Andreu Todo

la paraula arrancada...

2011-10-16T17:00:00.004+02:00

Camins de solitud malcarada

petjades de desesperació

brises de desolació arrancada

alés gelats dispersos

Hia ha paraules que busquen ser

volant disperses trobaran un missatger

un sentiment que no té nom

s'enamora d'un poema buit per dins

L' ahir és l'equipatge del viatger

aquell ésser fugitiu que mira endavant

perd la meitat d'ell en cada lloc xafat

retroba un altre jo en cada port

Noves selves humides ens acolliran

el terra sec queda al fons del llac

espècies broten i fan el fruit

d'un nou missatge que difondre amb plors

Resten vides per fer i desfer

dels que moren altres naixeran

però el terra és sempre el mateix

hi ha ferides que no es borraran

és passat...

2011-09-06T18:02:00.004+02:00

Quan m'assec a les estreles

pense coses que ja sé,

mire en elles i em reflexe

mentre el món dorm davall meu.

Quan se'm passa el temps tan ràpid

un record es fa tan lent...

quan sent la pressió a l'estómac

pel vertigen del que em fet.

No hi ha temps per a reflexionar

si no vols perdre't la vida ni un instant.

Aquesta nit no és la realitat

sols un instant interior d'ésser somiant.

No hi ha temps per ser la veritat

el dia a dia l'empeny a ser mortal.

El futur pensat és el passat

que s'ha escapat i que ja no es pot canviar.

Fora del camí

podré seguir prescindint del meu destí.

Aquesta nit

és el fi d'una història marcada.

Puge dalt del cim

per veure què és el que he fet per ser aquí.

Reconstruint

les petjades he seguit creixent per dins.

alguna cosa ha canviat...

2011-09-05T19:17:00.004+02:00

Hola de nou! Demane disculpes per la tardança però últimament han passat moltes coses. Després han passat els examens i, més tard, han tornat a passar moltes coses, algunes socials i d'altres personals.

Vivim un moment singular, especial, també delicat. Pense que les condicions socials han canviat perquè encara que quasi totes les coses s'han mantés i algunes fins i tot han empitjorat (ara fins i tot tenim bous a Gandia!), almenys ja sabem com no s'han de fer les coses.

Quan el dia dos de maig escrivia "pathos de la indignació..." encara no sabia que eixa paraula anava a sonar i ressonar tantes vegades en l'esfera pública espanyola. La coincidència em va sorprendre molt.

Foren uns dies molt especials per a mi ja que per primera vegada a la vida vaig sentir ací una emoció solament comparable al sentiment de satisfacció que vaig tenir en la meua curta estada a Cuba fa dos estius en veure la manera en que els cubans entenien la vida. Allí em sentia com a casa i els carrers de Camagüey i La Havana d'alguna manera eren els meus carrers també perquè semblaven els carrers de tots els cubans. Doncs eixe mateix sentiment m'omplia cada vegada que anava a la Plaça de la Indiganció de Gandia i veia a xiquets, dones, jubilats, petits comerciants, immigrants i qualsevol persona que tinguera ganes de fer-ho, agafar un megàfon i dir el que pensava de l'actual situació social, expressar el que l'angoixava, dir el que creia que podia oferir a la resta o qualsevol altra cosa sense cap tipus de por ni vergonya per si les seues idees serien massa ingènues per ser escoltades per tots. Mentre estava allí no parava de ressonar al meu cap allò de:

Hi ha un munt de persones

hi ha un munt de visions

nungú calla, però.

quan s'uneix la passió

Però, al mateix temps que em deixava dur per eixa grata sorpresa, per eixa satisfacció pel despertar d'una veu dormida durant tant de temps, no podia deixar de pensar quins perills comportava tot allò per a la realització d'una veritable revolució social. Alguns amics teniem la sensació de que allò no era el que portavem tants anys esperant. Sabiem que en un mateix moviment hi havia molts grups diferents però d'alguna manera haviem de callar i no ser "massa radicals" perquè per a una vegada que passa alguna cosa el que tocava era deixar que les coses passaren per veure on acabava tot allò. Personalment, des dels primers dies, ja sentia que el moviment anava a dividir-se entre la gent que pretenia quedar bé amb la democràcia i la gent que preteniem radicalitzar el moviment. El primer era el grup de la gent no formada i que en eixos moments estava vivint més una revolució personal que social i el segon erem la gent que feia ja molt de temps que havíem viscut eixa revolució en les formes, personal, i que no necessitàvem perdre el temps somiant sino canviant les coses del nostre voltant.

Doncs bé, passat un temps està ben clar com NO s'han de fer les coses si no volem que "el sistema", ja siguen els mitjans, les empreses o els partits polítics, es posen al capdavant d'una revolució que no els pertany sino que suposadament hauria d'acabar amb ells i la seua hegemonia sobre l'opinió pública. Crec que es varen fer moltes coses malament. I és que en una data tan propera a les eleccions com aquell 15 de maig alguns fins i tot ja parlaven de formar un partit polític que defensara les idees del moviment! Altres, polítics amb sou, s'apuntaven a les manis com si res passara! A internet i a la tele parlaven de l' Spanish Revolution, com si poguerem estar-ne orgullosos d'una revolució així... d'una revolució que a penes alçava la veu aquesta era callada per les porres dels antidisturbis... d'una vergonyosa revolució democràtica i fins i tot constitucional algunes vegades... Vist d'es d'ací és per a pixar-se de riure!

Però bé, cal traure alguna ensenyança de tot el que es s'ha viscut, i algunes coses que començaren eixe dia encara es mantenen vives entre la gent que vertaderament té ganes de canviar les coses. Invite a la gent a continuar llegint, formant-se i informant-se, que és una tasca que requereix molt esforç i revisar molts llocs diferents i des de totes les perspectives. Hem d'aprofitar que s'ha parlat de moltes coses que estaven mortes per fer que estiguen latents en l'opinió pública, en les converses del dia a dia, dels amics que passaven de tot, dels veïns... però no deixem d'aprofitar algunes coses que ja sabem de la història i dels llibres perquè no val la pena repetir errors ni refer troballes de pedres precioses que ja varem enterrar perquè en realitat no son valuoses. Continuem lluitant i fent difusió! Continuem fent pensar!

pathos de la indignació...

2011-05-02T00:54:00.007+02:00

Hi ha fets que s'encreuen

hi ha il·lusió d'explicació

hi ha causalitats borroses

només hi ha interpretació

Hi ha esperança i hi ha idees

hi ha gent convençuda

hi ha fronts de batalla

hi ha motius per lluitar

Com seria la vida

no pensant la mentida?

quan no hi tens cap ferida

què et mou per avançar?

Hi ha un munt de persones

hi ha un munt de visions

nungú calla, però.

quan s'uneix la passió

l'explosió del discurs...

2011-04-29T10:54:00.002+02:00

Paraules nuclears

mentides radioactives

abús de la paraula

per damunt del que és permés

Es busquen inversors

per fer l'OPA al discurs

per ser la veritat

potser fan falta molts diners

no sé...

2011-04-13T00:20:00.003+02:00

Quantes voltes m'he quedat despert

amb por per voler

dir el que senc?

La tristesa m'ha inundat la pell

per no veure més

lluny del present?

Quantes voltes he agut de fer

com si no

passara res?

Quantes voltes pense que el cervell

és condemnat

sent diferent?

Agafe el paper

em senc malament

només la tristesa és qui escriu nous fragments

Sí pense el que dic

no dic el que pens

la vida de pressa no em senta gens bé

dones...

2011-03-09T00:38:00.005+01:00

Més que res, vull dir-vos a totes les dones importants de la meua vida que us estime. A les tres.

I a totes en general, que per a reivindicar el que sou em tindreu al vostre costat sempre. Heu sigut, sou i sereu molt importants.

Per diverses raons no he pogut dir ací res abans de que oficialment siga ja dia 9 però no és una qüestió del dia. La dona discriminada, maltractada, menyspreada, la dona que lluita, sap que no és qüestió d'un dia la nostra causa i crec que em disculparà pel retard. Fa ja 2 anys digué per ací alguna cosa que algú potser encara no ha vist i que potser li interesse... http://andreutodo.blogspot.com/2009/03/dona.html

M'agradaria que ja d'una vegada deixarem enrere els prejudicis sexistes que deixen entreveure com n'és de retrògrada la "meua" societat. I en general, ja està bé de comparacions, de lectures simplificadores i fàcils, d'estadístiques, d'afirmacions generalitzadores... Perquè ho hem d'encaixar tot a motles previstos per la gran mentida dels mitjans, la política i el mode de producció de coneixement que és la ciència i la seua manera de classificar-nos? "Malalts mentals" o "discapacitats", esvalotadors, conflictius, homosexuals, transvestits, moros, dones... tot com dient: "aquells (o aquelles) són ells. Nosaltres som aquests i ells són els dolents". Tan insegurs som que sempre hem d'encarar-ho tot amb una prèvia classificació? Fem trampa! Col·loquem a la gent en categories interessades definides a priori com ens ha donat la gana per a després justificar-ho tot i que tot el nostre sistema de creences envers eixe tema siga coherent... Perquè no comencem dient que som persones? Potser amb això ja avancem molt.

Visca la dona! Gràcies per dur-me, acompanyar-me i estimar-me a la vida!

espècie autorreflexiva...

2011-03-07T13:28:00.003+01:00

se'm perd la mirada

l'horitzó és confús

programada sinàpsis

bull a la retina

un món que imagine

potser juga amb mi

l'ancestral record

d'un llinatge salvatge

no poder...

2011-03-06T21:09:00.004+01:00

Pense el teu pols

ara estic fos

vens cap a mi

crits plora el cor

Combatre amb la vida?

és absent la raó!

de prometre l'oblit

sóc culpable però

una història...

2011-02-09T14:03:00.004+01:00

(als llibres també està tot...)

Aquesta és la història d'un home que lluita

aquesta és la llum per damunt la foscor

un home atrapat en el gran mecanisme

que va comprenent com es juga a aquest joc.

Aquesta és la vida que li toca viure

entre màquines que fan d'ell un ser pijor

el priven d'allò que a ell el fa lliure

si no continua sel meja el patró.

Però un dia l'home

va escoltar en algun lloc

que tot això canvia

el que no sabia és com.

Va agafar un llibre

per armar-se cap i cor

en l'excèrcit per la vida

enlloc d'un ara en són molts.

Lluita! per comprendre i no et quedes parat!

aquest és lexemple que anem a seguir

fem ideologia! canviem el destí!

Moute! per camins que no havies xafat!

respon a la crida, lluita en la partida

combat el que tens al davant!

Aquesta és la història que viu dia a dia

la gent que diambula de casa al treblall

la gent que només és vella ferramenta

si està desgastada la reemplaçaran.

Aquesta és la vida que busca el sistema

no penses, treballa, sofà i a comprar!

aquell home ara s'alça com vanguarda

vanguarda que està disposada a matar!

Aquell dia l'home

va escoltar en algun lloc

que la història canvia

el que no sabia és com.

Va agafar un llibre

per armar-se cap i cor

sols entenent res canvia

la lluita és transformació!

Lluita! per comprendre i no et quedes parat!

aquest és lexemple que anem a seguir

fem ideologia! canviem el destí!

Moute! per camins que no havies xafat!

respon a la crida, lluita en la partida

combat el que tens al davant!

tríada protectora?

2011-02-02T00:27:00.006+01:00

estic descalç, ací he arribat, per camí molt pedregós

m'han fet parar, han reculat les pedjades del meu cor

al precipici, m'he arrimat, tantes voltes hi he caigut

he aprés a volar, el seu impuls encara no m'ha vençut

un altre matí, hem decidit, no quedar-nos més en casa

de res serviran, discursos amagats, hem de fer-nos forts i eixir

el canvi és avui, hem de parar, aquella gent armada

que no mirarà, colpejarà, això no pot quedar així

ara sóc jo el que s'ha passat?, ara sóc jo el perillós?

el que no segueix els teus consells?, el que pensa per si sol

manipulant el pensament, adormint la població

està societat emmalaltix, ací no vull viure jo

Dic NO a la civilització...

si és la poli qui té el poder per maltractar-me

si la impunitat és l'únic preu que ha de pagar

si això és la protecció que ens ofereixen

si s'ha de mantindre a bofetades la hegemonia

si no hi ha argument més enllà del garrot

si no puc ni parlar en la meua llengua

si es tapa així la mentida que ofega la vida

si és així com pretenen callar les veus

tan perillós és un estudiant reclamant poder ser això mateix?

és un terrorista aquell que només va armat amb llapis i llibres?

perquè he de callar les meues idees davant el poder militar?

perquè ho permet el poder polític? què preteneu oblidar?

...no vaiga a callar.

un dia més sortim

il·lusió i emoció no falta

valdrà la pena hui?

sabem que pot passar

pressenc el canvi

el vent s'enrareix

de sobte una tempesta

més negror en l'ambient

línia blava uniforme

el cordó es trenca

ofega l'esperança

la justícia rep porrades

la violència aflora

calla els crits de pau

dones són colpejades

la por surt corrent

la ràbia de caceria

els plors hi acudeixen

respon l'instint bàsic

la sang surt a passejar

reposo de utopía...

2011-01-09T11:18:00.001+01:00

el viento danza tranquilo

árboles marcan el ritmo

vuela la tierra huidiza

el agua tiembla de frío

ya no queda más que calma

ya no queda más que sueño

ya no sueño la utopía

ya mi sueño es verdadero

ya murió toda esperanza

ya mis lágrimas se han ido

ya no añoro la natura

que reposa ahora conmigo

vaga vera la armonía

recorren mismo destino

lo vivido, lo soñado

lo inventado y conseguido

tot és indiferent?

2010-12-21T13:23:00.012+01:00

...del terra brolla el fum calent

cares desencaixades clamen al cèl...

...l'horror passeja amunt i avall

no té l'aparença que ens contaren

vesteix amb uniforme militar...

...les banderes són l'insígnia de la mort

s'apropen dalt d'aquelles màquines

porten la pólvora pertot arreu...

...la sang dibuixa ombres al terra

els cossos resten immòbils i freds

tot és cruel però no hi ha llàgrimes

no queda lloc per a la tristesa...

...relaten un panorama dessolador

el meu poble es converteix en espectacle...

...què faig quan no em queda res?

jo només caminava pel carrer

ara solament seré una xifra més

sota quin bàndol acabaré?

il·lesos, ferits o morts?...

...jo només era una persona

hi ha persones sota els uniformes?...

...perquè ens fan tot allò a nosaltres?

què els ha fet la meua gent?

som dolents i ells són bons?...

...no ens miren ni a la cara

devem fer-los molt de fàstic...

...sols lluite per sortir d'ací

sols vull sobreviure un dia més

no m'importa res més ara...

...hi ha persones que maten

hi ha persones que moren...

Les emocions es consideren part de l'àmbit privat i no del que involucra a tot el món. Sempre ressona la secularització i separació de les esferes que Webber ens va explicar una vegada. Les emocions en sí no són bones ni roïns. L'adaptació de Darwin tampoc és un criteri, perquè algunes emocions resulten adaptatives o no segons el context. L'adaptació que proporcione una emoció no li dona ningun valor veritatiu. Per exemple, falses esperances poden resultar beneficioses, o desenvolupar la llei de desintegració de l'àtom pot acabar destruint la humanitat.

¿Hi ha repressió de les pulsions en la civilització? Froid deia que sí. Podem dir que més bé hi ha una estilització en la expressió de les emocions, que respon a una lògica capitalista que necessita maximitzar beneficis venent els mateixos productes de manera diferent perquè pareguen novetats.

Què és la ciència tal i com l'entenem ara i ací? Escapa a totes les influències i determinacions que alguna vegada algun filòsof ha esmentat? Tenim un gran mostrador on triar per fer front a la puresa de la ciència: determinisme físic, biològic, social, cultural, ètnic i fins i tot humà, la moralitat i la mort de déu de Nietzsche (mentre déu diu: "Nietzsche ha mort"), la religió, les pseudo-ciències (a priori diferents de la ciència de la que parlem), les estructures de Claude Lévi-Strauss, el psicoanàlisi de Freud, l'anàlisi marxista de la societat per classes, el fracàs de la raó, els moviments de minories, el postmodernisme, el colonialisme, les neurociències, la televisió i els telenotícies de Ramonet, la guerra, el mercat, el pacte social... hi ha tants noms per a tan poques coses que em venen ara al cap! Els filòsofs en saben més encara, vos anime a que els pregunteu a ells...

Quan un científic desenvolupa una teoria entren en joc valors epistèmics, racionals i altres més profunds que tenen a veure amb la seua manera de vida, que al fi i al cap és la capitalista, valors irracionals, ací. En aquesta etapa de canvi de paradigma sí que la ciència pot ser considerada irracional però el més important és la justificació i aplicacions d'aquestes teories i no com naixen.

Amb la lògica de l'acumulació, l'imperialisme (recordem també a Lenin! no és una invenció dels comunistes) i la globalització (també hi ha nord-americans que fan crítica) hem convertit el progrés en un fi matiex. No tenim ja ningun ideal de cultura com a fi. És propi de les societats en decadència la pèrdua del sentit de la vida: el món no té ningun valor en sí mateix, és un cúmul de fets empíricament explicables, tot és indiferent, matar o morir en guerra. Tot són nombres i estadístiques.

Què esperem que passe ara? L'esteticisme de la política ens tornarà a embaucar quan tornem a posar la tele? I més que res... cap on anem? Abans hi ha agut ja persones que s'an preguntat açò. He de pensar que ara pot ser diferent? De tot açò quedarà un subjectum que alimente el nostre ideal de cultura i salve la humanitat?

és realment important...

2010-11-25T13:22:00.008+01:00

tinc ganes de barrejar paraules

són coses importants per a mi

qui sap si un demà tot canvie

aleshores potser açò em siga útil

ha eixit moltes vegades el sol

ha canviat l'horitzó de la meua vida

no puc dir què és el que veig

sé que en el demà està la llum

no puc dir que tinga por

de vegades tinc vertigen

estic content del que he fet

vull seguir sorprenent-me

no puc parar de pensar-ho

el vent ho porta i m'invadeix

la meua mirada es perd avant

segueixc al terra els meus passos

pretenc congelar el que aprenc

tot es fon a les meues mans

sempre resta alguna ensenyança

i novament ho faig

prenc la realitat com a tràgica

és important que siga caòtica

el que escric no és la veritat

solament se que és real

seducció...

2010-11-07T01:44:00.005+01:00

ningú sap allò que amaga

imaginació no la supera

ella arriba però esvara

no la pot tota sencera

tan de temps has desitjat

arribar de nou on ella

quantes voltes canvies plans?

l'altra gent es desespera

il·lusió porta esperança

si la trobes per sorpresa

ja no toques més el terra

si et saluda tan contenta

qui aleshores imagina

aquella joia riallera

tan anhelada com esquiva

al trencar la barrera?

ara parles com un home?

ni tan sols mires a ella

què faras si esteu a soles?

tremolar la nit sencera

el poder de convicció

serpenteja en la paraula

també ajuda el pantaló

si en ell puja la muntanya

conta coses, fes-la riure

saps què vols, res no t'atura

tan segur i amb confiança

ella es sent ja més segura

per ací una mà tropessa

la cintura és bon inici

acarona ella distreta?

això sempre és bon indici

troba excuses, més contacte

el cabell darré l'orella

dis-li d'ella el què t'agrade

seus ulls cauen? pot ser teua!

Teo...

2010-11-02T10:28:00.000+01:00

94. Felicitats Teo. Et vull.

recordes?

2010-10-28T00:17:00.004+02:00

recordes les hores tirats al teu llit?

el temps no passava gaudint com a bojos

parlavem i reiem, també ens feiem rojos

recordes les tardes qe es feien de nit?

recordes mirades de complicitat?

hi ha tants moments que hem rigut dels demés

no era per malícia aquell divertment

encara ho recordes rient, veritat?

recordes fent plans com hem il·lusionat?

jo res en sabia que era tan senzill

tu veus la rialla, no veus el perill

com és que de res fas quelcom especial?

confusió...

2010-10-20T00:56:00.003+02:00

resten paraules per dir el qe veig?

sols cal posar-me i escriure el qe senc

m'omplin els dubtes si mire al carrer

trobe aquest món que està molt malament

mire endins i el paissatge es confús

estones camine i s'escapa la llum

la busque a palpentes fent recorregut

no tinc gens de por si que allà ets tu

els dos horitzons són preocupació

remei trobaré per a tal situació?

remet la memòria la vella poció:

en un la paciència i en l'altre l'acció

possibilitat...

2010-10-18T00:28:00.003+02:00

Impossible...

no mirar les teues fotos

no quedar bocabadat

no sentir alguna cosa

no tornar-te a recordar

no cantar mentre camine

no parlar amb papallones

no pensar-te

no besar-te

no cridar-te en silenci

no acostar-me quan et mire

no enyorar-te quan marxe

no dir-te quant t'estime

amb tu...

l'amor ara és possible!

papel-avión...

2010-10-05T01:04:00.004+02:00

no se restar callado cuándo sé

que el sentimiento acalla la razón

a veces no me explico, ya lo sé

ser libro abierto no es mi profesión

hace ya tiempo que me pregunté

porqué la luna sale tras el sol

porqué un lunático cómo yo

sigue la estela de tu corazón

de madrugada creo que era

ya no me acuerdo si era yo

quién recorrió tu espalda entera

robando besos de pasión

espero no tengas en cuenta

perdóname, si es que fuí yo

quien erizaba tu silueta

con mis caricias, juguetón

ahora te lanzo este papel

mis manos transformaron en avión

todos los sueños llorados en él

va directo, apunta, a tu corazón

franges i pous de la mort...

2010-09-05T00:11:00.008+02:00

El terra és sec però els ulls són plens de llàgrimes

no entenc perquè aquells xiquets són els culpables

La història pega tombs i bofetades. Els senyors, sabent-se cruels en un passat, arrastren una llosa en la consciència que deixà fa anys un rastre de sang jueva per on passava i ara demanen disculpes i proclamen drets i deures amb pretensió d'universalitat per no caure en els mateixos errors. Els vassalls, potser per venjar un passat vergonyós, ara condemnen als seus veïns més febles a un infortuni pitjor que els que ells van patir i els enterren dibuixant barres i estreles sobre la seua tomba.

Jo no porte cascs blaus

sols pedres a les mans

i el desig de lluitar

pel meu poble assetjat.

Ja senc el remor

ja veig el fum

ja note l'olor

la mort als meus ulls.

Som part del territori anomenat oriental. Els pous de petroli dibuixen gran part de la nostra geografia en limaginari d'aquells qui els assetgen.

Les imatges externes creades de nosaltres sols són deformacions inventades per encaixar la nostra cultura en esquemes de coneixement que pretenen fixar una realitat desconeguda per atrapar-la i dominar-la.

La terra mai ha sigut santa. La religió sols ha baixat a la terra per a desolar-la perquè les forces del capital ara i altres tipus de poder abans han anat de la seua mà. Els paradissos promesos només fan que condemnar al sofriment dia a dia als que estem ací baix ara, als que xafem aquest sòl que la guerra ha arrassat, als que estem condemnats a morir en aquest paissatge dessolador, en aquest camp de batalla inhumà. Les maniobres militars envien salvadors uniformats que dispararan sense mirar ni tan sols a qui perquè estan acollonits. Els han menjat el cap des de xicotets. Els diferents no mereixem viure, només servim per restar al servei dels seus interessos durant un temps en forma de mà d'obra barata o moneda de canvi en operacions de concessions territorials o explotacions petrolíferes.

calent amor fred...

2010-09-04T18:19:00.003+02:00

la sang freda

el somriure fingit

la tendresa desespera

alguna cosa fugix

per sort

resta intacte l'amor

entre els dos amants

que ara es miren

i mentre ho fan parlen

ara callen

cançons del desig

que no cessen

les mans busquen

la distància amaga

infinita divisibilitat

de matèries immantades

si em dius...

2010-08-09T15:50:00.002+02:00

desperte, perplexe, et tinc al meu costat

un altre dia creia haver somiat...

t'agafe, tabrace, et senc a prop de mi

quin color més bonic té aquest matí

sentir la teua veu ho es tot per mi

no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir

un dia més fent junts aquest camí

i si em dius vine no podre dubtar

no perdré el temps pensant en el demà...

el meu amor és vertader amor

si et tinc amb mi res no pot ser millor...

m'aprope , et mire, ets tu per qui suspire

el teu calor és el que necessite...

recorde, alegre, tot el que em compartit

tot el que vam sentir aquella nit

sentir la teua veu ho es tot per mi

no passa el temps quan tu estas ací

la teua força m'impulsa a seguir

un dia més fent junts aquest camí

i si em dius vine no podre dubtar

no perdré el temps pensant en el demà...

el meu amor és vertader amor

si et tinc amb mi res no pot ser millor...

estela...

2010-05-05T16:25:00.001+02:00

ja fa tant

que no he escoltat

allò que em dius sense parlar

tant de temps

he recordat

cada cop que ens hem mirat

la distancia es fa mes llarga

ningú la podra salvar

la teua absència més amarga

et necessite a meu costat

no calen perquès

no digues res més

tu eres l'estel que em guiarà

no veig clar

que hi ha al davant

no sé on em portarà el demà

els teus ulls

em fan volar

emb ells és amb qui vull somiar

se que brilles amb llum pròpia

jo sense tu estic apagat

ací baix sols veig inòpia

baixa del cel, tu em guiaràs

no calen perquès

no digues res més

tu eres l'estel que em guiarà

amistat...

2010-04-16T12:10:00.007+02:00

"Mes enllà de la tristesa

on no existeix el malestar

hi ha un món que es diu amistat

Més enllà de la inocència

corrent el risc d'autoafirmar

has de ser fort per arribar"

"Més enllà". La Comuna.

Arran d'una cançó que estem gravant amb La Comuna m'agradaria esmentar la importància que tenen a la vida els teus semblants, la gent que comparteix alguna de les teues formes de veure la vida o que fins i tot no fent-ho t'aprecia i està al teu costat sempre. Els nostres amics són un tresor que ens l'hem trobat i l'hem elegit a la vegada, un tresor que ens obri les portes a un món que és el nostre, on estem a gust, un món semblant al que volem construir.

Quan mires pel penya-segat de la incertesa

qualsevol imprevist et pot fer dubtar

has deixat enrrere la llum que et guiava

és ara quan comença la veritable tria.

El camí cap a aquest món mai el faràs sol

sempre tindràs la companyia dels teus

les seues petjades et guiaran si les segueixes

més enllà de la penombra trobaràs l'amistat.

més dona...

2010-03-08T00:55:00.003+01:00

Visca la dona!!!

No està de sobres remetre'm al que digué ací fa un any. Deu ser de les poques coses sobre les quals encara pense igual...

http://andreutodo.blogspot.com/2009/03/dona.html

diversidad, ideología, originalidad...

2010-02-24T14:29:00.005+01:00

El que toma una ideología como dogma es porque no sabe qué significa ideología ni falsa conciencia, ni como ésta se origina. Defender un determinismo descontextualizado, que no va con su tiempo, es no entender las leyes más básicas del devenir histórico que aparentemente profesan. Y es que no hay nada más rastrero que reificar un proceso dialéctico, abstraerlo y convertirlo en dogma para siempre. Esto es no entender nada.

Por otra parte, amigos relativistas, la ideología surge por contraposición a algo, y no es cosmovisión. Entiéndase bien esto. Lo deseable es que desaparezca la primera pero no la última. La desaparición de la ideología no es totalitarismo porque no hay una ideología impuesta a nadie. Y me gustaría advertir a los posmodernos que su relativismo y diversidad son ya una postura que me parece que se toma muy acríticamente idealizando esos conceptos en medio de una historia europea capitalista. Quienes se alzan como grandes defensores de minorías no son axiológicamente neutrales y pretenden también un reconocimiento como algo grande en la historia. Y así quedarán lo quieran o no, como un movimiento grande de los 80 y los 90 del cuál sufrimos algunas consecuencias indeseables por la perdida del rumbo y el amoralismo. Defendemos una democracia abierta, que no margine, que no excluya a minorías y grupos sociales, si. Pero, ¿para qué? ¿para seguir dando cabida en la sociedad a quién? Una diversidad que solamente fomenta y justifica la libertad para explotar no es algo deseable. Pero claro, parece que esto no se puede decir... todos tenemos nuestra voz activa y así debe ser, ¿no? Más bien la voz de los periódicos, de la tele, del vecino, del profesor... ¿es nuestra voz la que habla? Saltemos un poco por encima de nuestro momento histórico y veremos que no somos tan originales! Quizá este sea otro prejuicio posmoderno...

Quizá no hayamos tomado conciencia de nuestra posición en la esfera social y vayamos todo el día repitiendo eslóganes que escogemos del escaparate según calmen nuestra avidez de novedades de mejor manera para restregárselos o vendérselos luego al vecino y continuar así la rueda. Quizá acabemos siendo un patrón diseñado por el márketing estemos a su lado o en contra de él. ¿O esque no se venden estéticas revolucionarias fabricadas en Bangladesh, Taiwan, etc.? parece que de nada se puede hablar ya dentro de este permisivismo que nos han vendido. Y los que hablan repiten eslóganes, a favor o en contra, pero eslóganes que no son más que mercancía que quedará obsoleta con la llegada de una nueva temporada de imágen y moda.

Canon...

2010-02-16T23:06:00.005+01:00

Adorno deia que no és possible escriure poesia després d'Auschwitz. Per raons totalment oposades pense que és difícil fer música després del Canon de Pachelbel. Sempre m'ha paregut un dels moments més alts de la creació estètica. El seu obstinato per a Basso Continuo és infinit.

el que diu la guitarra...

2010-02-12T13:15:00.006+01:00

El que senc

el que em passa pel cap

el que ja no m'importa

si està ella al davant

El que he fet

on he anat i he tornat

la meua carretera

tot queda al meu pas

El que cante

el que diu la guitarra

quan ella li parla

a l'orella de mi

El que dic

el que escric, el que pense

el que li he insinuat

el que encara no he dit

Res no importa

si fem el camí junts, tu i jo

si aquest viatge

em porta fins a tu

Un somriure

una sola mirada

és tot el que anhelava

i somiava despert

Recorrent-te

una sola vegada

al teu món naufragava

enmig d'un mar obert

Una sola paraula

accelera el meu cor

i em recorda

que encara sóc viu

Un grapat de renglons

m'he deixat a algun lloc

esperant

a que acabe la nit

Res no importa

si fem el camí junts, tu i jo

aquest viatge

comença on vulgues tu

Res no importa

si fem el camí junts, tu i jo

si aquest viatge

em porta fins a tu

(No m'he tornat boig d'amor ni m'he oblidat de la política i tot això... tornarà, espere. No patiu, impacients! U escriu el que li ix... és tot!)

mis palabras y, quizá, también las tuyas...

2010-02-11T21:25:00.003+01:00

Es curiosa la manera en que unas palabras sirven para desear otras. 'Yo' desea muchas veces a 'tu', por ejemplo. Otras, como éstas, son escritas por placer o por deseo, quizá también de placer si nos ponemos una capa con subyectum hedonista. Hegel decía que hay una cosa que el deseo desea por encima de cualquier otra. El deseo se quiere a sí mismo, al igual que la voluntad de poder se ha de querer a sí misma por encima de cualquier otra cosa, por establecer un paralelismo. Podría parecer curioso pero no lo es. Tampoco es curioso que mi deseo seas tu, o más bien que yo desee tu deseo, si no es lo mismo. Quizá sí sea curioso que mi deseo sea ya placentero mientras es eso, deseo, pero ¿cómo no gozar de tu imagen diseñada por mí mismo? Se me ocurre ahora que posiblemente, al igual que cuando nos imaginamos algo malo o terrorífico lo hacemos de la manera que más nos estremezca, también te recuerde yo a ti falseándote a mi gusto. Me gusta que lo haga porque después, cuando realmente te veo, me llevo la grata sorpresa de que te estaba pervirtiendo en mi recuerdo.

Nunca escapo del todo a las palabras. Nunca me someto totalmente a ellas tampoco. ¡Aunque no puedo evitar que al decir esto nuevamente son ellas las que hablan y no yo! Definitivamente no hay otra manera que concatenar palabras para desear. Son ellas las que desean y no yo. No las pienso a ellas. Ellas me piensan a mí. Ellas son metáforas unas de otras.

Lo único que me queda quizás es lo que puedo hacer ordenándolas de diferente manera para ver qué puedo provocar en ti, algo que no se pueda expresar. Pero voy a dejar que sean ellas quiénes hablen porque el ellas han sido las que han provocado esta maraña.

Ojalá me queden aún por oír muchas palabras. Ojalá me pueda permitir por mucho tiempo estas licencias que practico, pervirtiendo toda lógica, escapándome a toda regla, intentando reflejar aquí lo que siento. Ojalá las palabras escondan muchos conceptos, y otros los cree yo. Muchos los he descubierto en ti y todavía, por suerte, no he sabido encontrar la palabra con la que reflejarlos. Mi imaginación escapa a mis palabras muchas veces, tan pronto como mis palabras se refieren a ti o se disfrazan de metáfora. He aprehendido nuevos conceptos durante el tiempo que las palabras servían para llegar hasta ti. Espero que las palabras me aseguren llegar a buen puerto, y que todas las que he articulado, de la manera que sea, me lleven hasta ti. Que las palabras sigan provocando en mí muchos de esos pocos instantes en los cuales se me hace la boca agua intentando pronunciar tu nombre o me ocurre algo que no se puede nombrar al oír el mío desde ti.

Ojalá encuentre ese ordenamiento misterioso de palabras que permita hacerte comprensible lo que yo no entiendo. Ojalá queden palabras para que sobren palabras.

cara...

2010-02-01T23:29:00.007+01:00

Hi ha cares rodones, allargades, cuadrades, triangulars, cares diamnant o ovalades.

També es diu que hi ha qui fa bona cara, o mala, qui té cara de xiquet, o de vell, o fins i tot cara de mort. Hi ha cares simpàtiques, de sorpresa, d'esglai, de disgust, fastiguejades i, per descomptat, de felicitat. Cares boniques o no tan. Cares que no et cauen bé, cares que no recordes, cares que et resulten familiars...

Hi ha cares buides, profundes, esquerpes, absents, el·líptiques, interessants, hostils, cares de cansanci, de circumstàncies, de no saber què fer, cares que amaguen alguna cosa i cares que són el reflex d'alguna cosa. També està l'altra cara.

Hi ha gent que parla a la cara, gent que fa cara de poker, de pomes agres, de pocs amics... gent descarada i, per si no fóra prou, gent la cara de la qual es diu que és un poema. Interessant.

Però sense dubte la cara més curiosa és la pròpia. Sabem que la tenim, que ens acompanya, que és el nostre escut. Fins i tot la podem considerar part de la nostra personalitat perquè la reflexa. Però no l'hem vist mai directament. Sempre sabem d'ella a través d'un vidre (més reflexos), del tacte, o del testimoni d'una altra persona. Potser per això de vegades me'n oblide que jo també en tinc de cara.

camí triat...

2010-01-28T15:57:00.006+01:00

Ella sap de mi molt més que jo mateix

també sap què pot passar entre nosaltres

si no fora perquè em pot portar fins a tu

la deixaria com cada nit però per sempre.

Queden encara molts camins per recórrer

molts els he fet ja sol sense adonar-me'n

m'acusaran d'idealista si t'imagine al capdavall

però l'espera no la faig si no es per tu.

Moltes de les cançons ja te les he regalat

abans d'escriure-les ja et pertanyien

no són les paraules un bon mitjà per a aquest viatge

en elles es perden molts llocs recorreguts.

Potser el que conta al final es el destí

però ara no hi ha més qe fer camí llarg

somiant o despert, dasein o reflexiu

serà indiferent això si m'esperes tu.

somiar creure...creure somiar...

2010-01-28T00:17:00.005+01:00

Una sola paraula seria suficient

potser siga l'elè allò que anel·le

és indiferent el que es diga

en eixe moment s'atura tot

bategant a semifuses tot es fon

com es fon la caricia autòmata

que dibuixa una silueta perfecta

que s'esborra si pretenc recordar-la

precisament per aquest intent

me n'adone que era un somni

si fóra realitat ni ho podria inentar

ella m'ompliria tot el dia

trobant el que he buscat?

buscant el que he trobat?

s'ha perdut tota esperança

el plaer és tan solitari com fidel

la guitarra ja no parla

escolta però calla com qui otorga

no m'estima la filosofia

obre finestres on no veig ni el vidre

set vides no seran prou

perquè ningú arriba a la segona

l'anhel mor al final solitari

com mor un somni fet realitat

la solitut fa moments eterns

altres ni deixen rastre

la búsqueda és desesperada

com fulla caduca en hivern

ombres des de teulades

carrerons sense sortida

túnels inacabables

pous sense fons

en tots aquests llocs t'he trobat

a la imaginació inexistencial

com, si no?

al carrer t'he perdut però.

mort... i què?

2010-01-21T16:44:00.004+01:00

Sóc conscient que arribarà. Però falta tant...

durant aquest temps he d'aprofitar

per deixar al meu pas una petjada

que marque el terreny aquest que hem xafat.

Hem divisat un món que està trastocat

un altre que plora de tant de mal

i un altre en la ment, no sabem com és

però ens sobren raons per lluitar demà.

No és una moral reactiva al final...

és força creadora i autoafirmant

sols té un camí el que ens fa feliços

la nostra empatia amb el més petit.

Lluitem contra estereotips

contra actituds interioritzades en la gent

contra qui vol fer creure que estem delirant

i tot ho fa per pròpia comoditat.

Hem ajudat a donar un gran pas

a la història d'aquest món globalitzat

no demanem resultats al moment, immediats

però sabem que tot açò no es pot parar.

Ja arribarà el moment esperat

la possibilitat d'impossibilitats

el final del trajecte, de la partida

l'última caiguda en aquest combat.

art...

2010-01-15T12:30:00.005+01:00

La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural. Tota la gent que d'alguna manera ha sobrepassat el seu temps ha sabut estar per damunt de les formes de relació predominants en la seua cultura i en el seu art, per crear-ne unes de noves que hauran de superar-se o morirà l'art amb elles. Al carrer, a les parets, dins una cervesa, en la contraportada d'un llibre, en el cristal d'un cotxe, qualsevol lloc és bo. Gaudim fent-lo. Som del tipus de gent que no trobem tranquilitat si no és en el frenesí creador del dia a dia, de la forma que siga. I a més ho fem servir per transformar el món, perquè som del tipus de gent que encara seriem més infeliços no implicant-nos per canviar-ho tot. Per açò ho fem.

Hem de traure el que portem a dins. L'art, com la filosofia, ha d'embrutar-se o morir.

Acció Revolució Tots

prioritzar...

2010-01-06T23:43:00.005+01:00

Que com es fa per escriure?

Que algú em diga primer com s'escriu per a fer, per favor.

La Comuna...

2010-01-05T00:22:00.005+01:00

Ja tenim al carrer el nostre primer CD. Els meus amics Joan Palomares, Joan Angel ("Jony" per a mi) i jo, Andreu ("Todo" per a ells), hem realitzat un primer esboç d'un projecte que esperem que dure molt de temps. És un CD que pretén reflexar algunes de les coses que ens han passat durant l'any que hem estat vivint junts a València i també durant el viatge que hem fet aquest estiu a Cuba. Esperem que a tota la gent li agrade la nostra xicoteta aportació artística que, a banda d'això, pretén fer pensar a la gent, ja que el més important no és el que expressem sino l'efecte que podem causar en una altra persona quan escolte la nostra música.

Donem les gràcies a Fausto, de l'estudi Pocapela, pel treball fet amb nosaltres i la seua orientació, que ha ajudat a millorar les bogeries que ens venen al cap.

Entra al nostre myspace si vols escoltar-nos:

http://www.myspace.com/lacomunaband

Espere que vos agrade!

tiempo...

2009-12-23T01:59:00.016+01:00

Para todos aquellos que dicen: 'no tengo tiempo'.

Me río del progreso contínuo en general pero me disgusta bastante su concepción lineal del tiempo. Yo parto de una concepción cíclica del tiempo. Con esto me ahorro los creadores, no los necesito. La creación del tiempo es algo... digamos que... no muy plausible para mí. Implica un momento antes del tiempo, es decir, un tiempo que no es tiempo. El año pasado, en Lógica, podríamos hacer algo así como:

1 C→¬T

2 C→T

3 - C

4 │ ¬T MP 1,3

5 │ T MP 2,3

6 - ¬T∧T IC 4,5

7 ¬C R.Abs 3-6

Por otra parte, es cíclica "para mí" no porque para otro pueda no serlo sino porque entiendo que una concepción del tiempo no puede ser eso mismo si no es de la forma "para X". Mientras yo estoy la maquinaria temporal gira. Si no no lo hace. Pregúntale a una piedra acerca del tiempo. Que yo necesite o me sirva de él no significa que sea. Una persona es como un reloj con pilas. Muerta la persona o acabadas las pilas preguntémonos qué ha sido del tiempo.

Pasando a cuestiones más interesantes, opino que cuando trabajamos para pagar la deuda del televisor y el sofá en el que estamos clavados cada noche nos estamos equivocando acerca de nuestras propias posibilidades, aspiraciones, y papel en la sociedad. Cuando, además, llegamos al punto de sentir miedo de perder esos objetos, es entonces cuando el sistema nos ha ganado la partida.

Estamos, entre otras cosas, empleando mal nuestro tiempo y, en consecuencia, dejando de vivir nuestra vida de manera mejor. Hemos de dar un poco más de importancia a nuestro tiempo. No hay, para nosotros, vida atemporal, ni tampoco tiempo relativo a nosotros fuera de una vida. Este sistema que nos ha ganado la partida en casi todos los aspectos nos deja una parte de lo que nos ha quitado para que creamos que somos dueños de nuestra vida. Nuestra vida es estar eligiendo y, con ello, lo que elegimos. Pero no durante todo el tiempo sabemos elegir. Tampoco queremos a veces... Aunque creamos que ese tiempo mal empleado no es tal cosa y que continua siendo nuestro tiempo a conciencia y porque lo elegimos, cuidado. Sí, claro, en última instancia somos nosotros los que prendemos el televisor (no te olvido Sartre), pero ojo con la invención e interiorización de necesidades y de lo superfluo.

Atentos a la ecuación que me saco de la manga:

T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO

Entregándoles el tiempo que nos dejaba para nosotros como tiempo para el ocio, expresable ahora como:

T,OCIO = T,PERDIDO + T,NECESIDADES INVENTADAS

nos queda que:

T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO = T,SISTEMA

es decir, que nuestro tiempo total es el tiempo que el sistema ha pensado para nosotros.

¡Ya podemos estar orgullosos de ser un buen ciudadano!

Pero no todo está perdido en esta ecuación. Teniendo en cuenta que el saber no ocupa lugar pero sí tiempo, dónde lo metemos?

En este sistema el T,TRABAJO normalmente es tiempo dedicado al funcionamiento de la maquinaria y a la planificación de pérdida de tiempo tanto de nosotros como de los demás usuarios mediante la obsolescencia planificada o similares. Lo que le interesa al sistema que aprendamos durante el T,TRABAJO, como he dicho, está a su servivio. Es difícil tratar de encontrar un lugar durante este periodo para cosas provechosas.

El T,NECESIDADES (es una noción un tanto ambigua pero cada uno tendrá la suya supongo) tampoco parece ser susceptible de ser violado ni sacado de su rutina. No imagino a la gente leyendo, por poner un ejemplo, mientras lleva a los niños al colegio o se lava los dientes.

Bien, si teníamos que

T,TOTAL = T,TRABAJO + T,NECESIDADES + T,OCIO

se supone que entre estos tres hemos de encontrar un lugar para dedicarnos a cosas interesantes. Lo que sería:

T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES ∨ T,OCIO

Parece que está bastante claro. Pasemos sin más a ver qué nos dice la notación lógica con la ayuda de la propiedad asociativa, por si acaso. Tenemos:

1 [(T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES) ∨ T,OCIO]

2 ¬ (T,TRABAJO ∨ T,NECESIDADES)

3 T,OCIO SD 1,2

El silogismo disyuntivo, o MTP, no deja lugar a dudas.

Si queremos que nuestra vida merezca la pena ser vivida dediquemos el poco tiempo que tenemos a cuestiones importantes. Que no se nos escape esta reflexión de las manos.

Por cierto, muchas veces digo yo también 'no tengo tiempo'. Espero que con buen criterio.

mmm...

2009-12-04T00:50:00.003+01:00

Una gota de tu piel...

el tacto de tu sudor...

el olor de tu mirada...

segrégase mi fuego.

Oigo pasos...

se acerca tu boca...

me invitas a probarte...

erectas mi deseo.

Cierro los ojos...

mis manos te ven...

escucho tu silueta...

su canto me llama.

Bajo hacia tu cielo...

experimento tu gravedad...

recorro sensaciones...

saboreo tu profundidad...

buscando en mi interior...

2009-12-03T23:46:00.009+01:00

Te siento dentro

suavemente te deslizas

te tiras al agua

tu aroma me salpica.

Dejas en mí un gran vacío

tras instantes de indecisión

glorioso trance la purificación

vuelve a su cauce mi respiración.

La pereza de la razón está de moda

2009-11-16T09:07:00.005+01:00

Con palestinas no se salvan vidas. Pero el uso de este objeto quiere ser o devenir algo aquí.

[Mezclaré juegos de ámbitos distintos para intentar esclarecer la cuestión por contraposición. Intentaré interpretar la sociedad cuando razón y poder van de la mano y pretenden mostrarse inofensivos curanderos ante los ingenuos.]

Volviendo al caso del objeto que tanto me irrita, la conciencia de apoyo es quebrada por razón de la pereza. De apoyo, he dicho. No apoyo como consecuencia de conciencia y causa de mejoras. La 'conciencia de' puede ser falsa, quebrada, no consigue salir de sí misma, tiene conciencia de sí por mero análisis de su concepto, y entonces es objeto, al igual que el trozo de tela. Y en este caso es obvio que se equivoca quien cree que sustenta o promueve lo contrario de lo que realmente alimenta. La vida es posibilidad, y con ella responsabilidad en la elección, pero elige mal la persona el ser del cual deviene en un maniquí y se convierte en prototipo de existencia inauténtica.

La simbología como uso nunca tuvo menos que hacer en el terreno de la política. Se pensaba que llevarla significaba algo. Cuando se pregunta al sujeto portador del objeto acerca de él, se advierte que este último es solamente un portador correlato de un referente, desprovisto de sentido para el primer portador. No es que se deba exigir en el juego cotidiano este referente, no es él el elemento significativo del juego, no es esta la cuestión. Pero no puede realizar bien su papel una pieza blanca en cuanto a su simbología y forma pero que juega para las negras de otra partida porque ha perdido su tablero. Su fin y lo que le da sentido a este sirven ahora al contrincante. Esta es la regla pretendida por el sistema. Mi hipótesis está retroactivamente confirmada por la excepción de todas las entidades del género Arma X. Parece que todavía hay alguien con conciencia de lo que hace en el juego, alguien que sea algo valioso en él y lo sepa, alguien que sirva para algo pero no a nadie. Pero qué inútil es llevarla si no se es un X. Incluso se nos demuestra inversamente beneficioso hacer uso de ella fuera de esta ecuación. Fuera de este dominio ella está al servicio de la apariencia, de la moda, de la R-evolución y su justificación.

Se oye: "Por qué no te pillas la morada? Iría a juego con tus zapatillas..."

Me parece que no es esta la revuelta. Es la R-evolución del sistema contra nosotros. Sus tentáculos han vuelto a presentar-se en una dimensión que antes luchaba contra él pero que ahora lo conforma. La superación en este caso vuelve a contener la negación de su afirmación (porque no hay negación sin afirmación como no hay proposición falsa no susceptible de ser llamada verdadera cuando alguien externo interpreta) y la ha hecho suya. Ahora lucha como una fuerza más de sus filas no sujeta a ninguna Ley en el sentido ingenuo iluminista. La instrumentalización lo niega todo y lo absorbe, la Revolución racional está al servicio de la R-evolución de la corporación burguesa. Curioso proceso este de la diosa Razón tan adormecedora ahora como eficaz antes en Auschwitz, masacradora en Irak o sometedora en el ámbito legislativo.

Ahora bien, que no olvide la mediocridad atadora de esta Razón que el sistema no es el Todo. El sistema está negando algo ahora pero acabará envuelto en algo muy superior. No es que deba creerse en un desarrollo racional de categorías contrapuestas al estilo hegeliano, ya nos advierte Benjamin que la historia es más un cúmulo de atrocidades que dejan un paisaje ruinoso que un plan racional que llevará a la plenitud humana, pero se puede aprender de la experiencia, y se debe filtrar de esta, a partir de la interpretación de los hechos, con qué nos quedamos y con qué no. Entonces el papel de este sistema solamente será ser un ejemplo de mal gusto, como la palestina en este texto.

Alzar el vuelo...

2009-10-28T09:27:00.005+01:00

-Si pudiera hablar con ese volátil le contaría lo que se oye allá abajo por todas partes:

"¡Eres importante! ¡No dejes de representar tu papel! ¡Haz que no pare la rueda! ...y tendrás recompensas a docenas al cabo del año."

[El total del mecanismo está conformado por cada pieza en un espacio y tiempo. Cada pieza se conforma con su espacio y no puede sobrepasar su tiempo.]

-Incluso el hombre sentado con su radio en la puerta del supermercado es parte activa de ese juego.

[La responsabilidad llama a la puerta. No obtiene respuesta.]

-Regalarle una parte de tu amputada remuneración mensual es... ¿Solidaridad o pura ignorancia? Aparte impuestos y fondos comunes... ¿Para qué? ¿encima he de ser yo el que cargue en mi conciencia el peso de su situación? ¿a cambio de qué? Bueno, me pagan por ser el malo... y además, ¡que coño! mi conciencia dura lo que tarda en llegar principio de mes, va acrecientándose conforme mengua mi bolsillo para volver a morir con la llegada de la nueva paga. En la dialéctica del amo y el esclavo no fuí yo quién eligió, no estaba yo cuando los dados hablaron y se distribuyó el reparto.

[¿Proceso dialéctico ha dicho? ¿se explica por lo que no es? ¿dónde está su negación? Se ha asomado por el umbral pero no ha entrado. La negación de la negación ha llamado para decir que no vendrá. Y de la superación algunos dicen que es solamente un mito.]

-Aver, ¿No me robaron ya a mi mi parte? ¿o quizá me estoy confundiendo y esa parte no me pertenecía? ¿pertenezco yo a la parte? Me stoy enredando. Lo que se es que ella me esclaviza. El engranaje convierte lo que es mío en lo que es de todos, y lo que es de todos ya no es de nadie. Espero comprenderlo correctamente porque está en juego el que mañana me levante cuando suene el despertador. Aver si me quedo esos cinco minutos más que resultan ser dos horas y durante ellos encuentro a ese pájaro... Si es así ojalá me lleve donde pueda ver sin tapujos la ideosincrasia de esta treta.

[Se sueña con sueños mientras se sueña. Mientras no se despierta se piensa el deseo. Una vez despierto se escapa uno mismo de la realidad.]

-Parece que las preguntas fundamentales no obtuvieron respuesta nunca donde yo vivo. Quizá la diferencia esté en que ya no se preguntan mis coetáneos: "Papá, ¿Porqué hay ricos y pobres?". Se cree en intereses, suerte, dioses. Quizá ya ni eso. Mi verdad es que quiero creer en ese pájaro. Quiero volar alto, alejarme del melodrama. Les pareceré más pequeño a los demás intérpretes, soy consciente de ello, pero yo al menos habré volado.

sembrarem la consciència...

2009-09-15T01:35:00.008+02:00

Com un arbre que creix
que s'estira i que floreix
les idees broten en la gent
que es cuida i s'enriqueix.

Cada cosa al seu moment
sempre alerta als canvis
el substrat de la consciència
fermenta amb l'expreiència.

La potencialitat es fa acte
la sensibilitat la posa en marxa
després podem les impureses
per reforçar les nobleses.

Si acabem de sembrar
no tingam por a demanar
per ingenus que pugam semblar
un altre parer a un company.

Ho hem de traure de dins
som únics, com també els nostres fruits
però el llegat de collites anteriors
és tot un cultiu de molt de profit.

Som originals
no volem semblar banals
però si el terreny no ens és favoralble
no sigam arrogants.

Omplim de bones tries el cabaç
no esperem massa per fer balanç
no deixem la sembra per cap d'any
revoltem-nos quan cal!

jo també vull un partit!

2009-08-28T02:02:00.000+02:00

Si usted es racista, liberal o le van las comisiones...

apúntese a la democracia estatal! todo son ventajas!

(Eso si, deje la cabeza en casa...)

Passar el temps aguardant...

míting ací, debat allà, trinxera còmoda.

Però, i si algú fa pensar?

D'idiologies no s'omplin boques, això segur.

Tampoc de banderes, himnes ni fronteres.

Representen, signifiquen o refereixen?

Frege o Kripke? No,no... deixem-ho.

Fan sentir bé, no?

Sí, sí. Diuen.

Identifiquen, reivindiquen i enorgulleixen...

com s'explica un sentiment?

A! que no és succeptible de... deixa-ho.

Aleshores... autonomia sentimental o gràcia? No,no...

Permeten, justifiquen i legitimen.

Instrueixen, domestiquen i alienen.

És cara la comoditat, sí.

Però... a qui li importa?

panxa plena, ulls tapats i cervell... mmm...

drap en la mà, carnet a la butxaca i himne al mòbil!

Paper de teatre, aposta segura! per a que arriscar?

carta a la Comissió de Festes...

2009-08-10T14:14:00.000+02:00

A propòsit del vergonyós llibre de festes que ha editat l'Ajuntament de La Font i la Comissió de Festes, en un tamany de 29,5 x 21,5 cm (que no cap ni en les bústies i les dones majors han d'anar a l'ajuntament a per ell) els he enviat al seu correu de sugerències aquesta carta:

"En primer lloc, em pareix vergonyós el llibre de festes que heu editat. Pareix mentira que els partíceps de la burocràcia parleu de crisis. A quina en concret es referiu? A l'econòmica, a l'ambiental, a la crisi de valors? M'agradaria que ho explicareu, perquè em sembla que les patiu totes.
Malgastar diners i recursos per a editar eixa merda de llibre amb pseudopoesia barata i propaganda dels polítics està fora de lloc. Un dels que escriu parla en les seues dos poesies de la llibertat i la repressió en un llibre de festes editat per una empresa privada de Paiporta, i baix la supervisió de la Comissió de Festes i l'Ajuntament, vergonyós. A més, també parla del matrimoni eclesiàstic i l'amor a la parella, quant ell abandonà la seua família per anar-se'n amb una altra, cosa que em pareix perfecta, però que li lleva tota credibilitat i respecte per part meua. Podriem dir que és el Al Gore de La Font. I la poesia de la contraportada (la de la fotògrafa) ja vos deixa per baix de l'altura de les sabates; una crítica a la tradició en un llibre de festes patronals, és l'antinòmia més gran que podrieu haver fet, per a gust meu, increïble, felicitats a la fotògrafa, per cert. Però, clar, segur que ni vos heu adonat d'això, més preocupats en l'aspecte quantitatiu que pel qualitatiu del llibre. I ja no parlem de les fotos de Camps, Rus o Gaspar, comissaris de corporacions que es posen el trage de salvadors de nosequin dimoni estatal. Vos felicite, m'heu sorprés, pensava que no es podia caure més baix, però ara veig que sí."

M'he deixat molt. Si algú vol dir-los alguna cosa més a aquests malgastadors de recursos escriviu a cabutsperlafesta@gmail.com.

Cuba

2009-08-03T15:28:00.000+02:00

Me parece que ahún respiro tu aire

oh maravillosa isla!

tu humedad y tus palmeras

tu solidaridad y tus risas.

Ya esa llegada

un tanto extraña

tragicomedia ahora recordada

me hacía ver

que el dictado de tu máscara

no era tan duro como lo pintaban

no era tan horrible como deseaban

era simplemente esperanza.

Esperenza existencial

de libertad entre fronteras

de manteles de hierba sobre la tierra

que se mantiene firme en medio de ese mar.

Un mar de todo un mundo

de injusticias y de tristeza

de capitalismo y realezas

de libres mercados y pobreza.

Quién fuera cubano!

con todo ese polvo en las aceras

con sus carros viejos

o patinetes ahún de madera...

con su pillería o su lentitud

que al europeo estresan

y otras tantas menudezas...

pero con la barriga llena!

Su envidiable falta de planificación

¿estará tocada por la mano de un dios?

¿quizá se llame revolución?

siempre funciona, nunca cesa.

Estando fuera pero en casa

en esa isla solo sentía eñoranza

si pensaba en marcharme

y dejar de tocarla, de amarla.

sorra...

2009-05-29T00:48:00.000+02:00

De la forta ventada m'enduc el record

d'una fiblada que invoca la mort

de l'ona arrugada el regust salat

estirat al terra però volant

la sorra juga amb els meus dits

cada granet em recorda que estic viu

ella m'ensenya que la vida és mestissa

una esquenada es fon amb una carícia

els asseguts miraran l'horitzó

mai arribaran ells a tallar el Sol

una llàgrima es retrobarà amb la pluja

la sorra els farà de bressol...

canvi... per si de cas...

2009-04-15T17:09:00.000+02:00

Peculiars dies estos d'abril

de reciclatge de l'ambient

a base de ventades i aiguades

tant notòries com subtils.

Quins canvis tan ràpids!

Com arrastren i mouen l'ànim!

Creen eufòria! acobardeixen!

Assosseguen i també engrandeixen!

Que plou aigua?

No t'has de preocupar...

d'ací mitja hora ixirà el Sol

i se la tornarà a emportar!

pero encara no plantes els fesols! per si de cas...

Que obris la finestra

i creus que t'enganyen els ulls?

que no hi ha postal tan perfecta?

segurament serà un truc...

agafa el paraigües! per si de cas...

La pascua ha canviat l'humor

serà màgia això dels rajos?

Serà que la calor s'emporta l'estupor

i l'amargor, transformant-les en amor?

res! tot florituria gramatical barata!

tot el que floreix no són flors...

estigues alerta! per si de cas...

Continua deixan-te portar!

aprofita el que Gaia invoca!

Estigues en equilibri i harmonia!

Això sí, ho has de voler tu...

no tanques els ulls! per si de cas...

Flueix!

són dies d'això...

dies d'ací, d'allà

d'eixir, d'entrar

de sol de matí

i pluja de vesprà.

Ara bé, compte!

avore si amb el “per si de cas” t'oblides de viure!

tampoc és bo estar sempre així

curant al sa... acabarà emmalaltint!

és l'únic que li queda...

no ho faces! per si de cas...

flow...

2009-03-27T02:05:00.000+01:00

M'han dit hui que com explicar-li filosofia a un xiquet que es passa el dia mirant anuncis a la tele, que la filosofia és tot i que no és res (en açò estic totalment d'acord), que no queda lloc en aquest món per a eixes coses, i menys a la tele (cosa totalment falsa perquè fa molt poc al Canal Encuentro argentí Jose pablo Feinmann ha fet un programa prou lúdic sobre filosofia, a l'abast de tots)...

El primer que li he dit al xiquet és que em diguera el primer anunci que se li vinguera al cap. M'ha parlat del dels futbolistes que canvien camisetes per natilles. Molt trist, sí (hauria sigut extrany que em parlara d'algun d'esgotament de recursos o així...). L'únic que li he pogut dir és que hi han altres coses més importants a la vida, jo per exemple en compte d'una natilla per una camiseta canviaria un coixí com el que tinc ara per una respiració al meu costat. A més, quin coixí hi ha millor per a dormir-se que sentir les dues respiracions? Ara a temps, ara a contratemps, temps, contratemps, temps, contratemps... i precisament el temps, que creiem que es caracteritzava abans per potenciar l'oblit... quin temps aquell en que cada cosa era causa del seu efecte!... fins que ens adomen que l'oblit és voluntari.

La vivència, l'autèntic flow, l'assimilem en la consciència i després el podem tenir en el rebost de la memòria, però el cervell té el vici de relegar a la memòria aquelles coses amb les quals tenim un "deute", per dir-ho així. El problema ve quan ens adonem també de que el que fem moltes vegades té la seua raó de ser al subconscient, allí on tenim tabús, deutes, també preferències i creences últimes moltes vegades no fonamentades, les quals ens predisposen, etc.

Les coses doloroses la majoria del temps no les tenim a la consciència, el cervell s'encarrega de no recordar-les per tal de ser feliços. Però ens predisposen en la manera de fer i per tant, de ser, perquè no som sinó el que fem. Algú dirà: “si no sóc no puc fer” i jo li preguntaré “què és el ser?” “has elegit ser?”, és clar que no (si ho haguera fet aniria de nou abans el “fer” que el “ser”), i com el que ens interessa és el que podem fer hem de saber com ho podem aconseguir, aleshores estarem així vertaderament elegint el que som. Així de fàcil, bonic i fastigós també.

Aleshores perquè recordar allò que ens fa mal? Per què el maleït deute no se'n va ja? És perquè ho volem així? Confie en que sí... Ara bé, per a desfer-se d'això crec que l'única manera és la paraula, el diàleg, també amb un mateix, és clar, perquè pensar és això, parlar amb un Jo-consciència-suport-metafísic que no existeix, però que dona continuitat a les vivències i records, ajudats per la categoria temporal. Altra vegada el temps... sempre el temps... quant n'haurà de passar per a aprendre?... no a oblidar sinó a voler, a voler el que ens convé. Pensem, parlem amb un mateix, diguem-ho com vulgam... parlem amb els demés, és l'única manera, el diàleg, el millor dels metges, i no eixe fals curander que és el temps. Elegim bé, preferim, somiem, fluïm, canviem també, com en l'anunci, sí, però per coses que valen la pena, per favor.

Bé, crec que ha quedat clar que l'anunci té tota la pseudo-filosofia barata que vulgam, així que sí que queda lloc en aquest món per a la filosofia i sí que hi han coses que mereixen que lluitem per elles... apliquem-nos aquell “pienso, luego insisto” que tant m'agrada. Ànims! I a fluïr!

dona

2009-03-08T14:37:00.000+01:00

Hui és el dia en què es reivindica la presència de la dona en el món. Açò podria pareixer absurd, bé, és absurd. No és un motiu d'alegria, és més un sentiment de ràbia, de rebelió, ja que quan es reivindica alguna cosa és perquè ha estat sofrint algun tipus de discriminació, menyspreu... I dic que és absurd perquè és molt trist que es tinga que reivindicar el simple fet de poder existir plenament en el món, i no una persona ni un colectiu, sinó un sexe sencer. Fins on hem arribat... és com si haguerem de reivindicar l'oxígen, o l'aigua, o coses així...

Però tot açò ja sabem perquè se celebra, perquè principalment hi ha un desequilibri, una desigualtat d'oportunitats, de tracte, d'apreciació (també en el subconscient, tant d'homes com de dones) entre homes i dones, no cal dir quin sexe ha ixit guanyant al llarg de la història, tot açò perquè en les cultures s'han apreciat unes qualitats de l'ésser humà decadent, degenerat (molts homes, per molt de múscul o valentia que tingueren), i s'han oblidat altres que moltes vegades, algunes dones més capacitades, no han pogut explotar. També hi ha desigualtats dins dels sexes mateixos, però no és tan gran, o almenys no en aspectes tan rellevants...

Ja que l'altre dia expressava el perill que té celebrar dies de tot em pareix interessant comentar algunes coses del perquè de la celebració hui, ja que no és una data arbitrària del tot, encara que continue pensant que el que ha passat fa molts anys no importa comparat amb el que podem fer el dia 7 de març, el 9, el 10... d'aquest any.

Alguns dels primers successos a tenir en compte són la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857 i l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves. Unes treballadores que precisament l’any anterior havien iniciat una vaga per demanar millors condicions laborals. Aquest tràgic succés va tenir posteriorment una gran incidència en la legislació laboral dels Estats Units. Ja podiem apreciar un sentiment de reivindicació per part de les dones en aquests anys.

Un altre element important en la gènesi d’aquesta data és la lluita pel dret al vot de les dones. En aquest sentit, a partir del 1908 les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de les Dones el darrer diumenge de febrer per reinvindicar el dret al sufragi. I el 1910, dins de la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar la creació del Dia Internacional de les Dones per tal de “promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat”, o el que entenien ells per açò, clar. En resposta a la idea de Zetkin, l’any següent més d’un milió d’europees i nord-americanes van sortir al carrer per reclamar els seus drets.

Però no va ser fins a l’esclat de la Primer Guerra Mundial quan la pau es va convertir en un dels lemes preeminents de les marxes feministes, i en especial, quan el vuit de març del 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i el retorn dels soldats, que es va fixar la data actual com a dia d’especial significació femenina.

Finalment, als anys seixanta i setanta, quan la lluita feminista va ressorgir amb força, les Nacions Unides van declarar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.

Bé, aquests són uns fets importants però el més important és que algun dia ja no tinga sentit celebrar açò, o sí, però que no tinga que ser per reivindicar un desequilibri sinó simplement pel celebrar, com dia Kant, solament pel "voler", jeje.

Per últim, no vull que semble pilota ni res, perquè no ho sóc però volia donar gràcies a les dones per existir (sense elles no estariem ací els homes, ni elles sense nosaltres, és clar, un exemple de la "dualitat del cosmos" que diuen alguns) perquè sou el que dona sentit a la vida el 90% del temps. Gràcies.

si los tiburones fueran hombres

2009-03-07T14:32:00.000+01:00

"- Si los tiburones fueran hombres –preguntó al señor K la hija pequeña de su patrona:-¿se portarían mejor con los pececitos?
-Claro que sí -respondió el señor K.- Si los tiburones fueran hombres harían construir en el mar cajas enormes para los pececitos, con toda clase de alimentos en su interior, tanto plantas como materias animales. Se preocuparían de que las cajas tuvieran siempre agua fresca y adoptarían todo tipo de medidas sanitarias. Si, por ejemplo, un pececito se lastimase una aleta, en seguida se la vendarían de modo que el pececito no se les muriera prematuramente a los tiburones. Para que los pececitos no se pusieran tristes, habría, de cuando en cuando, grandes fiestas acuáticas, pues los pececitos alegres tienen mejor sabor que los tristes. También habría escuelas en el interior de las cajas. En esas escuelas se enseñaría a los pececitos a entrar en las fauces de los tiburones. Éstos necesitarían tener nociones de geografía para mejor localizar a los grandes tiburones, que andan por ahí holgazaneando. Lo principal sería, naturalmente, la formación moral de los pececitos. Se les enseñaría que no hay nada mas grande ni hermoso para un pececito que sacrificarse con alegría; también se les enseñaría a tener fe en los tiburones, ya creerles cuando les dijesen que ellos ya se ocupan de forjarles un hermoso porvenir. Se les daría a entender que este porvenir que se les auguraba sólo estaría asegurado si aprendían a obedecer. Los pececillos deberían guardarse bien de las bajas pasiones, así como de cualquier inclinación materialista, egoísta o marxista. Si algún pececillo mostrase semejantes tendencias, sus compañeros deberían comunicarlo inmediatamente a los tiburones.
Si los tiburones fueran hombres, se harían naturalmente a la guerra entre sí para conquistar cajas y pececillos ajenos. Además cada tiburón obligaría a sus propios pececillos a combatir en esas guerras. Cada tiburón enseñaría a sus pececillos que entre ellos y los pececillos de otros tiburones existe una enorme diferencia. Si bien todos los pececillos son mudos, lo cierto es que callan en idiomas muy distintos y por eso jamás logran entenderse. A cada pececillo que matase en una guerra a un par de pececillos enemigos, de. esos que callan en otro idioma, se les concedería una medalla de vareo y se le otorgaría además el título de héroe. Silos tiburones fueran hombres, tendrían también su arte. Habría hermosos cuadros en los que se representarían los dientes de los tiburones en colores maravillosos; y sus fauces puros jardines recreo en los que da gusto retozar. Los teatros del fondo del mar mostrarían a heroicos pececillos entrando entusiasmados en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que, a sus sones, arrullados por los pensamientos más deliciosos' como en un ensueño, los pececillos se precipitarían en tropel, pececillos por la banda, dentro de esas fauces. Habría así mismo una religión, si los tiburones fueran hombres. Esa religión enseñaría que la verdadera vida comienza para los pececillos en el estómago de los tiburones. Además, si los tiburones fueran hombres, los pececillos dejarían de ser todos iguales como lo son ahora. Algunos ocuparían ciertos cargos, lo que los colocaría por encima de los demás.
A aquellos pececillos que fueran un poco más grandes se les permitiría incluso tragarse a los más pequeños. Los tiburones verían esta práctica con agrado, pues les proporcionaría mayores bocados. Los pececillos más gordos que serían los que ocupasen ciertos puestos, se encargarían de mantener el orden entre los demás pececillos, y se harían maestros y oficiales, ingenieros especializados en la construcción de cajas, etc. En una palabra: habría por fin en el mar una cultura si los tiburones fueran hombres."

Bertol Brecht, "Historias del señor Keuner"

Aquest text m'ha paregut molt bonic, és molt interessant la manera en què apunta els inicis de la societat a partir de la degeneració de la cultura a través de la moral, el deure, l'alienació que patim quan ocupem un lloc dins la societat representant un teatre ja escrit on tot ha estat dissenyat, etc. Gràcies Melani per passar-me'l!

història d'un dia que en matà 364

2009-02-14T16:07:00.000+01:00

Com totes les commemoracions aquesta també és odiosa, una més dintre d'un oblit que vol durar tots els dies de l'any menys un. Al igual que el que ix el dia 8 de març amb el llaç violeta o l'1 de maig a fer com si protestara, per no parlar d'idioteses com el dia de la mare, o del pare, que vindran d'ací a poc, tot açò són 364 dies d'intentar oblidar-ho i no fer res per allò que suposadament dóna sentit a tal commemoració. I és que regalant un ram de flors o una colònia ens estem estimant com no s'ha vist mai, encara que lèndemà peguem un crit quan no tenim taula parada o veiem el desastre que ha deixat el porc del tio que es deixa les sabatilles i els calçotets pel terra quan s'acaba de dutxar. Això és amor, està molt clar.

Caldria que tots ferem un poc d'autoreflexió sobre la comoditat que suposa per a tots que existeixquen dies de tot. I és que fa 10 dies va ser, per exemple, el Dia Mundial contra el Càncer i no vaig sentir quasi res per l'entorn, ni tampoc anuncis a la tele a l'estil dels de colònies, cotxes, etc., per suposat. Tampoc conec massa gent que sàpiga que l'1 de desembre és el Dia Mundial contra la SIDA, o el 16 d'octubre el de l'Alimentació, i així uns quants més que no interessen als mitjans i a les empreses.

Pel que fa a mi, l'ocasió no requeria dir res però bé, en aquest moment l'amor és de recambra, no a primera línia de sentiments, de pell, sinó al carregador (en tots els sentits hermenèuticament posssibles dels infinits horitzons de tal ambigüitat, ^^). I això és ara, hermenèutica, interpretació, fusió d'horitzons. Continue seguint a Dionís però amb Ἀταραξία.

temps... ràbia...

2009-01-28T23:49:00.000+01:00

Bé... no se perquè però ja no tinc ganes d'escriure més ací, ara em negue rotundament a fer-ho. Quasi que m'ho prohibixc. Serà per abandonar certes coses... canvis d'hàbits, el que siga...

Encara resultarà que Obama tindrà raó, "the change", "we can"...jaja

Com deia Júlia, les millors poesies ixen del dolor... així que amb això queda tot dit... espere no escriure més, que ja n'he tingut prou... per cabut!... per décadent... per tindre ment malalta i cos sa...

I no em dona la gana!

(ens vegem amb algo de política, si això)

i somiar... i caminar... i tornar a somiar

2009-01-05T02:43:00.000+01:00

... de repent m'he despertat, i en el cap una imatge com aquesta...

Comença l'any nou...

el camí avança.

Les patjades i l'alè són tous...

emulen l'esperança.

La boira es deixa vore...

insinua el que amaga.

No deixa vore...

tampoc s'atrapa.

L'artificialitat és paral·lela,

les caminates humides

Sensació freda...

contratemps entre vides...

ens encomanem a l'atzar? sí, per favor, però...com?

2008-12-23T23:52:00.000+01:00

Parlar de l’atzar no és parlar de Loteria, a l’inrevés potser sí, però l’atzar és molt més que això. Espere de l’atzar que em porte a viure moments com quan arrastrem les mans sobre la superfície de l’aigua i la bromera ens acaricia, sentir aquella sensació entre els dits... mmm... i després romandre asseguts a la vora del vaivé de les ones i la sal se seca sobre la pell... què més podem demanar? En eixe instant és quan ens podem sentir afortunats, almenys jo.

Descartes vs Hume? O ningú dels dos?

2008-12-20T02:31:00.000+01:00

Aquestes línies te les dedique a tu, Júlia, que eres l'única que llig per ací, jeje. Són un anar i venir... igual que la meua vida ara mateix... espere no marejar massa. Però què millor que adoptar la forma del contingut, del que es diu? (reconec que aixi és més fàcil, sí) jeje.

Quin alleujament...
per fi... després de tant...
sembla que els territoris
recobren la seua identitat de sempre.
És clar que no en tenen
però jo els la pose.
I clar, la seua canvia
al mateix ritme qe la meua.
Senyal que Descartes errava?
difícil dir-ho... diria qe sí que hi és
precisament ara que la retrobe

eixa “substància” en forma d’ambient al tornar a casa.
Això sí,
res a veure amb aquella que ens intenten inculcar
als supermercats des de fa un mes
en forma de polvorons i de més.
No parle d’això,
per descomptat.
Sinó de retrobar eixa inèrcia
que tan bones sensacions donava en el passat.
De l’excés en l’afecció
a l’immutabilitat.
Del ramat,
tant en assimilar
com a l’hora d’ actuar,
a l’ Ataraxia,
aquella vella quimera per a molts
tan mal trobada per tants altres.
Però el que em plena de neguit
és la mateixa tranquilitat
de "creure" que ve alguna cosa bona
després de la tempestat.
Maleïda creença!
desencaputxada per Hume,
que tantes voltes ens enganyes
quan et gires de cul!
Així, entre dos corrents,
entre la tempesta i la calma,
anant i venint, com sempre,
la línia sembla voler fer-se corba.
Però l’hem de fer rígida!
estirar-la creant-ne de nova,
no caure en la rotonda,
ser nosaltres qui fem l’ombra...

Un sí, un no, una línia recta.

2008-12-07T16:40:00.000+01:00

Si la vida et pega galtades no poses l'altra galta, aprén a pegar-li-les tu!!!

Què passa?
autoreflexió.
I mentre tant
kilòmetres a mode de ciclostàtic.
El vaivé és continu
i entre tant girar i girar
esperem qe el sistema no falle.
Açò és una droga,
la vida és una droga.
Haver perdut una feceta de mi
no em preocupa
ara veig amb uns ulls superiors,
fins i tot altaners, si se vol.
Mesurar, calcular...
sí Aristòtil, necessari.
Però des del més alt
amb seguretat i convicció.
Deixem els dubtes,
titubejos i demés.
L’únic que demostren
és que la boira encara hi és.
Deixem-la arrere
com el fum del canut al caminar,
com el teu record

que deixarà pas a un altre instant.

L’instant que ara vius
i que ara ja s’ha esfumat.
És així
però això no ens ha de fer mal.
Així que,
sense més rodejos
si VOLEM...
diem...
un sí,
un no,
una línia recta.
I caminem cap a la seguretat.

Quan les paraules ja no valen...

2008-12-05T17:13:00.000+01:00

Quan les paraules ja no valen
què ens qeda?
Tot
prescindim d’elles doncs.
Canviem de metàfores
o passem de metàfores!
passem a lacció!
serà l'única certesa
de la que estarem segurs.
Després ho racordarem
pero ja no sera igual,
no tindrà més sentit
que el que li done la raó.
Pero la vida no és això,
tampoc aquestes paraules,
si es queda ací no serà res.
La vida és aqest instant
el que acaba de passar
i el que ara vindrà.

(intempestivitats d’un 20 de Novembre, molt rallat, de vesprada)

Amunt i avall...

2008-11-11T14:43:00.000+01:00

Bé, un altre dia en el tren...

Tornem a partir
cap al destí de la rutina.
Reflexions de 4euros
per tornar a començar.
Fugir i fingir s’acaba de moment
si més no d’eixa forma
perque porte la màscara
fins i tot en somnis.
Pero sí, és cert,
d’alguna forma és un descans.
Enrere queden nerviosimsmes
malhumors i maldecaps.
En els últims viatges
els dos bandols es confonen
ja no se si en realitat
estic anant-me’n o me’n torne.
Entre sacsons i rumors
la gent, la de sempre
cares plasmades en 2d
desprovistes de significat ni contigut.
El de dins desprotegeix en certa forma
però si busques refugi a fora
en la finestra del tren
continuen passant la mateixa pel·lícula.
Allà fora no hi ha res,
tampoc fronteres.
cosa que ací dins el tren
creen els mp3.
En la societat del benestar
continua tot com sempre
buit de quantitats infinites
sols entre la multitut.
Perquè serà que
entre tanta gent
no hi ha res
ens falta tot?
De sobte el mòbil
fa una mala passada
la cançó del “What you were”
arriba inoportuna però esperada.
El maleït repertori
ara em fa mal.
Dies abans
fins i tot el trobava curt.
Ràpid, de pressa!
queden 10 minuts...
la ferida ha estat oberta
i n’he de tancar l’escletxa.
Però l’horitzó de l’arribada
tampoc em tranquilitza massa
El metro ens espera,
la sensació de buit s’exagera.
De sobte, me n’he adonat,
el bitllet no era aquest.
Creia viatjar cap a l’oblit
i ara arribe als records, als retrets.

Records de tren

2008-11-05T00:22:00.000+01:00

L'altre dia venint cap a València amb el tren se'm vingué al cap açò. No crec que a ningú li interesse però a Internet ja hi ha tanta merda que un poc més...

Enmig del núvol nocturn
aquell solet.
La foscor latia
i el cor calent.
Mirades qe es busquen
mans que s’encontren
respiracions que es barregen
i el meu cor a cent.

L' exageració de la innocència
em va somriure interiorment
quan el perfum de roses dolces
embriagava el vell ambient.

Qui diria que tanta embriaguesa
això sí, pels dos permesa,
fins i tot per a Dionís
seria un excés.

Solament l’atzar
que ho possibilita tot
des de l’ Apocalipsi
fins l’ Armaggeddon

pogué portar-me a tal embús
que lluny de ser un fi
era on començaven
els meus somnis, el meu camí.

Un camí que ve i se’n va
que el notes perquè el recorres
però que quan el busques
s’ha esfumat, ja no està.

I així em sentia jo
caminant per un no sé on
en busca de sí sé el que
de vegades somiant, de vegades en tren.

(no dóne més de si en 30 minuts...)

De nou ací...

2008-04-06T18:06:00.000+02:00

Ja torne ací perquè la gent no s'enterava en l'altre.