hay una ideología impuesta a nadie. Y me gustaría advertir a los posmodernos que su relativismo y diversidad son ya una postura que me parece que se toma muy acríticamente idealizando esos conceptos en medio de una historia europea capitalista. Quienes se alzan como grandes defensores de minorías no son axiológicamente neutrales y pretenden también un reconocimiento como algo grande en la historia. Y así quedarán lo quieran o no, como un movimiento grande de los 80 y los 90 del cuál sufrimos algunas consecuencias indeseables por la perdida del rumbo y el amoralismo. Defendemos una democracia abierta, que no margine, que no excluya a minorías y grupos sociales, si. Pero, ¿para qué? ¿para seguir dando cabida en la sociedad a quién? Una diversidad que solamente fomenta y justifica la libertad para explotar no es algo deseable. Pero claro, parece que esto no se puede decir... todos tenemos nuestra voz activa y así debe ser, ¿no? Más bien la voz de los periódicos, de la tele, del vecino, del profesor... ¿es nuestra voz la que habla? Saltemos un poco por encima de nuestro momento histórico y veremos que no somos tan originales! Quizá este sea otro prejuicio posmoderno...

Quizá no hayamos tomado conciencia de nuestra posición en la esfera social y vayamos todo el día repitiendo eslóganes que escogemos del escaparate según calmen nuestra avidez de novedades de mejor manera para restregárselos o vendérselos luego al vecino y continuar así la rueda. Quizá acabemos siendo un patrón diseñado por el márketing estemos a su lado o en contra de él. ¿O esque no se venden estéticas revolucionarias fabricadas en Bangladesh, Taiwan, etc.? parece que de nada se puede hablar ya dentro de este permisivismo que nos han vendido. Y los que hablan repiten eslóganes, a favor o en contra, pero eslóganes que no son más que mercancía que quedará obsoleta con la llegada de una nueva temporada de imágen y moda.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Canon...



Adorno deia que no és possible escriure poesia després d'Auschwitz. Per raons totalment oposades pense que és difícil fer música després del Canon de Pachelbel. Sempre m'ha paregut un dels moments més alts de la creació estètica. El seu obstinato per a Basso Continuo és infinit.

divendres, 12 de febrer del 2010

el que diu la guitarra...



El que senc
el que em passa pel cap
el que ja no m'importa
si està ella al davant

El que he fet
on he anat i he tornat
la meua carretera
tot queda al meu pas

El que cante
el que diu la guitarra
quan ella li parla
a l'orella de mi

El que dic
el que escric, el que pense
el que li he insinuat
el que encara no he dit


Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu


Un somriure
una sola mirada
és tot el que anhelava
i somiava despert

Recorrent-te
una sola vegada
al teu món naufragava
enmig d'un mar obert

Una sola paraula
accelera el meu cor
i em recorda
que encara sóc viu

Un grapat de renglons
m'he deixat a algun lloc
esperant
a que acabe la nit


Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
aquest viatge
comença on vulgues tu

Res no importa
si fem el camí junts, tu i jo
si aquest viatge
em porta fins a tu


(No m'he tornat boig d'amor ni m'he oblidat de la política i tot això... tornarà, espere. No patiu, impacients! U escriu el que li ix... és tot!)

dijous, 11 de febrer del 2010

mis palabras y, quizá, también las tuyas...



Es curiosa la manera en que unas palabras sirven para desear otras. 'Yo' desea muchas veces a 'tu', por ejemplo. Otras, como éstas, son escritas por placer o por deseo, quizá también de placer si nos ponemos una capa con subyectum hedonista. Hegel decía que hay una cosa que el deseo desea por encima de cualquier otra. El deseo se quiere a sí mismo, al igual que la voluntad de poder se ha de querer a sí misma por encima de cualquier otra cosa, por establecer un paralelismo. Podría parecer curioso pero no lo es. Tampoco es curioso que mi deseo seas tu, o más bien que yo desee tu deseo, si no es lo mismo. Quizá sí sea curioso que mi deseo sea ya placentero mientras es eso, deseo, pero ¿cómo no gozar de tu imagen diseñada por mí mismo? Se me ocurre ahora que posiblemente, al igual que cuando nos imaginamos algo malo o terrorífico lo hacemos de la manera que más nos estremezca, también te recuerde yo a ti falseándote a mi gusto. Me gusta que lo haga porque después, cuando realmente te veo, me llevo la grata sorpresa de que te estaba pervirtiendo en mi recuerdo.

Nunca escapo del todo a las palabras. Nunca me someto totalmente a ellas tampoco. ¡Aunque no puedo evitar que al decir esto nuevamente son ellas las que hablan y no yo! Definitivamente no hay otra manera que concatenar palabras para desear. Son ellas las que desean y no yo. No las pienso a ellas. Ellas me piensan a mí. Ellas son metáforas unas de otras.

Lo único que me queda quizás es lo que puedo hacer ordenándolas de diferente manera para ver qué puedo provocar en ti, algo que no se pueda expresar. Pero voy a dejar que sean ellas quiénes hablen porque el ellas han sido las que han provocado esta maraña.

Ojalá me queden aún por oír muchas palabras. Ojalá me pueda permitir por mucho tiempo estas licencias que practico, pervirtiendo toda lógica, escapándome a toda regla, intentando reflejar aquí lo que siento. Ojalá las palabras escondan muchos conceptos, y otros los cree yo. Muchos los he descubierto en ti y todavía, por suerte, no he sabido encontrar la palabra con la que reflejarlos. Mi imaginación escapa a mis palabras muchas veces, tan pronto como mis palabras se refieren a ti o se disfrazan de metáfora. He aprehendido nuevos conceptos durante el tiempo que las palabras servían para llegar hasta ti. Espero que las palabras me aseguren llegar a buen puerto, y que todas las que he articulado, de la manera que sea, me lleven hasta ti. Que las palabras sigan provocando en mí muchos de esos pocos instantes en los cuales se me hace la boca agua intentando pronunciar tu nombre o me ocurre algo que no se puede nombrar al oír el mío desde ti.

Ojalá encuentre ese ordenamiento misterioso de palabras que permita hacerte comprensible lo que yo no entiendo. Ojalá queden palabras para que sobren palabras.

dilluns, 1 de febrer del 2010

cara...



Hi ha cares rodones, allargades, cuadrades, triangulars, cares diamnant o ovalades.

També es diu que hi ha qui fa bona cara, o mala, qui té cara de xiquet, o de vell, o fins i tot cara de mort. Hi ha cares simpàtiques, de sorpresa, d'esglai, de disgust, fastiguejades i, per descomptat, de felicitat. Cares boniques o no tan. Cares que no et cauen bé, cares que no recordes, cares que et resulten familiars...

Hi ha cares buides, profundes, esquerpes, absents, el·líptiques, interessants, hostils, cares de cansanci, de circumstàncies, de no saber què fer, cares que amaguen alguna cosa i cares que són el reflex d'alguna cosa. També està l'altra cara.

Hi ha gent que parla a la cara, gent que fa cara de poker, de pomes agres, de pocs amics... gent descarada i, per si no fóra prou, gent la cara de la qual es diu que és un poema. Interessant.

Però sense dubte la cara més curiosa és la pròpia. Sabem que la tenim, que ens acompanya, que és el nostre escut. Fins i tot la podem considerar part de la nostra personalitat perquè la reflexa. Però no l'hem vist mai directament. Sempre sabem d'ella a través d'un vidre (més reflexos), del tacte, o del testimoni d'una altra persona. Potser per això de vegades me'n oblide que jo també en tinc de cara.

dijous, 28 de gener del 2010

camí triat...



Ella sap de mi molt més que jo mateix
també sap què pot passar entre nosaltres
si no fora perquè em pot portar fins a tu
la deixaria com cada nit però per sempre.

Queden encara molts camins per recórrer
molts els he fet ja sol sense adonar-me'n
m'acusaran d'idealista si t'imagine al capdavall
però l'espera no la faig si no es per tu.

Moltes de les cançons ja te les he regalat
abans d'escriure-les ja et pertanyien
no són les paraules un bon mitjà per a aquest viatge
en elles es perden molts llocs recorreguts.

Potser el que conta al final es el destí
però ara no hi ha més qe fer camí llarg
somiant o despert, dasein o reflexiu
serà indiferent això si m'esperes tu.

somiar creure...creure somiar...


Una sola paraula seria suficient
potser siga l'elè allò que anel·le
és indiferent el que es diga
en eixe moment s'atura tot

bategant a semifuses tot es fon
com es fon la caricia autòmata
que dibuixa una silueta perfecta
que s'esborra si pretenc recordar-la

precisament per aquest intent
me n'adone que era un somni
si fóra realitat ni ho podria inentar
ella m'ompliria tot el dia

trobant el que he buscat?
buscant el que he trobat?
s'ha perdut tota esperança
el plaer és tan solitari com fidel

la guitarra ja no parla
escolta però calla com qui otorga
no m'estima la filosofia
obre finestres on no veig ni el vidre

set vides no seran prou
perquè ningú arriba a la segona
l'anhel mor al final solitari
com mor un somni fet realitat

la solitut fa moments eterns
altres ni deixen rastre
la búsqueda és desesperada
com fulla caduca en hivern

ombres des de teulades
carrerons sense sortida
túnels inacabables
pous sense fons

en tots aquests llocs t'he trobat
a la imaginació inexistencial
com, si no?
al carrer t'he perdut però.

dijous, 21 de gener del 2010

mort... i què?

Sóc conscient que arribarà. Però falta tant...
durant aquest temps he d'aprofitar
per deixar al meu pas una petjada
que marque el terreny aquest que hem xafat.

Hem divisat un món que està trastocat
un altre que plora de tant de mal
i un altre en la ment, no sabem com és
però ens sobren raons per lluitar demà.

No és una moral reactiva al final...
és força creadora i autoafirmant
sols té un camí el que ens fa feliços
la nostra empatia amb el més petit.

Lluitem contra estereotips
contra actituds interioritzades en la gent
contra qui vol fer creure que estem delirant
i tot ho fa per pròpia comoditat.

Hem ajudat a donar un gran pas
a la història d'aquest món globalitzat
no demanem resultats al moment, immediats
però sabem que tot açò no es pot parar.

Ja arribarà el moment esperat
la possibilitat d'impossibilitats
el final del trajecte, de la partida
l'última caiguda en aquest combat.

divendres, 15 de gener del 2010

art...

La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural. Tota la gent que d'alguna manera ha sobrepassat el seu temps ha sabut estar per damunt de les formes de relació predominants en la seua cultura i en el seu art, per crear-ne unes de noves que hauran de superar-se o morirà l'art amb elles. Al carrer, a les parets, dins una cervesa, en la contraportada d'un llibre, en el cristal d'un cotxe, qualsevol lloc és bo. Gaudim fent-lo. Som del tipus de gent que no trobem tranquilitat si no és en el frenesí creador del dia a dia, de la forma que siga. I a més ho fem servir per transformar el món, perquè som del tipus de gent que encara seriem més infeliços no implicant-nos per canviar-ho tot. Per açò ho fem.
Hem de traure el que portem a dins. L'art, com la filosofia, ha d'embrutar-se o morir.

Acció Revolució Tots

dimecres, 6 de gener del 2010

prioritzar...


Que com es fa per escriure?
Que algú em diga primer com s'escriu per a fer, per favor.

dimarts, 5 de gener del 2010

La Comuna...



Ja tenim al carrer el nostre primer CD. Els meus amics Joan Palomares, Joan Angel ("Jony" per a mi) i jo, Andreu ("Todo" per a ells), hem realitzat un primer esboç d'un projecte que esperem que dure molt de temps. És un CD que pretén reflexar algunes de les coses que ens han passat durant l'any que hem estat vivint junts a València i també durant el viatge que hem fet aquest estiu a Cuba. Esperem que a tota la gent li agrade la nostra xicoteta aportació artística que, a banda d'això, pretén fer pensar a la gent, ja que el més important no és el que expressem sino l'efecte que podem causar en una altra persona quan escolte la nostra música.

Donem les gràcies a Fausto, de l'estudi Pocapela, pel treball fet amb nosaltres i la seua orientació, que ha ajudat a millorar les bogeries que ens venen al cap.


Entra al nostre myspace si vols escoltar-nos:


Espere que vos agrade!


dimecres, 23 de desembre del 2009

tiempo...



Para todos aquellos que dicen: 'no tengo tiempo'.

Me río del progreso contínuo en general pero me disgusta bastante su concepción lineal del tiempo. Yo parto de una concepción cíclica del tiempo. Con esto me ahorro los creadores, no los necesito. La creación del tiempo es algo... digamos que... no muy plausible para mí. Implica un momento antes del tiempo, es decir, un tiempo que no es tiempo. El año pasado, en Lógica, podríamos hacer algo así como:

1 C→¬T
2 C→T
3 - C
4 │ ¬T MP 1,3
5 │ T MP 2,3
6 - ¬T∧T IC 4,5
7 ¬C R.Abs 3-6


Por otra parte, es cíclica "para mí" no porque para otro pueda no serlo sino porque entiendo que una concepción del tiempo no puede ser eso mismo si no es de la forma "para X". Mientras yo estoy la maquinaria temporal gira. Si no no lo hace. Pregúntale a una piedra acerca del tiempo. Que yo necesite o me sirva de él no significa que sea. Una persona es como un reloj con pilas. Muerta la persona o acabadas las pilas preguntémonos qué ha sido del tiempo.


Pasando a cuestiones más interesantes, opino que cuando trabajamos para pagar la deuda del televisor y el sofá en el que estamos clavados cada noche nos estamos equivocando acerca de nuestras propias posibilidades, aspiraciones, y papel en la sociedad. Cuando, además, llegamos al punto de sentir miedo de perder esos objetos, es entonces cuando el sistema nos ha ganado la partida.

Estamos, entre otras cosas, empleando mal nuestro tiempo y, en consecuencia, dejando de vivir nuestra vida de manera mejor. Hemos de dar un poco más de importancia a nuestro tiempo. No hay, para nosotros, vida atemporal, ni tampoco tiempo relativo a nosotros fuera de una vida. Este sistema que nos ha ganado la partida en casi todos los aspectos nos deja una parte de lo que nos ha quitado para que creamos que somos dueños de nuestra vida. Nuestra vida es estar eligiendo y, con ello, lo que elegimos. Pero no durante todo el tiempo sabemos elegir. Tampoco queremos a veces... Aunque creamos que ese tiempo mal empleado no es tal cosa y que continua siendo nuestro tiempo a conciencia y porque lo elegimos, cuidado. Sí, claro, en última instancia somos nosotros los que prendemos el televisor (no te olvido Sartre), pero ojo con la invención e interiorización de necesidades y de lo superfluo.

Atentos a la ecuación que me saco de la manga:

T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO

Entregándoles el tiempo que nos dejaba para nosotros como tiempo para el ocio, expresable ahora como:

T,OCIO = T,PERDIDO + T,NECESIDADES INVENTADAS

nos queda que:

T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO = T,SISTEMA

es decir, que nuestro tiempo total es el tiempo que el sistema ha pensado para nosotros.
¡Ya podemos estar orgullosos de ser un buen ciudadano!

Pero no todo está perdido en esta ecuación. Teniendo en cuenta que el saber no ocupa lugar pero sí tiempo, dónde lo metemos?

En este sistema el T,TRABAJO normalmente es tiempo dedicado al funcionamiento de la maquinaria y a la planificación de pérdida de tiempo tanto de nosotros como de los demás usuarios mediante la obsolescencia planificada o similares. Lo que le interesa al sistema que aprendamos durante el T,TRABAJO, como he dicho, está a su servivio. Es difícil tratar de encontrar un lugar durante este periodo para cosas provechosas.

El T,NECESIDADES (es una noción un tanto ambigua pero cada uno tendrá la suya supongo) tampoco parece ser susceptible de ser violado ni sacado de su rutina. No imagino a la gente leyendo, por poner un ejemplo, mientras lleva a los niños al colegio o se lava los dientes.

Bien, si teníamos que
T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO
se supone que entre estos tres hemos de encontrar un lugar para dedicarnos a cosas interesantes. Lo que sería:
T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES ∨ T,OCIO
Parece que está bastante claro. Pasemos sin más a ver qué nos dice la notación lógica con la ayuda de la propiedad asociativa, por si acaso. Tenemos:

1 [(T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES) ∨ T,OCIO]
2 ¬ (T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES)
3 T,OCIO SD 1,2

El silogismo disyuntivo, o MTP, no deja lugar a dudas.

Si queremos que nuestra vida merezca la pena ser vivida dediquemos el poco tiempo que tenemos a cuestiones importantes. Que no se nos escape esta reflexión de las manos.


Por cierto, muchas veces digo yo también 'no tengo tiempo'. Espero que con buen criterio.

divendres, 4 de desembre del 2009

mmm...



Una gota de tu piel...
el tacto de tu sudor...
el olor de tu mirada...
segrégase mi fuego.

Oigo pasos...
se acerca tu boca...
me invitas a probarte...
erectas mi deseo.

Cierro los ojos...
mis manos te ven...
escucho tu silueta...
su canto me llama.

Bajo hacia tu cielo...
experimento tu gravedad...
recorro sensaciones...
saboreo tu profundidad...

dijous, 3 de desembre del 2009

buscando en mi interior...



Te siento dentro
suavemente te deslizas
te tiras al agua
tu aroma me salpica.

Dejas en mí un gran vacío
tras instantes de indecisión
glorioso trance la purificación
vuelve a su cauce mi respiración.

dilluns, 16 de novembre del 2009

La pereza de la razón está de moda



Con palestinas no se salvan vidas. Pero el uso de este objeto quiere ser o devenir algo aquí.

[Mezclaré juegos de ámbitos distintos para intentar esclarecer la cuestión por contraposición. Intentaré interpretar la sociedad cuando razón y poder van de la mano y pretenden mostrarse inofensivos curanderos ante los ingenuos.]

Volviendo al caso del objeto que tanto me irrita, la conciencia de apoyo es quebrada por razón de la pereza. De apoyo, he dicho. No apoyo como consecuencia de conciencia y causa de mejoras. La 'conciencia de' puede ser falsa, quebrada, no consigue salir de sí misma, tiene conciencia de sí por mero análisis de su concepto, y entonces es objeto, al igual que el trozo de tela. Y en este caso es obvio que se equivoca quien cree que sustenta o promueve lo contrario de lo que realmente alimenta. La vida es posibilidad, y con ella responsabilidad en la elección, pero elige mal la persona el ser del cual deviene en un maniquí y se convierte en prototipo de existencia inauténtica.

La simbología como uso nunca tuvo menos que hacer en el terreno de la política. Se pensaba que llevarla significaba algo. Cuando se pregunta al sujeto portador del objeto acerca de él, se advierte que este último es solamente un portador correlato de un referente, desprovisto de sentido para el primer portador. No es que se deba exigir en el juego cotidiano este referente, no es él el elemento significativo del juego, no es esta la cuestión. Pero no puede realizar bien su papel una pieza blanca en cuanto a su simbología y forma pero que juega para las negras de otra partida porque ha perdido su tablero. Su fin y lo que le da sentido a este sirven ahora al contrincante. Esta es la regla pretendida por el sistema. Mi hipótesis está retroactivamente confirmada por la excepción de todas las entidades del género Arma X. Parece que todavía hay alguien con conciencia de lo que hace en el juego, alguien que sea algo valioso en él y lo sepa, alguien que sirva para algo pero no a nadie. Pero qué inútil es llevarla si no se es un X. Incluso se nos demuestra inversamente beneficioso hacer uso de ella fuera de esta ecuación. Fuera de este dominio ella está al servicio de la apariencia, de la moda, de la R-evolución y su justificación.

Se oye: "Por qué no te pillas la morada? Iría a juego con tus zapatillas..."

Me parece que no es esta la revuelta. Es la R-evolución del sistema contra nosotros. Sus tentáculos han vuelto a presentar-se en una dimensión que antes luchaba contra él pero que ahora lo conforma. La superación en este caso vuelve a contener la negación de su afirmación (porque no hay negación sin afirmación como no hay proposición falsa no susceptible de ser llamada verdadera cuando alguien externo interpreta) y la ha hecho suya. Ahora lucha como una fuerza más de sus filas no sujeta a ninguna Ley en el sentido ingenuo iluminista. La instrumentalización lo niega todo y lo absorbe, la Revolución racional está al servicio de la R-evolución de la corporación burguesa. Curioso proceso este de la diosa Razón tan adormecedora ahora como eficaz antes en Auschwitz, masacradora en Irak o sometedora en el ámbito legislativo.

Ahora bien, que no olvide la mediocridad atadora de esta Razón que el sistema no es el Todo. El sistema está negando algo ahora pero acabará envuelto en algo muy superior. No es que deba creerse en un desarrollo racional de categorías contrapuestas al estilo hegeliano, ya nos advierte Benjamin que la historia es más un cúmulo de atrocidades que dejan un paisaje ruinoso que un plan racional que llevará a la plenitud humana, pero se puede aprender de la experiencia, y se debe filtrar de esta, a partir de la interpretación de los hechos, con qué nos quedamos y con qué no. Entonces el papel de este sistema solamente será ser un ejemplo de mal gusto, como la palestina en este texto.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Alzar el vuelo...



-Si pudiera hablar con ese volátil le contaría lo que se oye allá abajo por todas partes:
"¡Eres importante! ¡No dejes de representar tu papel! ¡Haz que no pare la rueda! ...y tendrás recompensas a docenas al cabo del año."

[El total del mecanismo está conformado por cada pieza en un espacio y tiempo. Cada pieza se conforma con su espacio y no puede sobrepasar su tiempo.]

-Incluso el hombre sentado con su radio en la puerta del supermercado es parte activa de ese juego.

[La responsabilidad llama a la puerta. No obtiene respuesta.]

-Regalarle una parte de tu amputada remuneración mensual es... ¿Solidaridad o pura ignorancia? Aparte impuestos y fondos comunes... ¿Para qué? ¿encima he de ser yo el que cargue en mi conciencia el peso de su situación? ¿a cambio de qué? Bueno, me pagan por ser el malo... y además, ¡que coño! mi conciencia dura lo que tarda en llegar principio de mes, va acrecientándose conforme mengua mi bolsillo para volver a morir con la llegada de la nueva paga. En la dialéctica del amo y el esclavo no fuí yo quién eligió, no estaba yo cuando los dados hablaron y se distribuyó el reparto.

[¿Proceso dialéctico ha dicho? ¿se explica por lo que no es? ¿dónde está su negación? Se ha asomado por el umbral pero no ha entrado. La negación de la negación ha llamado para decir que no vendrá. Y de la superación algunos dicen que es solamente un mito.]

-Aver, ¿No me robaron ya a mi mi parte? ¿o quizá me estoy confundiendo y esa parte no me pertenecía? ¿pertenezco yo a la parte? Me stoy enredando. Lo que se es que ella me esclaviza. El engranaje convierte lo que es mío en lo que es de todos, y lo que es de todos ya no es de nadie. Espero comprenderlo correctamente porque está en juego el que mañana me levante cuando suene el despertador. Aver si me quedo esos cinco minutos más que resultan ser dos horas y durante ellos encuentro a ese pájaro... Si es así ojalá me lleve donde pueda ver sin tapujos la ideosincrasia de esta treta.

[Se sueña con sueños mientras se sueña. Mientras no se despierta se piensa el deseo. Una vez despierto se escapa uno mismo de la realidad.]

-Parece que las preguntas fundamentales no obtuvieron respuesta nunca donde yo vivo. Quizá la diferencia esté en que ya no se preguntan mis coetáneos: "Papá, ¿Porqué hay ricos y pobres?". Se cree en intereses, suerte, dioses. Quizá ya ni eso. Mi verdad es que quiero creer en ese pájaro. Quiero volar alto, alejarme del melodrama. Les pareceré más pequeño a los demás intérpretes, soy consciente de ello, pero yo al menos habré volado.

dimarts, 15 de setembre del 2009

sembrarem la consciència...


Com un arbre que creix
que s'estira i que floreix
les idees broten en la gent
que es cuida i s'enriqueix.

Cada cosa al seu moment
sempre alerta als canvis
el substrat de la consciència
fermenta amb l'expreiència.

La potencialitat es fa acte
la sensibilitat la posa en marxa
després podem les impureses
per reforçar les nobleses.

Si acabem de sembrar
no tingam por a demanar
per ingenus que pugam semblar
un altre parer a un company.

Ho hem de traure de dins
som únics, com també els nostres fruits
però el llegat de collites anteriors
és tot un cultiu de molt de profit.

Som originals
no volem semblar banals
però si el terreny no ens és favoralble
no sigam arrogants.

Omplim de bones tries el cabaç
no esperem massa per fer balanç
no deixem la sembra per cap d'any
revoltem-nos quan cal!

divendres, 28 d’agost del 2009

jo també vull un partit!

Si usted es racista, liberal o le van las comisiones...
apúntese a la democracia estatal! todo son ventajas!
(Eso si, deje la cabeza en casa...)



Passar el temps aguardant...
míting ací, debat allà, trinxera còmoda.
Però, i si algú fa pensar?
D'idiologies no s'omplin boques, això segur.

Tampoc de banderes, himnes ni fronteres.
Representen, signifiquen o refereixen?
Frege o Kripke? No,no... deixem-ho.
Fan sentir bé, no?

Sí, sí. Diuen.
Identifiquen, reivindiquen i enorgulleixen...
com s'explica un sentiment?
A! que no és succeptible de... deixa-ho.

Aleshores... autonomia sentimental o gràcia? No,no...
Permeten, justifiquen i legitimen.
Instrueixen, domestiquen i alienen.
És cara la comoditat, sí.

Però... a qui li importa?
panxa plena, ulls tapats i cervell... mmm...
drap en la mà, carnet a la butxaca i himne al mòbil!
Paper de teatre, aposta segura! per a que arriscar?

dilluns, 10 d’agost del 2009

carta a la Comissió de Festes...

A propòsit del vergonyós llibre de festes que ha editat l'Ajuntament de La Font i la Comissió de Festes, en un tamany de 29,5 x 21,5 cm (que no cap ni en les bústies i les dones majors han d'anar a l'ajuntament a per ell) els he enviat al seu correu de sugerències aquesta carta:

"En primer lloc, em pareix vergonyós el llibre de festes que heu editat. Pareix mentira que els partíceps de la burocràcia parleu de crisis. A quina en concret es referiu? A l'econòmica, a l'ambiental, a la crisi de valors? M'agradaria que ho explicareu, perquè em sembla que les patiu totes.
Malgastar diners i recursos per a editar eixa merda de llibre amb pseudopoesia barata i propaganda dels polítics està fora de lloc. Un dels que escriu parla en les seues dos poesies de la llibertat i la repressió en un llibre de festes editat per una empresa privada de Paiporta, i baix la supervisió de la Comissió de Festes i l'Ajuntament, vergonyós. A més, també parla del matrimoni eclesiàstic i l'amor a la parella, quant ell abandonà la seua família per anar-se'n amb una altra, cosa que em pareix perfecta, però que li lleva tota credibilitat i respecte per part meua. Podriem dir que és el Al Gore de La Font. I la poesia de la contraportada (la de la fotògrafa) ja vos deixa per baix de l'altura de les sabates; una crítica a la tradició en un llibre de festes patronals, és l'antinòmia més gran que podrieu haver fet, per a gust meu, increïble, felicitats a la fotògrafa, per cert. Però, clar, segur que ni vos heu adonat d'això, més preocupats en l'aspecte quantitatiu que pel qualitatiu del llibre. I ja no parlem de les fotos de Camps, Rus o Gaspar, comissaris de corporacions que es posen el trage de salvadors de nosequin dimoni estatal. Vos felicite, m'heu sorprés, pensava que no es podia caure més baix, però ara veig que sí."

M'he deixat molt. Si algú vol dir-los alguna cosa més a aquests malgastadors de recursos escriviu a cabutsperlafesta@gmail.com.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Cuba



Me parece que ahún respiro tu aire
oh maravillosa isla!
tu humedad y tus palmeras
tu solidaridad y tus risas.

Ya esa llegada
un tanto extraña
tragicomedia ahora recordada
me hacía ver

que el dictado de tu máscara
no era tan duro como lo pintaban
no era tan horrible como deseaban
era simplemente esperanza.

Esperenza existencial
de libertad entre fronteras
de manteles de hierba sobre la tierra
que se mantiene firme en medio de ese mar.

Un mar de todo un mundo
de injusticias y de tristeza
de capitalismo y realezas
de libres mercados y pobreza.

Quién fuera cubano!
con todo ese polvo en las aceras
con sus carros viejos
o patinetes ahún de madera...

con su pillería o su lentitud
que al europeo estresan
y otras tantas menudezas...
pero con la barriga llena!

Su envidiable falta de planificación
¿estará tocada por la mano de un dios?
¿quizá se llame revolución?
siempre funciona, nunca cesa.

Estando fuera pero en casa
en esa isla solo sentía eñoranza
si pensaba en marcharme
y dejar de tocarla, de amarla.

divendres, 29 de maig del 2009

sorra...



De la forta ventada m'enduc el record
d'una fiblada que invoca la mort

de l'ona arrugada el regust salat
estirat al terra però volant

la sorra juga amb els meus dits
cada granet em recorda que estic viu

ella m'ensenya que la vida és mestissa
una esquenada es fon amb una carícia

els asseguts miraran l'horitzó
mai arribaran ells a tallar el Sol

una llàgrima es retrobarà amb la pluja
la sorra els farà de bressol...

dimecres, 15 d’abril del 2009

canvi... per si de cas...

Peculiars dies estos d'abril
de reciclatge de l'ambient
a base de ventades i aiguades
tant notòries com subtils.

Quins canvis tan ràpids!
Com arrastren i mouen l'ànim!
Creen eufòria! acobardeixen!
Assosseguen i també engrandeixen!

Que plou aigua?
No t'has de preocupar...
d'ací mitja hora ixirà el Sol
i se la tornarà a emportar!
pero encara no plantes els fesols! per si de cas...

Que obris la finestra
i creus que t'enganyen els ulls?
que no hi ha postal tan perfecta?
segurament serà un truc...
agafa el paraigües! per si de cas...


La pascua ha canviat l'humor
serà màgia això dels rajos?
Serà que la calor s'emporta l'estupor
i l'amargor, transformant-les en amor?
res! tot florituria gramatical barata!
tot el que floreix no són flors...
estigues alerta! per si de cas...

Continua deixan-te portar!
aprofita el que Gaia invoca!
Estigues en equilibri i harmonia!
Això sí, ho has de voler tu...
no tanques els ulls! per si de cas...

Flueix!
són dies d'això...
dies d'ací, d'allà
d'eixir, d'entrar
de sol de matí
i pluja de vesprà.

Ara bé, compte!
avore si amb el “per si de cas” t'oblides de viure!
tampoc és bo estar sempre així
curant al sa... acabarà emmalaltint!
és l'únic que li queda...
no ho faces! per si de cas... 

divendres, 27 de març del 2009

flow...

M'han dit hui que com explicar-li filosofia a un xiquet que es passa el dia mirant anuncis a la tele, que la filosofia és tot i que no és res (en açò estic totalment d'acord), que no queda lloc en aquest món per a eixes coses, i menys a la tele (cosa totalment falsa perquè fa molt poc al Canal Encuentro argentí Jose pablo Feinmann ha fet un programa prou lúdic sobre filosofia, a l'abast de tots)...

El primer que li he dit al xiquet és que em diguera el primer anunci que se li vinguera al cap. M'ha parlat del dels futbolistes que canvien camisetes per natilles. Molt trist, sí (hauria sigut extrany que em parlara d'algun d'esgotament de recursos o així...). L'únic que li he pogut dir és que hi han altres coses més importants a la vida, jo per exemple en compte d'una natilla per una camiseta canviaria un coixí com el que tinc ara per una respiració al meu costat. A més, quin coixí hi ha millor per a dormir-se que sentir les dues respiracions? Ara a temps, ara a contratemps, temps, contratemps, temps, contratemps... i precisament el temps, que creiem que es caracteritzava abans per potenciar l'oblit... quin temps aquell en que cada cosa era causa del seu efecte!... fins que ens adomen que l'oblit és voluntari.

La vivència, l'autèntic flow, l'assimilem en la consciència i després el podem tenir en el rebost de la memòria, però el cervell té el vici de relegar a la memòria aquelles coses amb les quals tenim un "deute", per dir-ho així. El problema ve quan ens adonem també de que el que fem moltes vegades té la seua raó de ser al subconscient, allí on tenim tabús, deutes, també preferències i creences últimes moltes vegades no fonamentades, les quals ens predisposen, etc.

Les coses doloroses la majoria del temps no les tenim a la consciència, el cervell s'encarrega de no recordar-les per tal de ser feliços. Però ens predisposen en la manera de fer i per tant, de ser, perquè no som sinó el que fem. Algú dirà: “si no sóc no puc fer” i jo li preguntaré “què és el ser?” “has elegit ser?”, és clar que no (si ho haguera fet aniria de nou abans el “fer” que el “ser”), i com el que ens interessa és el que podem fer hem de saber com ho podem aconseguir, aleshores estarem així vertaderament elegint el que som. Així de fàcil, bonic i fastigós també.

Aleshores perquè recordar allò que ens fa mal? Per què el maleït deute no se'n va ja? És perquè ho volem així? Confie en que sí... Ara bé, per a desfer-se d'això crec que l'única manera és la paraula, el diàleg, també amb un mateix, és clar, perquè pensar és això, parlar amb un Jo-consciència-suport-metafísic que no existeix, però que dona continuitat a les vivències i records, ajudats per la categoria temporal. Altra vegada el temps... sempre el temps... quant n'haurà de passar per a aprendre?... no a oblidar sinó a voler, a voler el que ens convé. Pensem, parlem amb un mateix, diguem-ho com vulgam... parlem amb els demés, és l'única manera, el diàleg, el millor dels metges, i no eixe fals curander que és el temps. Elegim bé, preferim, somiem, fluïm, canviem també, com en l'anunci, sí, però per coses que valen la pena, per favor.

Bé, crec que ha quedat clar que l'anunci té tota la pseudo-filosofia barata que vulgam, així que sí que queda lloc en aquest món per a la filosofia i sí que hi han coses que mereixen que lluitem per elles... apliquem-nos aquell “pienso, luego insisto” que tant m'agrada. Ànims! I a fluïr!

diumenge, 8 de març del 2009

dona




Hui és el dia en què es reivindica la presència de la dona en el món. Açò podria pareixer absurd, bé, és absurd. No és un motiu d'alegria, és més un sentiment de ràbia, de rebelió, ja que quan es reivindica alguna cosa és perquè ha estat sofrint algun tipus de discriminació, menyspreu... I dic que és absurd perquè és molt trist que es tinga que reivindicar el simple fet de poder existir plenament en el món, i no una persona ni un colectiu, sinó un sexe sencer. Fins on hem arribat... és com si haguerem de reivindicar l'oxígen, o l'aigua, o coses així...
Però tot açò ja sabem perquè se celebra, perquè principalment hi ha un desequilibri, una desigualtat d'oportunitats, de tracte, d'apreciació (també en el subconscient, tant d'homes com de dones) entre homes i dones, no cal dir quin sexe ha ixit guanyant al llarg de la història, tot açò perquè en les cultures s'han apreciat unes qualitats de l'ésser humà decadent, degenerat (molts homes, per molt de múscul o valentia que tingueren), i s'han oblidat altres que moltes vegades, algunes dones més capacitades, no han pogut explotar. També hi ha desigualtats dins dels sexes mateixos, però no és tan gran, o almenys no en aspectes tan rellevants...
Ja que l'altre dia expressava el perill que té celebrar dies de tot em pareix interessant comentar algunes coses del perquè de la celebració hui, ja que no és una data arbitrària del tot, encara que continue pensant que el que ha passat fa molts anys no importa comparat amb el que podem fer el dia 7 de març, el 9, el 10... d'aquest any.

Alguns dels primers successos a tenir en compte són la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857 i l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves. Unes treballadores que precisament l’any anterior havien iniciat una vaga per demanar millors condicions laborals. Aquest tràgic succés va tenir posteriorment una gran incidència en la legislació laboral dels Estats Units. Ja podiem apreciar un sentiment de reivindicació per part de les dones en aquests anys.
Un altre element important en la gènesi d’aquesta data és la lluita pel dret al vot de les dones. En aquest sentit, a partir del 1908 les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de les Dones el darrer diumenge de febrer per reinvindicar el dret al sufragi. I el 1910, dins de la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar la creació del Dia Internacional de les Dones per tal de “promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat”, o el que entenien ells per açò, clar. En resposta a la idea de Zetkin, l’any següent més d’un milió d’europees i nord-americanes van sortir al carrer per reclamar els seus drets.
Però no va ser fins a l’esclat de la Primer Guerra Mundial quan la pau es va convertir en un dels lemes preeminents de les marxes feministes, i en especial, quan el vuit de març del 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i el retorn dels soldats, que es va fixar la data actual com a dia d’especial significació femenina.
Finalment, als anys seixanta i setanta, quan la lluita feminista va ressorgir amb força, les Nacions Unides van declarar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.
Bé, aquests són uns fets importants però el més important és que algun dia ja no tinga sentit celebrar açò, o sí, però que no tinga que ser per reivindicar un desequilibri sinó simplement pel celebrar, com dia Kant, solament pel "voler", jeje.
Per últim, no vull que semble pilota ni res, perquè no ho sóc però volia donar gràcies a les dones per existir (sense elles no estariem ací els homes, ni elles sense nosaltres, és clar, un exemple de la "dualitat del cosmos" que diuen alguns) perquè sou el que dona sentit a la vida el 90% del temps. Gràcies.